Qualsevol que avui no sigui completament estult, babau o cínic estarà d’acord que el veritable periodisme ha mort. En queden traces, vestigis, ombres que són visibles per aquí, per allà, de forma escadussera, sense pes, sempre irrellevants.
Quan intentem informar-nos d’algun fet i, esperonats per un antic instint, a penes ja un hàbit cada cop més oblidat, recorrem a un mitjà de comunicació, de seguida trobem a faltar-ho tot: la feina prèvia d’investigació, l’objectivitat, el rigor, la profunditat, l’anàlisi. I en canvi topem amb l’especulació, la tafaneria, la condescendència amb el lector o espectador, la morbositat, l’afany de tocar fibres –per això cal tant abocar merda i misèries sobre els lectors.
I amb l’opinió, esclar. Avui tot és opinió. Hi ha centenars de columnes o tertúlies on tothom parla de tot com si sabés de tot. Bé, tothom: homes, bàsicament, que s’erigeixen en portaveus d’homes i dones per tot i per a tot.
I encara! Si només fos aquest, el mal! Perquè quan La Vanguardia comenta les agressions sexuals de les dones a la secció “Tendencias”, quan el director del Diari de Tarragona diu que quan una dona diu que no no sempre vol dir que no, quan El Periódico analitza la qüestió política a partir de gags de Polònia, quan l’Ara confon cultura i autoajuda, quan en qualsevol mitjà totes les tergiversacions són bones per defensar una determinada orientació política partidista, quan tantes calamitats passen alhora, un s’adona de fins a quin punt periodisme és un mot anacrònic, que no designa ja res que existeixi encara avui dia.
Les excepcions hi són —poques—, però què canvien?
L'Acció Paral·lela 