I aviat… carril quad!

5822363040_8bed29256c_bVinga, va, fem uns quants tuits “rigolos” sobre els turistes que van amb bicicleta o segway i les molèsties que ens ocasionen, riguem una estona i, de passada, indignem-nos, diguem-les ben grosses, però encabat siguem capaços de posar-nos seriosos per un instant i de començar a pensar quina mena de país volem ser. Perquè, sincerament, ser un país abocat i dedicat al turisme és una gran i miserable pena!

Esclar que alguns hi fan diners, amb el turisme. Però a quin preu? ¿Al preu de convertir els nostres pobles i ciutats mínimament atractius en un barri del Born, on tot està pensat per fer la vida agradable als turistes i desagradable als seus habitants de sempre (doblement desagradable si aquests són catalanoparlants)? Perquè has de buscar molt i equivocar-te encara més si vols trobar al Born un establiment on el que ofereixin no sigui car i dolent; si a més vols ser atès en català, les opcions es redueixen a un parell mal comptat d’adreces. Una recerca, d’altra banda, que farem amb el perill constant de ser atropellats per les bicicletes dels turistes, o per patinets, patins, segways i déu-i-sa-mare, per carrers empastifats de grafits (imatge insuportable de la degradació: l’últim grafit bonic que he vist és a la Capella Sixtina) .

GRAF_Tag_Barc2-metl-dor_20Aquest model d’establiment —car i dolent i amb el català proscrit— comença a estendre’s per tot el país. L’altre dia, a la rambla de Girona, el consell de redacció de L’Acció Paral·lela vam ser envestits per un cambrer que ens proposava quedar-nos a dinar a la terrassa del seu restaurant. El cambrer era català. Però, com que el consell de redacció baixàvem rambla avall en silenci i ell no sabia en quina llengua ens devíem expressar, va adreçar-se’ns en castellà: si érem estrangers ja diríem alguna cosa o demostraríem si l’enteníem o no; si érem catalans no ens importaria pas…

A veure si ens entenem: les arrels d’aquest consell de redacció s’estenen pels dos vallesos, pugen fins a Santa Fe, baixen fins al Montsant i arriben a Castellterçol; és a dir, que no fem cara de mexicans, ni d’anglesos, ni de japonesos, però un cambrer se’ns adreça en castellà a Girona per si de cas. Això ho fèiem gairebé tots a principis dels setanta, en ple franquisme estricte, quan entràvem en una botiga per primera vegada. Fins llavors, hem reculat. De fet, cada nou comerç o bar o restaurant que s’obre avui és una ocasió perfecta perquè el català sigui bandejat de la retolació i de la mateixa atenció al públic. Tenim lleis de política lingüística com tenim paper de plata per embolicar l’entrepà.

Bitacora3La qüestió és tirar-nos pedres a sobre: el comerç és cada cop més mediocre (quant temps fa que no visiteu un mercat ambulant?; la majoria s’han convertit en “tot a 2, a 5 i a 10”), les ciutats queden envaïdes de turistes, la llengua recula, el civisme fuig cames ajudeu-me… I tot això per a què? Per crear riquesa? Com és, doncs, que Lloret de Mar és una de les ciutats més pobres de Catalunya, amb el tercer PIB per habitant més baix? Potser només es crea riquesa per a alguns, mentre que altres només troben feines pèssimes i mal pagades.

Tornem, però, a les bicicletes. Convé entendre on vivim. Això no és Copenhaguen. Aquí el civisme va com va, i sense civisme és difícil fer conviure a les nostres ciutats tants mitjans de locomoció. Si entre nosaltres ja no ens entenem, quan arriben els turistes la cosa es complica, perquè ells fan el que veuen que fem els d’aquí: si aquí ho empastifem tot de grafits, ells ens ajuden a embrutar façanes perquè deu ser típic; si aquí anem amb la bicicleta per voreres, sentits contraris i passos de vianants, ells fan el mateix. I passa el que passa.

I passa perquè aquí no associem l’ús de la bicicleta al civisme i a la idea de compartir l’espai públic. Aquí la gent té avui tirada a la bicicleta perquè l’associa a l’esport. I l’esport, que omple de gent parcs, ciutats, muntanyes, vies verdes, etc., no té a casa nostre gaire a veure amb el civisme. (Si aquesta justificació us sembla mancada de fonament, busqueu-ne una altra; al final arribareu a la mateixa conclusió.)

Sigui com sigui, no tenim clar quin país volem. Si ens rendim, ens retem, ens lliurem al turisme, ens carregarem el comerç, la llengua i la salut dels vianants. Per no parlar del que passarà el dia que un rus amb calés proposi a l’Ajuntament de Barcelona fer un carril quad per a excursions pel centre de la ciutat. Que això no pot passar? Il·lusos!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s