Una vetllada literària

Les persones intel·ligents i completes són elegants. Si a més a més escriuen són generoses. Ivan Gontxarov, absolutament desprès, ens regala Une soirée littéraire, un divertiment finíssim que transita sense estridències i que ens mena amb habilitat per diversos i inesperats camins. El llibre, escrit el 1877, ha aparegut aquest mes de febrer de 2016 traduït per primera vegada al francès. Aquesta delícia (que bé que podria ser representada sobre un escenari!) es val de l’excusa següent: un autor llegeix la seva obra, la primera i ni tan sols acabada novel·la, als distingits (no necessàriament cultes) convidats d’un típic saló elitista del Sant Petersburg del segle XIX. A partir d’aquí sorgiran els temes que a Gontxarov li plau desgranar: la crítica literària, la censura, el socialisme incipient i l’irremeiable xoc entre estaments socials, l’ètica i la moral, la modernor i el classicisme, el paper de la dona…, tot amanit amb desinvoltura i sobretot amb l’humor inequívoc d’un mag sobri i precís com és Gontxarov. Són just 213 pàgines que passen volant i que et col·loquen des de la primera plana un somrís encuriosit fins al final. Alhora, però, és d’aquelles obres que conviden a conversar; necessites que algú més la llegeixi, compartir-la. Sàviament, Gontxarov crea una situació i uns tipus de personatges extrapolables a qualsevol època i lloc. En el fons se serveix d’aquest exercici de metaliteratura per parlar-nos del seu ofici, de la creació artística en general i del criteri que cal adquirir per ser capaços d’apreciar-la. Un joc, un convit a la reflexió extraordinàriament vigents.

No ompliu la xarxa de versos!

Ja tenim a sobre un nou Dia de la poesia catalana a internet, i la consigna és que omplim la xarxa de versos. De versos escapçats, sense context, com una postal que n’indica l’autor però no pas l’obra, només un únic vers, com un eslògan publicitari.

Us imagineu que de l’escultura del David de Miquel Àngel només ens n’ensenyessin la pixa? O que només ens mostressin una pota del llit de Van Gogh? Un vers que ho digui tot, o més aviat que no digui res, de tan solitari, de tan orfe, de tan repetit.

Llegim poemes sencers, piulem poemes sencers, exigim poemes sencers! No ens conformem amb la cuca del David o la fulla de gira-sol de Van Gogh! No ens conformem amb aquestes píndoles banals.

No omplim la xarxa de versos! Omplim-la de poemes!

El programa

Hi ha una sala al museu Soulages de Rodez que conté unes peces tan belles que no em canso d’admirar. M’hi passejo fent cercles, en diagonal, m’hi assec, m’hi detinc. De bon grat m’enduria algun moble de casa i m’instal·laria allà mateix, a passar-hi hores. No intento pas desxifrar codis ni enigmes. No aspiro a posseir res, ni sé gran cosa. Em deslligo de preguntes i respostes. Deixo via lliure al pensament. El pensament desembalat. A veure fins a on em mena.

No sóc l’Stendhal de 1817 passejant per Florència. No sento vertigen ni mareig. En faig prou d’entendre la síndrome. Les reaccions involuntàries que produeix la bellesa t’arriben quan menys ho esperes. Com ens diu Vinyoli “davant aquestes coses cal plorar”.

A vegades, però, les ganes vénen just per tot el contrari. Les basques. I parlo de la lletjor gratuïta. La que ens empassem dia sí i dia també. Parlo de la publicitat omnipresent que ens decora l’escenari de les nostres vides. Explosió constant i artilleria de recanvi. Imatges impossibles, referents mediocres. Còpies refregides de còpies matusseres. Parlo d’edificis inhabitables, espais escuats, modes fetes a la mida de ningú, novel·lotes vomitades per potiners, cinema sòrdid sense pebre, actorets de plàstic. Pornografia prime time oferta al saló de casa. Merdufles a l’abast de tothom, als morros de tothom.

Així ens recreen i així ens desajuntem. Endollats com mòmies a la gran xarxa, processant desinformació a tota hora i bajanades a tot drap. I ens carrega, ens fastigueja. Ens enfadem.

Amb qui? Coi, amb la trista cobertura del mòbil que no em deixa mirar el temps que farà demà; amb la recepcionista de l’hotel, que cobra una misèria i no em troba la reserva; amb el camió de les escombraries, que s’emporta la meva porqueria i em barra el pas; amb la veïna, vinguda d’algun país en guerra, que confon l’interruptor del llum de l’escala amb el timbre de casa…

Muntaríem una guerra monumental per matar una mosqueta. I, mentrestant, n’hi ha quatre d’escarxofats que s’ho miren rient. S’han fotut l’embut per barret.

Torno a Stendhal i caço al vol una frase seva: “La infelicitat disminueix la intel·ligència.” Doncs mira, deu ser això. Aquest és el programa.

L’excusa

Tots els qui escriviu directament a l’ordinador, sense passar per l’esborrany en paper, sense saber què és tenir una estilogràfica als dits, sou uns retrògrads, sou uns éssers estranys, incapaços de posar-vos al dia, de veure per on van ara els trets; incapaços, també, de connectar amb una certa veritat que només se’ns mostra quan la mà frega el paper i el plomí fa sentir la lletania del seu frec creador de paraules.

Sou, a més, culpables que darrerament hagin hagut de tancar dues cases que fabricaven plomes: Conway Stewart i Omas, i que d’altres estiguin també en perill de desaparèixer, incapaces de sobreviure a aquests temps bàrbars.

Pregunteu-vos quants mesos o quants anys fa que no agafeu un d’aquests estris excelsos concebuts per lliscar sobre el paper i fer-vos dir coses interessants. Aviat us passarà com a aquells nois que pràcticament no han escrit una sola ratlla a mà des que van sortir de l’institut i que, quan arriba el dia que ho han de fer, ells mateixos s’espanten de la lletra ridículament lletja i maldestra que els surt. Una cosa és fer mala lletra des de sempre, i una altra haver perdut la pràctica de traçar els signes que conté l’abecedari sobre el paper.

Hi ha qui diu que només els nostàlgics més recalcitrants escriuen amb ploma. Però si justament som l’avantguarda! Som nosaltres els qui, a més de preservar tot un llegat cultural, impulsem la innovació en un camp tan important com és el de l’escriptura.

Però, en el meu cas, per què escric amb ploma? Doncs perquè la meva limitada imaginació només es devetlla una mica quan sent el frec sobre el paper: el frec del plomí i el de la mà, mentre la tinta deixa anar el seu regueró. Aquest contacte amb el paper permet que al cervell hi arribin algunes idees –sense excessos– i que la mà tingui temps de posar-les per escrit, fins i tot de modificar-les en el mateix moment que el cervell les comunica als dits per mitjà de les ordres que recorren el braç.

Així, doncs, gràcies a la ploma es desentumeixen les idees. I, encabat, hi ha la bellesa del gest, de l’instrument, de l’acte mateix d’escriure, que no es pot comparar amb la que emana del so d’un teclat d’ordinador.

Tot plegat té encara un avantatge: passar a l’ordinador allò que he escrit a mà suposa la primera fase seriosa de reescriptura. En vindran més, però aquesta ja està assegurada.

Sí, ja ho sé, tot això no té cap importància; més aviat, té ben poc de sentit, parlar-ne, i en un futur encara en tindrà menys. Però el dia que això passi encara no ha arribat, de la mateixa manera que encara no ha arribat la fi dels llibres impresos en paper.

Al capdavall, ves si se n’han d’escriure de bajanades per justificar-se, per tenir l’excusa de comprar-se una nova ploma que, ara sí, escriurà tota sola l’obra que fa tant temps que ens ronda pel cap…