Una postal

IMG_8913A molts catalanets ens pesen els complexos. Ens hem fotut tants gols a porteria pròpia que a la fi hem cregut que no entenem prou les regles del joc. Ens agrada, llavors, d’alçar la vista al nord, i tot ens sembla més endreçat. Aquest nord magnífic on diuen que la gent és noble, culta, desvetllada i feliç.

El nostre nord immediat, el que tenim més a l’abast, és França. Un país gran, divers, de passat gloriós i decisiu, que ens ha donat no poques lliçons d’història, política, cultura…, i que com passa sovint somiem complet. Sense fissures. Simplificat com les postals de l’eterna París per aquí i els camps d’espígol provençals per allà.

Existeix a França un racó de món deixat de la mà del poder central, no pas de cap déu. És un paradís de verdor i patrimoni intacte, on les aigües dels rius baixen netes i cabaloses. Els boscos s’alcen frondosos i silenciosos i el bestiar pastura gras i tranquil. En aquest racó hom descobreix una França pobra, desil·lusionada, noble però infeliç.

El catalanet que ha arribat amb un farcellet de prejudicis i conviccions no contrastades veu el món per un forat. A voltes, entre aquests nous veïns, és possible fer un viatge trenta-cinc anys enrere i cal fregar-se els ulls dues vegades. Sí, l’estat d’aquestes voreres és real, ho són també els aparadors impossibles, i els rètols inenarrables que anuncien la pròxima animació a la ciutat. Aleshores, adonar-se de les fites que com a catalans hem assolit en modernitat és un acte polit d’autoestima.

IMG_8914També són certs, i a voltes impúdics, aquest tuf de bagatge mal paït, el provincianisme ignorant que perdona la vida, una política de gestió cultural o turística sense cap ambició. Endogàmies, avorriment, estretor de mires…, tot això en una ciutat preciosa i deslluïda, amb cinquanta mil habitants possiblement destinats a la son o a l’exili.

El catalanet somiador s’adona, estupefacte, que els seus veïns han covat, també, el seu autoodi particular. El xovinisme és un escut que els para les cosses. El gran Pare Estat els ha tancat l’aixeta i s’hi revolten amb un llarg gemec queixós, talment inofensiu. A alguns, a la conversa, se’ls escapa un mot en occità, que esborren ràpidament si els en fas esment. És patois, et diuen, com una mena de tara, d’infecció, de la qual fa dues generacions que han aconseguit guarir-se. Ells trepitgen el sòl de la França profunda, el bonheur és o bé al nord (la fabulosa París) o bé al sud (la calor i l’alegria). Ells són al mig, al no-res. És per això que se’ls il·lumina la cara, entre el desconcert i la incredulitat, quan els respons d’on véns. El mot Barcelona els fa badar la boca i la imaginació; le soleil, sospiren.

Automàticament, el catalanet entén la qüestió; els clixés pugen i baixen com un ascensor horitzontalment estès per tot Europa.

Jo adoro els meus veïns francesos. Que esbufeguen quan, satisfet, els dius que llegeixes Flaubert. Que no comprenen que la crisi al teu país és més sagnant que la seva. Que et cuinaran mil cops i de la mateixa manera les seves menges sagrades. M’enamoren els veïns francesos quan aplaudeixen el meu accent maldestre perquè els empeny al viatge; la seva politesse i el seu to de veu, mai estrident. M’exalta el seu amor incurable per la conversa, per la discussió sobre no importa què; el seu afany de preservar-se i preservar, el gust, el saber i conèixer, i la seva hospitalitat, commovedora. Estimo els meus veïns francesos, i aquest seu racó de món, perquè sé que me’l cedeixen per a quan jo vulgui i me’l guarden i cuiden com un tresor.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s