La síndrome Katrina & the Waves

Hom es fa gran. Hom s’adona que es fa gran quan intenta comptar els anys que fa que no suporta la música que evacuen les emissores de ràdio i ha de recórrer als dits dels peus perquè no en té prou amb els de les mans.

Perquè, ves per on, per poc que sigui, hom ha evolucionat. Quina pena fa escoltar certs grups de pop i de rock que havíem seguit als anys vuitanta i noranta i haver de reconèixer que ni eren bons músics ni eren bons intèrprets. Sempre en quedarà algun del qual no ens sabrem deslligar emocionalment, però comprendre que de la majoria en podem prescindir és un clar indici de l’evolució que hem fet, el símptoma d’algun pas endavant.

De fet, ni tan sols aquests grups era fàcil trobar-los en aquella època a la ràdio, si no era en programes emesos en hores intempestives i amb horaris canviants. A la ràdio, ja llavors, només sonava música infecta, pop catastròfic producte de campanyes comercials ordides als despatxos, res que tingués veritablement a veure amb la música.

Avui continua sonant el mateix, posat al dia, que vol dit empitjorat, refregit, exacerbat. I al costat d’aquestes cançons que només serveixen per augmentar la contaminació acústica sonen els clàssics de fa vint i trenta anys sota l’excusa de la nostàlgia. Però és una nostàlgia falsa: ens deuen voler fer creure que a tots ens ve de gust tornar a sentir una i mil vegades més les pesadíssimes cançons de sempre.

És la que jo anomeno síndrome Katrina & the Waves, potser perquè la celebèrrima “Walking on Sunshine” és un dels exemples més clars de cançó que ha persistit al llarg de dècades, sense que ens n’hàgim pogut desempallegar, present en programes revivals, en anuncis, arreu, al costat d’altres èxits dels vuitanta i dels noranta que haurien hagut de quedar per sempre en l’oblit.

Per mi, enfrontar-me al dial és un drama. Saps que toparàs contínuament amb música d’aquesta mena. Jo ja no ho resisteixo. O he evolucionat o m’he fet gran, o potser totes dues coses alhora. I he descobert la música clàssica. Abans de patir amb la ràdio, on només trobo recer a Catalunya Música, prefereixo buscar a Youtube un concert qualsevol de Xostakóvitx.

(—I el heavy? —Eh? El heavy? Coi, és música clàssica també! Deixa’m estar…)

Esther i el seu món

Dickens, a l’època en què treballava en El Casalot

Mentre llegia El Casalot, de Charles Dickens, mentre m’endinsava en els diversos mons que encreuen les seves òrbites dins l’univers que basteix el genial escriptor anglès amb aquesta obra, no em podia treure del cap una idea que s’hi havia entaforat des de les primeres pàgines: que Dickens volia agradar als seus lectors, fossin de la mena que fossin (i de la mena que podien ser a mitjan segle XIX), i que volia que aquests fossin tants com fos possible. I això no era llavors ni és avui cap mal, és cert, però també és cert que hi ha hagut escriptors molt menys pendents del seu públic, que han escrit sense tants miraments.

El Casalot és una obra immensa en tots els sentits: llarga, plena de personatges remarcables i d’històries diverses, amanida amb unes dosis ben calculades de drama, comèdia, misteri, romanticisme, psicologia, crítica social, etc. Dickens reuneix tots aquests ingredients i els utilitza amb una habilitat prodigiosa per amassar una història molt ben travada, sense grumolls per desfer, i que converteix El Casalot en una gran novel·la. Però una cosa és afirmar que sigui una gran novel·la, i una altra és batejar-la com “la novel·la canònica”, com fa Harold Bloom.

D’obres perfectes n’hi ha, però poques. El Casalot és un molt bon llibre, però a parer meu té un problema que no és petit: el perfil absolutament pla del personatge principal, l’Esther. Si mai s’ha acusat Dickens de maniqueisme, és probable que la protagonista d’El Casalot en sigui la mostra més clara i irrefutable. L’Esther és bona, boníssima, la millor persona que mai hagi sorgit de cap obra literària, i a més és modesta, humil, abnegada, treballadora, competent, amable, justa… En fi, poseu-hi tots els adjectius que vulgueu i no li fareu justícia. L’única pega és que no és una beutat. Però resulta que l’Ada, un altre dels personatges principals, “la nineta dels ulls” de l’Esther, és tan bona com ella, i a sobre és una bellesa com n’hi ha poques.

Per acabar-ho d’adobar, la mateixa Esther es converteix en un dels dos narradors que Dickens utilitza per explicar la història. El resultat? Doncs que els capítols narrats per l’Esther qualsevol metge mínimament llegit no podria fer altra cosa que prohibir-los a tot lector afectat del grau més ínfim de diabetis. Llegir cada dos per tres allò de la “nineta dels meus ulls” s’acaba fent més difícil de suportar que els “indefectiblement” que campen lliures per l’obra de Josep Pla. Sí, El Casalot ho tenia tot per ser una obra mestra, però per mi aquesta manca de perfil de dos dels personatges més importants és un defecte massa significatiu.

Per què va dibuixar uns personatges tan enfarfegosos, Dickens? No ho sé. Si no fos perquè cauria en un anacronisme, jo diria que el problema és que El Casalot és una novel·la que bestsellereja, que vol agradar massa. Com he dit més amunt, voler agradar no és cap mal, però voler agradar massa potser sí que ho és.

Deu ser per això que mentre llegia El Casalot em venia sovint al cap un dels escriptor catalans més universals d’avui dia, Jaume Cabré, autor de bones novel·les, ben escrites, ben construïdes, ambicioses. Les veus del Pamano o Jo confesso són grans llibres, fruit d’una feina incansable per afinar-los, per arrodonir-los, fins al punt que és difícil trobar-hi arestes o fils per lligar. I aquest és, per mi, el seu punt feble: són novel·les massa rodones, massa afinades, massa digeribles. Pel meu gust, bestselleregen, com ho fa El Casalot, i una obra que bestsellereja pot ser un gran llibre, però no serà mai una obra mestra. La novel·la canònica és una altra cosa.

Una postal

A molts catalanets ens pesen els complexos. Ens hem fotut tants gols a porteria pròpia que a la fi hem cregut que no entenem prou les regles del joc. Ens agrada, llavors, d’alçar la vista al nord, i tot ens sembla més endreçat. Aquest nord magnífic on diuen que la gent és noble, culta, desvetllada i feliç.

El nostre nord immediat, el que tenim més a l’abast, és França. Un país gran, divers, de passat gloriós i decisiu, que ens ha donat no poques lliçons d’història, política, cultura…, i que com passa sovint somiem complet. Sense fissures. Simplificat com les postals de l’eterna París per aquí i els camps d’espígol provençals per allà.

Existeix a França un racó de món deixat de la mà del poder central, no pas de cap déu. És un paradís de verdor i patrimoni intacte, on les aigües dels rius baixen netes i cabaloses. Els boscos s’alcen frondosos i silenciosos i el bestiar pastura gras i tranquil. En aquest racó hom descobreix una França pobra, desil·lusionada, noble però infeliç.

El catalanet que ha arribat amb un farcellet de prejudicis i conviccions no contrastades veu el món per un forat. A voltes, entre aquests nous veïns, és possible fer un viatge trenta-cinc anys enrere i cal fregar-se els ulls dues vegades. Sí, l’estat d’aquestes voreres és real, ho són també els aparadors impossibles, i els rètols inenarrables que anuncien la pròxima animació a la ciutat. Aleshores, adonar-se de les fites que com a catalans hem assolit en modernitat és un acte polit d’autoestima.

També són certs, i a voltes impúdics, aquest tuf de bagatge mal paït, el provincianisme ignorant que perdona la vida, una política de gestió cultural o turística sense cap ambició. Endogàmies, avorriment, estretor de mires…, tot això en una ciutat preciosa i deslluïda, amb cinquanta mil habitants possiblement destinats a la son o a l’exili.

El catalanet somiador s’adona, estupefacte, que els seus veïns han covat, també, el seu autoodi particular. El xovinisme és un escut que els para les cosses. El gran Pare Estat els ha tancat l’aixeta i s’hi revolten amb un llarg gemec queixós, talment inofensiu. A alguns, a la conversa, se’ls escapa un mot en occità, que esborren ràpidament si els en fas esment. És patois, et diuen, com una mena de tara, d’infecció, de la qual fa dues generacions que han aconseguit guarir-se. Ells trepitgen el sòl de la França profunda, el bonheur és o bé al nord (la fabulosa París) o bé al sud (la calor i l’alegria). Ells són al mig, al no-res. És per això que se’ls il·lumina la cara, entre el desconcert i la incredulitat, quan els respons d’on véns. El mot Barcelona els fa badar la boca i la imaginació; le soleil, sospiren.

Automàticament, el catalanet entén la qüestió; els clixés pugen i baixen com un ascensor horitzontalment estès per tot Europa.

Jo adoro els meus veïns francesos. Que esbufeguen quan, satisfet, els dius que llegeixes Flaubert. Que no comprenen que la crisi al teu país és més sagnant que la seva. Que et cuinaran mil cops i de la mateixa manera les seves menges sagrades. M’enamoren els veïns francesos quan aplaudeixen el meu accent maldestre perquè els empeny al viatge; la seva politesse i el seu to de veu, mai estrident. M’exalta el seu amor incurable per la conversa, per la discussió sobre no importa què; el seu afany de preservar-se i preservar, el gust, el saber i conèixer, i la seva hospitalitat, commovedora. Estimo els meus veïns francesos, i aquest seu racó de món, perquè sé que me’l cedeixen per a quan jo vulgui i me’l guarden i cuiden com un tresor.