Ara parlaria de moltes coses: de llibres que m’han agradat o que he detestat, de premis literaris corroïts, d’un bell poema llegit a l’atzar, del dépaysement, del paisatge, del bloc de foie que avui ha pervertit les meves papil·les…
Però hi ha una reflexió prèvia que no puc ni vull evitar. Perquè quan publiqui un text qualsevol a internet sé que algú que el llegeixi —si això arriba a passar— el podrà trobar encertat o desencertat, innecessari, interessant, buit, farcit de generalitzacions, rebatible, insuls, etc. Si publico un text, m’arrisco que sigui llegit. I que sigui criticat. I que sigui comentat. I que sigui comentat per individus que deixaran anar el seu estirabot amagats rere un nom fals, un àlies no identificable.
Internet és avui una finestra on treu el cap la més gran caterva de covards, cagacalces, milhomes, pusil·lànimes bocamolls que ha existit mai. Gent que insulta, critica, recrimina, aconsella, sentencia, judica, alliçona i evangelitza sense donar la cara.
Ja fa temps que vaig decidir no fer cap cas de comentaris ni rèpliques ni vòmits que no anessin signats amb noms i cognoms creïbles (per no dir traçables). Sí, ja sé que tothom es pot inventar una identitat, però si jo no tinc ni la més remota possibilitat de sospitar que el nom que signa un comentari és real no perdré el temps a respondre-hi ni a fer-ne cap cas.
No cal dir que lamento profundament que no hi hagi forma de combatre aquesta epidèmia de covardia, d’anonimat, o, més ben dit, que no vegi intenció de combatre-la. Llocs tan insubstituïbles com Núvol també pateixen la pandèmia, i crec que l’interès del diari se’n ressent, ja que els debats que es poden generar a partir dels comentaris queden ràpidament desvirtuats.
Sempre signaré tot el que digui, sempre m’equivocaré o avorriré les ovelles en nom meu i de ningú més.
I ara ja puc parlar d’altres coses.
L'Acció Paral·lela 