Hi ha una sala al museu Soulages de Rodez que conté unes peces tan belles que no em canso d’admirar. M’hi passejo fent cercles, en diagonal, m’hi assec, m’hi detinc. De bon grat m’enduria algun moble de casa i m’instal·laria allà mateix, a passar-hi hores. No intento pas desxifrar codis ni enigmes. No aspiro a posseir res, ni sé gran cosa. Em deslligo de preguntes i respostes. Deixo via lliure al pensament. El pensament desembalat. A veure fins a on em mena.
No sóc l’Stendhal de 1817 passejant per Florència. No sento vertigen ni mareig. En faig prou d’entendre la síndrome. Les reaccions involuntàries que produeix la bellesa t’arriben quan menys ho esperes. Com ens diu Vinyoli “davant aquestes coses cal plorar”.
A vegades, però, les ganes vénen just per tot el contrari. Les basques. I parlo de la lletjor gratuïta. La que ens empassem dia sí i dia també. Parlo de la publicitat omnipresent que ens decora l’escenari de les nostres vides. Explosió constant i artilleria de recanvi. Imatges impossibles, referents mediocres. Còpies refregides de còpies matusseres. Parlo d’edificis inhabitables, espais escuats, modes fetes a la mida de ningú, novel·lotes vomitades per potiners, cinema sòrdid sense pebre, actorets de plàstic. Pornografia prime time oferta al saló de casa. Merdufles a l’abast de tothom, als morros de tothom.
Així ens recreen i així ens desajuntem. Endollats com mòmies a la gran xarxa, processant desinformació a tota hora i bajanades a tot drap. I ens carrega, ens fastigueja. Ens enfadem.
Amb qui? Coi, amb la trista cobertura del mòbil que no em deixa mirar el temps que farà demà; amb la recepcionista de l’hotel, que cobra una misèria i no em troba la reserva; amb el camió de les escombraries, que s’emporta la meva porqueria i em barra el pas; amb la veïna, vinguda d’algun país en guerra, que confon l’interruptor del llum de l’escala amb el timbre de casa…
Muntaríem una guerra monumental per matar una mosqueta. I, mentrestant, n’hi ha quatre d’escarxofats que s’ho miren rient. S’han fotut l’embut per barret.
Torno a Stendhal i caço al vol una frase seva: “La infelicitat disminueix la intel·ligència.” Doncs mira, deu ser això. Aquest és el programa.
L'Acció Paral·lela 