La síndrome Katrina & the Waves

Hom es fa gran. Hom s’adona que es fa gran quan intenta comptar els anys que fa que no suporta la música que evacuen les emissores de ràdio i ha de recórrer als dits dels peus perquè no en té prou amb els de les mans.

Perquè, ves per on, per poc que sigui, hom ha evolucionat. Quina pena fa escoltar certs grups de pop i de rock que havíem seguit als anys vuitanta i noranta i haver de reconèixer que ni eren bons músics ni eren bons intèrprets. Sempre en quedarà algun del qual no ens sabrem deslligar emocionalment, però comprendre que de la majoria en podem prescindir és un clar indici de l’evolució que hem fet, el símptoma d’algun pas endavant.

De fet, ni tan sols aquests grups era fàcil trobar-los en aquella època a la ràdio, si no era en programes emesos en hores intempestives i amb horaris canviants. A la ràdio, ja llavors, només sonava música infecta, pop catastròfic producte de campanyes comercials ordides als despatxos, res que tingués veritablement a veure amb la música.

Avui continua sonant el mateix, posat al dia, que vol dit empitjorat, refregit, exacerbat. I al costat d’aquestes cançons que només serveixen per augmentar la contaminació acústica sonen els clàssics de fa vint i trenta anys sota l’excusa de la nostàlgia. Però és una nostàlgia falsa: ens deuen voler fer creure que a tots ens ve de gust tornar a sentir una i mil vegades més les pesadíssimes cançons de sempre.

katrinawavesÉs la que jo anomeno síndrome Katrina & the Waves, potser perquè la celebèrrima “Walking on Sunshine” és un dels exemples més clars de cançó que ha persistit al llarg de dècades, sense que ens n’hàgim pogut desempallegar, present en programes revivals, en anuncis, arreu, al costat d’altres èxits dels vuitanta i dels noranta que haurien hagut de quedar per sempre en l’oblit.

Per mi, enfrontar-me al dial és un drama. Saps que toparàs contínuament amb música d’aquesta mena. Jo ja no ho resisteixo. O he evolucionat o m’he fet gran, o potser totes dues coses alhora. I he descobert la música clàssica. Abans de patir amb la ràdio, on només trobo recer a Catalunya Música, prefereixo buscar a Youtube un concert qualsevol de Xostakóvitx.

(—I el heavy? —Eh? El heavy? Coi, és música clàssica també! Deixa’m estar…)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s