La literatura fresca

Darrerament no tenim sort: la meitat de membres del consell de redacció de L’Acció Paral·lela s’ha llegit Soumission, de Michel Houellebecq, una novel·leta que no els ha agradat gens, mentre que l’altra meitat s’ha llegit Germà de gel, d’Alicia Kopf, amb resultats semblants. Per començar per alguna banda, el primer grup entrevista el segon arran d’aquesta lectura. Aquí teniu la transcripció de l’entrevista:

—Molt bé, comencem, doncs. En primer lloc ens agradaria saber com és que vau decidir llegir Germà de gel.

—A veure, de fet és culpa nostra; ningú no ens ho demanava. El cert és que, després que per motius diversos hàgim estat una temporada desconnectats de l’actualitat literària catalana, teníem ganes de llegir alguna obra acabada de publicar, que fos una bona representant de la mena de llibres que avui dia reben bones crítiques, guanyen premis i es venen bé, i que a més són escrits per gent més o menys jove. El propòsit no ens semblava escabellat. Però, esclar, per fer la tria vam haver de passar per alt com o per què s’atorguen els premis —no parlem, evidentment, dels remunerats, on la cosa s’agreuja—, quina mena de crítiques es publiquen —totes positives i elogioses—, com funciona, en definitiva, el sistema de recomanacions literàries. També vam passar per alt que a nosaltres no ens agrada la major part de literatura que es publica i es ven bé als nostres dies. És a dir, que vam passar per alt massa coses quan vam decidir llegir Germà de gel. La culpa, doncs, és nostra.

Amb aquesta prèvia ja podeu intuir que el llibre no ens ha fet el pes. Es tracta d’un mal llibre? Déumosenguard de dir una cosa així. De fet, més aviat pensem que Alicia Kopf, quan s’ho proposa de debò, no escriu malament i que en un futur pot arribar a escriure obres més ambicioses. Però Germà de gel és sens dubte un bon exemple d’una determinada manera d’entendre la narrativa que avui està molt en voga i que potser té els seu orígens en Els jugadors de whist, de Vicenç Pagès, per bé que les dues obres que esmentem siguin molt diferents.

Per exemple, podem debatre tanta estona com vulgueu sobre les metàfores que apareixen en el llibre entorn del gel, però aquest debat no farà sinó amagar la realitat: que Germà de gel és un pastitx format per textos diversos lligats sota una aparença d’estructura —perquè d’estructura veritable no n’hi ha—, farcits d’idees que a vegades són òbvies, a vegades estan faltades de profunditat i només a vegades tenen força i originalitat. Es tracta d’aquesta mena de literatura que s’imposa, teixida a base de paràgrafs generalment breus que descriuen petites escenes, als quals s’afegeixen definicions de mots a manera de diccionari personal, citacions d’altres llibres, ocurrències, fragments de dietaris, tot plegat relligat en fals gràcies a certes recurrències que travessen tot el llibre, com si es tractés de donar aparença de complexitat a un relat que de fet és prou simple.

El cert és que unes dosis de Viquipèdia i de whatsapps sumades a unes quantes pàgines ben narrades no són suficients per fer un bon llibre, una obra seriosa, compacta. I és una llàstima, perquè quan, en comptes de copiar extractes de la bibliografia, Alicia Kopf es dedica a narrar, ho fa bé. Però això a Germà de gel no passa sovint, i quan passa el mal ja està fet perquè som ja en un moment molt avançat de l’obra, un cop superat el refregit de textos inicial.

En un moment donat, la narradora confessa que potser no és escriptora, “només una exploradora de les meves possibilitats textuals, que són limitades”. Ja es veu, doncs, quin és el problema: que aquestes exploracions, aquestes provatures, no les desa en un calaix, no les utilitza com a material per anar-hi treballant, sinó que les publica. Més endavant, l’autora parla del seu primer llibre en aquests termes: “Un projecte que va agradar per la manera fresca de traçar el tema de la precarietat juvenil en temps de crisi. Prou ‘fresc’ perquè fos per a tots els públics, almenys en la seva vessant gràfica, tot i que el vaig fer en un estat de desesperació.” Esclar: literatura fresca, fàcil, digerible, venal… Banal, diríem nosaltres.

I, ho repetim, és una llàstima, perquè quan Alicia Kopf es posa a escriure seriosament ho fa bé, i dius coses com aquesta: “És en les relacions, i no en els llocs, on descansem.” Nosaltres hi afegiríem: en les relacions i en els bons llibres, que tantes vegades desencadenen les grans converses.

En fi, un dia haurem d’encetar el debat que esmentàvem al començament: què agrada avui, on se situa el llistó del que és bona literatura i el que és una altra cosa, què es valora més o menys, què provoca adhesions i què no, i per què en literatura passa el que no passaria mai en altres camps, com ara la gastronomia: us imagineu que a ningú entès en la matèria se li acudís concedir tres estrelles Michelin a la rostisseria del vostre poble?

Quina és la següent pregunta?… Ah, ja estem?

De poetes que reciten malament i altres espècies

Vivim des de fa anys l’època del boom dels recitals poètics, dels festivals, i també de les taules rodones, de les xerrades, dels seminaris i congressos, de les presentacions de llibres —sovint amb lectura de textos inclosa—, d’actes de tota mena relacionats amb la literatura, en general, amb la poesia, en concret, de vegades organitzats per celebrar l’aniversari d’un autor, d’una obra determinada… La tipologia d’aquests actes és molt diversa, i som molts els qui hi assistim —assíduament o de tant en tant—, som molts els qui gaudim com bojos quan ensopeguem un bon recital, una taula rodona interessant i amena, una gran conferència. Quins moments més intensos que es poden viure!

Però —sí, ja el vèieu a venir aquest “però”—, ai, ves, no sempre tenim aquesta sort: també som molts els qui un dia qualsevol, després d’haver assistit a algun esdeveniment d’aquesta mena, hem tornat a casa decebuts perquè ens hem hagut d’empassar una conferència que prometia però que ha resultat insofrible, avorrits perquè hem presenciat un recital sense cap engruna de gràcia ni de talent, emprenyats perquè hem patit les conseqüències d’una taula rodona mal moderada o perquè l’acte no ha respost a les expectatives. Llavors ens queden poques ganes de repetir l’experiència, de deixar-nos enredar de nou, i és lògic, esclar, perquè alguns d’aquests actes són un compendi de despropòsits encara que siguin muntats amb tota la bona fe del món.

De vegades, la causa del fracàs prové d’un error en l’organització, com passa sovint en el cas de congressos o festivals que tenen uns programes atapeïdíssims —que no estan dissenyats amb cap dosi de realisme pel que fa als horaris i que no tenen en compte que la capacitat dels humans per parar atenció té els seus límits. També és culpa de l’organització situar al capdavant d’una taula rodona un moderador que no sap fer la seva feina —per exemple, tallar els oradors que s’excedeixen en el temps pactat prèviament—, o, fins i tot, convidar ponents que, tot i ser molt savis, tot i tenir moltes coses interessants a dir, no saben parlar en públic. En altres ocasions, el problema és que l’orador no s’ha preparat la conferència o la fa amb desgana d’una manera notòria; aquí la culpa ja no és pas dels organitzadors, lògicament, sinó del penques que ha acceptat la invitació i que després gosa no tenir cap respecte pels mateixos organitzadors o pel públic que té al davant.

Quant als recitals i festivals poètics, el problema més freqüent és clar i fàcil de detectar: el poeta que llegeix els seus propis poemes no sap dir-los, no té cap gràcia per recitar-los, i llavors passa que no se l’entén, o que costa seguir-lo, o que la seva sonsònia és avorridíssima, i els qui l’escolten acaben desconnectant de l’acte o no sabent donar cap valor als versos que campen per la sala, el jardí o l’espai que sigui. En molts d’aquests casos, el cul dels espectadors comença a remoure’s damunt la cadira, la busca de tots els rellotges alenteix el pas d’una forma exasperant, les gotes de suor llisquen coll avall, l’angúnia creix, i aquella estona, que podia haver proporcionat unes bones dosis de benestar i gaudi a molta gent, es transforma en una cruel sessió de tortura poètica.

El poeta, però, encara pot cometre un altre error, tant o més greu que no saber recitar: no saber triar què ha de recitar. Perquè aquesta és una veritat com un temple: no tots els textos són aptes per ser dits en directe, davant d’un públic. Evidentment, cada recital és diferent, cada situació té uns condicionats particulars; però en el cas habitual d’un públic que no coneix els versos que seran dits és una salvatjada recitar poemes llargs, complexos, críptics, de comprensió difícil en una primera escolta. Se’n pot recitar algun, però serà aconsellable no enfilar un seguit de poemes així si el que es persegueix no és amargar els assistents. Abans caldrà tenir present si es poden repartir còpies del poema perquè els espectadors en puguin seguir la lectura, i fins i tot pot ser una bona idea llegir dues vegades un mateix poema —per què no?

No vull dir en cap cas que els recitals poètics s’hagin de limitar a difondre poemets curts, fàcils i lleugers. Només vull fer veure que és important tenir en compte les persones que hi assisteixen, perquè, per molt que siguin bons lectors, en aquell moment fan d’espectadors, i aquest és un detall que se sol oblidar. Si aquestes persones en surten engrescades segurament tindran ganes d’entrar en profunditat en l’obra que ha estat presentada o recitada; si en canvi s’hi han avorrit com ostres, si n’han sortit fastiguejades, les haurem allunyat una mica més de l’obra i, de retruc, dels recitals futurs a què podrien haver assistit. Dels poetes i dels organitzadors depèn que l’experiència de l’espectador hagi estat reeixida, agradable, i això és important. Per a mi, com a espectador, ho és.

Davant d’aquesta realitat, certa, inqüestionable —l’existència d’aquests actes convertits en sessions de turment i suplici, d’erudits que saben de tot però que no saben transmetre res amb un mínim de gràcia, de poetes que escriuen molt bé però que més val no sentir-los recitar—, convindria que disposéssim de cròniques com les que es fan de concerts de música clàssica i espectacles semblants, on una veu independent comentés els aspectes positius de cada acte, però també tot allò millorable amb relació als participants, als oradors, als mateixos organitzadors. L’existència d’aquestes valoracions crítiques permetria que certs esdeveniments que tenen lloc cada any milloressin en cada nova edició, que els organitzadors tinguessin eines per saber qui convé o no convé convidar o programar, ja es tracti de conferenciants, de poetes o de rapsodes, que el públic sabés a què s’exposa quan va a certs llocs a sentir certa gent.

Puc imaginar-me algunes d’aquestes valoracions: “En tal ha presentat un gran llibre de poemes, on hi ha versos magnífics, però no ha sabut llegir-los amb l’entonació adequada ni encertar les pauses…”, o “el ponent tal ha aportat al debat idees interessants, malgrat que ha perdut el fil en més d’una ocasió a causa, pel que sembla, d’un guió poc treballat”, etc.

En fi, és una idea.

(Article publicat a Núvol el 9 de juny de 2016)