Imaginem un lector que, seguint un pla establert per ell mateix quan era jove, hagi llegit —i fins i tot rellegit— els grans clàssics, des d’Homer i Virgili fins al Dant, Llull, Joanot Martorell o Cervantes, i que hagi gaudit amb les ocurrències de Tristram Shandy o les peripècies del Club Pickwick; un lector que hagi acompanyat Bloom en el seu passeig per Dublín mitja dotzena de vegades, gairebé les mateixes que ha seguit els maldecaps de Josef K. a El Procés.
Imaginem que el seu pla l’hagi dut encara a llegir les grans obres mestres de Tolstoi o Dostoievski, o L’home sense atributs, de Musil, o que hagi fet un parell de cops l’ascensió a La muntanya màgica, de Mann, que hagi patit amb La mort de Virgili, de Broch, i que hagi conegut de prop la família Sutpen tal com la presenta Faulkner a Absalom, Absalom!, o la figura de Juli Soleràs, d’Incerta glòria, o la del Protomorphus-Anamorphus-Metamorphus que Ventura Ametller descriu a Summa kaòtica, entre tantes altres. Un lector així fàcilment admetríem que no deuria ser la manca de capacitat allò que el fes decidir, després d’haver-ne llegit més de 800 pàgines, un terç del total, a no continuar la lectura d’À la recherche du temps perdu.
D’acord, sóc aquest lector: he abandonat Proust. I, com que aquest no és un abandó qualsevol, me l’he volgut explicar a mi mateix, he volgut esbrinar-ne les causes, perquè fins ara mai la dificultat d’un llibre havia estat el motiu que n’aturés la lectura. Si em sentís dir això algun dels amics francesos que he conegut darrerament és probable que em digués: “Tu te la pètes!” Però no és per vanar-me de res que dic tot això, és per saber per què he fracassat.
El fet és que aquests últims anys, per motius que no vénen al cas, m’he immergit intensivament en la literatura francesa, i això m’ha permès cobrir alguns buits que tenia en el meu carnet de lector. Després de descobrir les obres de Julien Gracq, he xalat amb Nathalie Sarraute o Simone de Beauvoir, i he culminat un dels cims de la meva aventura lectora: Les deux étendards, de Lucien Rebatet, novel·la descomunal en tots els sentits, obra mestra poc coneguda, que havia de ser un trampolí immillorable per fer el salt cap a Proust. Doncs bé, a mig salt m’he fet enrere. Potser perquè el que em proposava era massa difícil? No ho crec. Ras i curt: m’he avorrit mortalment.
Pierre Landry, amic i gran llibreter, ja jubilat, de la petita ciutat llemosina de Tulle, em va dir fa poques setmanes que és més fàcil apreciar Proust quan s’és més gran, quan es té una certa edat. Sé que si ho diu un lector tan extraordinari com ell deu haver de tenir una bona part de raó. Amb tot i això, no em puc treure del cap una sospita: que Proust no sigui tan gran.
Parlem-ne. Una sospita així té, d’entrada, un fonament en una constatació d’àmbit més general: les grans cultures tenen un poder immens per situar en el cànon obres i autors que en el seu moment es va dir que eren grans sense que pràcticament mai més ningú s’hagi qüestionat si eren tan grans o si ho continuen essent. Això ja ho denunciava el mateix Gracq a mitjan segle XX amb el punyent assaig La littérature à l’estomac, on venia a dir que els seus contemporanis llegien molt poc o gens les obres dels grans noms de la literatura francesa i es conformaven a afirmar que eren, efectivament, molt grans.
I és que els francesos són uns especialistes a intentar fer resplendir sempre la seva grandeur fins i tot en hores baixes de la seva història, donant per fet que allò que és francès és el bo i millor. Però, de la mateixa manera que entre la quantitat ingent de vi que es produeix a França n’hi ha de molt bo i de molt dolent, la literatura francesa aplega autors esplèndids amb plomes molt mediocres. El problema és que saben fer passar bou per bèstia grossa.
El mateix llibreter de Tulle, quan Patrick Modiano va guanyar el Nobel de literatura el 2014, a una pregunta meva sobre si era de debò un bon escriptor, va respondre “Modiano? Un bon garçon.” “Però cal llegir-lo?, és tan bo com això?”, vaig insistir, i ell va repetir, tranquil·lament, descoratjadament: “Un bon garçon.” Ara ja sé, almenys, que Modiano és un bon noi, i també sé que una editorial com Gallimard té prou poder per aconseguir que autors que figuren en el seu catàleg guanyin premis Nobel amb una certa assiduïtat.
En canvi, quan un autor no interessa, és oblidat, expulsat, expel·lit de tota vida pública, tret de circulació. Això és el que va passar amb Céline o amb el mateix Rebatet, antisemites declarats, col·laboracionistes, proscrits. Eren personatges francament desagradables dels quals un no voldria ser amic, però escrivien com els àngels (caiguts).
Abans de tornar a Proust, he de confessar que vaig patir una decepció prèvia: André Gide, la literatura del qual em va semblar d’una carrincloneria inaguantable. Vet aquí un altre nom per a la posteritat que jo faria caure del pedestal.
Proust, ho reconec, m’ha avorrit. I a voltes també m’ha semblat carrincló, cursi. La descripció interminable de les vetllades i sopars i anades i vingudes en els diferents estatges parisencs em sembla pròpia de la literatura més insulsa del segle XIX, i els mecanismes que utilitza Proust per explicar-ho tot amb pèls i senyals —o, dit d’una altra manera, les excuses que es poden adduir: el descabdellament del fil del pensament humà, l’exhumació del record— al meu parer no justifiquen l’acumulació de tirallongues de pàgines dedicades a determinades nimietats ni aporten la dosi de modernitat que es podria esperar d’una obra tan ambiciosa. Veig més modernitat en les catàstrofes provocades per Bouvard i Pécuchet, els immortals personatges Flaubert, o en l’endropiment de l’eternament cansat Oblómov, de Gontxarov.
D’altra banda, si bé es poden desenterrar records —i en aquesta tasca penso que és on més reïx Proust—, veig més difícil intentar reflectir el flux de la ment humana. No crec que Proust se’n sortís. En l’atapeïment amorf que defineix la seva prosa, en aquella acumulació d’idees sobreposades les unes a les altres, hi vegi un intent, no pas un assoliment, potser perquè no és possible tenir èxit en una tasca tan àrdua. Joyce ho va provar d’una altra manera, sense buscar la reproducció completa del pensament, sinó deixant-ne entreveure fragments, pessics, i va excel·lir en la temptativa.
En un altre assaig, Gracq, que es posa al costat dels qui consideren que Proust és molt gran, arriba a esbossar una crítica velada a la Recherche quan admet que la precisió miraculosa del record, que aflueix de pertot per animar els personatges, donar-los l’expressivitat del detall veritable amb el qual cap imaginació no pot rivalitzar, els priva al mateix temps del que ell anomena, potser seguint Breton, tremblement du futur. Efectivament, el que passarà, el que ha de venir al llarg de les pàgines que segueixen, no té cap importància ni cap secret. En Proust el que importa és sempre el com, i, com he dit, aquest “com” no em sembla reeixit. No sé si Gracq pensava el mateix; havia de ser difícil per a ell ser excessivament crític amb Proust, però el cert és que en els seus assajos les lloances a la Recherche van sempre acompanyades de breus judicis que semblen dir entre línies allò que no podia ser dit alegrement per un escriptor.
En el meu cas, si a més de no atraure’m gaire el què, resulta que he perdut l’interès en el com, és comprensible que no hi tingui res a fer i hagi d’abandonar el llibre. Generacions de crítics i lectors (potser no tantes com sembla) han reverenciat Proust. Jo no sóc ningú per qüestionar-lo, tan sols un lector amb el seu criteri, amb un criteri. Només puc preguntar-me per què no he sabut o no he volgut continuar amb la lectura d’À la recherche du temps perdu. És ben possible que Pierre Landry en tingui la resposta: d’aquí a uns quants anys potser sabré apreciar millor Proust, encara que lectors més joves que jo ho hagin sabut fer abans.
No sóc ningú per qüestionar Proust. Només em puc qüestionar a mi mateix com a lector. Mentrestant, però, continuaré amb la recerca dels meus límits.
L'Acció Paral·lela 