El periodisme ha mort

Qualsevol que avui no sigui completament estult, babau o cínic estarà d’acord que el veritable periodisme ha mort. En queden traces, vestigis, ombres que són visibles per aquí, per allà, de forma escadussera, sense pes, sempre irrellevants.

Quan intentem informar-nos d’algun fet i, esperonats per un antic instint, a penes ja un hàbit cada cop més oblidat, recorrem a un mitjà de comunicació, de seguida trobem a faltar-ho tot: la feina prèvia d’investigació, l’objectivitat, el rigor, la profunditat, l’anàlisi. I en canvi topem amb l’especulació, la tafaneria, la condescendència amb el lector o espectador, la morbositat, l’afany de tocar fibres –per això cal tant abocar merda i misèries sobre els lectors.

I amb l’opinió, esclar. Avui tot és opinió. Hi ha centenars de columnes o tertúlies on tothom parla de tot com si sabés de tot. Bé, tothom: homes, bàsicament, que s’erigeixen en portaveus d’homes i dones per tot i per a tot.

I encara! Si només fos aquest, el mal! Perquè quan La Vanguardia comenta les agressions sexuals de les dones a la secció “Tendencias”, quan el director del Diari de Tarragona diu que quan una dona diu que no no sempre vol dir que no, quan El Periódico analitza la qüestió política a partir de gags de Polònia, quan l’Ara confon cultura i autoajuda, quan en qualsevol mitjà totes les tergiversacions són bones per defensar una determinada orientació política partidista, quan tantes calamitats passen alhora, un s’adona de fins a quin punt periodisme és un mot anacrònic, que no designa ja res que existeixi encara avui dia.

Les excepcions hi són —poques—, però què canvien?

I aviat… carril quad!

Vinga, va, fem uns quants tuits “rigolos” sobre els turistes que van amb bicicleta o segway i les molèsties que ens ocasionen, riguem una estona i, de passada, indignem-nos, diguem-les ben grosses, però encabat siguem capaços de posar-nos seriosos per un instant i de començar a pensar quina mena de país volem ser. Perquè, sincerament, ser un país abocat i dedicat al turisme és una gran i miserable pena!

Esclar que alguns hi fan diners, amb el turisme. Però a quin preu? ¿Al preu de convertir els nostres pobles i ciutats mínimament atractius en un barri del Born, on tot està pensat per fer la vida agradable als turistes i desagradable als seus habitants de sempre (doblement desagradable si aquests són catalanoparlants)? Perquè has de buscar molt i equivocar-te encara més si vols trobar al Born un establiment on el que ofereixin no sigui car i dolent; si a més vols ser atès en català, les opcions es redueixen a un parell mal comptat d’adreces. Una recerca, d’altra banda, que farem amb el perill constant de ser atropellats per les bicicletes dels turistes, o per patinets, patins, segways i déu-i-sa-mare, per carrers empastifats de grafits (imatge insuportable de la degradació: l’últim grafit bonic que he vist és a la Capella Sixtina) .

Aquest model d’establiment —car i dolent i amb el català proscrit— comença a estendre’s per tot el país. L’altre dia, a la rambla de Girona, el consell de redacció de L’Acció Paral·lela vam ser envestits per un cambrer que ens proposava quedar-nos a dinar a la terrassa del seu restaurant. El cambrer era català. Però, com que el consell de redacció baixàvem rambla avall en silenci i ell no sabia en quina llengua ens devíem expressar, va adreçar-se’ns en castellà: si érem estrangers ja diríem alguna cosa o demostraríem si l’enteníem o no; si érem catalans no ens importaria pas…

A veure si ens entenem: les arrels d’aquest consell de redacció s’estenen pels dos vallesos, pugen fins a Santa Fe, baixen fins al Montsant i arriben a Castellterçol; és a dir, que no fem cara de mexicans, ni d’anglesos, ni de japonesos, però un cambrer se’ns adreça en castellà a Girona per si de cas. Això ho fèiem gairebé tots a principis dels setanta, en ple franquisme estricte, quan entràvem en una botiga per primera vegada. Fins llavors, hem reculat. De fet, cada nou comerç o bar o restaurant que s’obre avui és una ocasió perfecta perquè el català sigui bandejat de la retolació i de la mateixa atenció al públic. Tenim lleis de política lingüística com tenim paper de plata per embolicar l’entrepà.

La qüestió és tirar-nos pedres a sobre: el comerç és cada cop més mediocre (quant temps fa que no visiteu un mercat ambulant?; la majoria s’han convertit en “tot a 2, a 5 i a 10”), les ciutats queden envaïdes de turistes, la llengua recula, el civisme fuig cames ajudeu-me… I tot això per a què? Per crear riquesa? Com és, doncs, que Lloret de Mar és una de les ciutats més pobres de Catalunya, amb el tercer PIB per habitant més baix? Potser només es crea riquesa per a alguns, mentre que altres només troben feines pèssimes i mal pagades.

Tornem, però, a les bicicletes. Convé entendre on vivim. Això no és Copenhaguen. Aquí el civisme va com va, i sense civisme és difícil fer conviure a les nostres ciutats tants mitjans de locomoció. Si entre nosaltres ja no ens entenem, quan arriben els turistes la cosa es complica, perquè ells fan el que veuen que fem els d’aquí: si aquí ho empastifem tot de grafits, ells ens ajuden a embrutar façanes perquè deu ser típic; si aquí anem amb la bicicleta per voreres, sentits contraris i passos de vianants, ells fan el mateix. I passa el que passa.

I passa perquè aquí no associem l’ús de la bicicleta al civisme i a la idea de compartir l’espai públic. Aquí la gent té avui tirada a la bicicleta perquè l’associa a l’esport. I l’esport, que omple de gent parcs, ciutats, muntanyes, vies verdes, etc., no té a casa nostre gaire a veure amb el civisme. (Si aquesta justificació us sembla mancada de fonament, busqueu-ne una altra; al final arribareu a la mateixa conclusió.)

Sigui com sigui, no tenim clar quin país volem. Si ens rendim, ens retem, ens lliurem al turisme, ens carregarem el comerç, la llengua i la salut dels vianants. Per no parlar del que passarà el dia que un rus amb calés proposi a l’Ajuntament de Barcelona fer un carril quad per a excursions pel centre de la ciutat. Que això no pot passar? Il·lusos!

Confit de canard

El nostre equip intrèpid de reporters de L’Acció Paral·lela surt al carrer, micròfon a la mà, per donar veu al ciutadà. Avui, a la cua del supermercat els preguntem què els ha semblat la darrera novel·la de Michel Houellebecq. Ens acostem a una senyora, la mare del nen que es distreu llepant tots els desodorants roll-on.

LAP —Què li ha semblat la darrera novel·la de Michel Houellebecq, Submissió.

—Bé, Soumission, voldreu dir. Sempre procuro llegir literatura en versió original. Tal com faig també en cinema, m’agrada rebre l’obra en estat pur, sense adulteracions. Puc afirmar, doncs, que estem davant d’una peça absolutament coherent, forma i contingut són al mateix pla. Planada, planúria.

LAP —Què ens vol dir amb això?

—L’autor, a priori, dibuixa un escenari profètic i interessant: a les eleccions generals franceses del 2022 guanya per majoria un partit islàmic. Seguint el patró de l’antic imperi romà, els nous amos de la política francesa pretenen imposar el seu model per tot Europa amb la complicitat del Pròxim Orient i els diners dels senyors del petroli.

En aquest quadre, jo diria engrescador, Houellebecq col·loca un protagonista masculí. A la segona línia ja es veu que es tracta del seu àlter ego: un professor de la Sorbona de París, especialista en Huysmans, 44 anys, solter, sense família, apàtic i avorrit de la vida. Al cap d’una estona al senyor Houellebecq li patina la moto que ens vol vendre i ens fa la perla.

Comencen un seguit d’escenes sense cap sentit, perd el fil, s’avorreix d’escriure, s’oblida de posar més fonaments a la carcassa i passa a les acrobàcies sexuals (que si m’ajoco amb nenes de vint anys), les provocacions d’aneguet lleig (que si tinc morenes al cul, pus als dits dels peus, que si els pares no m’estimen), personatges irrellevants, i tot, tot, perbocat gratuïtament amb un llenguatge tan fàcil i simple com les seves intencions.

LAP —Les crítiques en general, però, no han sigut tan negatives…

—Potser cal posar en el seu lloc cada cosa. No estem davant d’un text literari, ni molt menys. Amb això crec que el mateix Houellebecq hi estaria d’acord. Però com a mínim cal respectar la norma de la versemblança: escriu sobre el que vulguis, inventa, imagina, estripa, però sigues versemblant, o la taula ballarà coixa.

LAP —Què és el que us sembla més inversemblant?

—Tot succeeix perquè sí. L’escriptoret es comporta com un nen petit que improvisa romanços per fer-s’ho venir tot bé. En només cinc anys, des de la derrota d’Hollande l’any 2017 i de manera súper pacífica, la població francesa —sí, els orgullosos republicans— es doblega a un partit islàmic, dones incloses. Bé, de fet, en el món d’Houellebecq no existeixen les dones; hi ha unes figuretes feliçment foradades per posar-hi la tita. El dia de les eleccions, ja a l’any 2022, el protagonista fuig de París, esparverat pels esdeveniments (?); pel camí para en una àrea de descans saquejada amb cadàver inclòs, i no passa res. Arriba a la bella vila de Martel, on la vida continua, i coincideix altre cop amb un exagent dels serveis d’intel·ligència que li fa unes confidències com qui explica un cas de galteres al veí. Torna a París, i de cop i volta els vestits de dona (dolorosament per a ell, les faldilles curtes) han desaparegut dels aparadors. I tothom s’ha convertit a l’Islam. Apa. Si algun dia li explico així de malament el Patufet al meu fill, m’envia al racó de pensar.

LAP —De fet, l’autor francès s’ha guanyat la fama de misogin.

—A partir d’ara també se l’hauria de guanyar de reaccionari, matusser i mediocre. Sap com el veig jo a aquest senyor? Com un provocador de tercera que només provoca badalls. Un patatones que bruteja i que arriba al clímax somiant ser polígam per decret, amb una de 40 a la cuina i dues de 15 al dormitori, un hortera que naufraga i desperta a l’Isla Fantasía. I ara, disculpeu-me, us he de deixar, que el meu fill s’ha empassat la boleta del roll-on.