El símptoma com si

Molt de tant en tant, la maquinària editorial fa arribar a les llibreries un llibre monstruós, fenomenal. Abans que això passi, esclar, cal que hi hagi hagut un escriptor que, per un motiu o altre, s’hagi vist impel·lit a escriure l’obra monstruosa en qüestió. Aquests solen ser llibres diferents, que se surten dels cànons establerts pel cúmul d’obres que es publiquen any rere any, o que proven de jugar-hi, amb aquests cànons, si no subvertir-los.

La nostra literatura té llibres així; pocs, però en té. Són obres que campen soles, que solen ser força desconegudes, que no creen escola, però que són necessàries perquè, fugint com fugen d’una certa endogàmia literària i dels camins fressats, trenquen esquemes, comporten l’entrada d’aire fresc i, en definitiva, fan avançar l’espècie, que en aquest cas és el corpus literari català. Res no tenen a veure entre si novel·les com Summa kaòtica i Resta kaòtica, de Ventura Ametller (Cossetània Edicions, 2008), i París-Bis, de Quim Soler (Lleonard Muntaner, 2013), excepte aquesta voluntat de fressar camins nous amb la premissa de fer-ho des d’una exigència i una ambició literàries màximes.

No sé si la collita novel·lística d’enguany ens permetria afegir a aquest grup un nou títol: D’incògnit, de Ponç Puigdevall (Tusquets Editors, 2016). Dic que no ho sé perquè aquest no és un llibre que es deixi estimar ni comentar fàcilment. I potser aquest és ja un dels seus al·licients. Des de la primera frase, D’incògnit avisa el lector de què té al davant, de quina relació vol establir el llibre amb aquell qui s’ha decidit a llegir-lo: aquest és un llibre que intenta contínuament expulsar-te com a lector i, alhora, fer-te venir ganes de lluitar per mantenir-ne la lectura. El lector que aconsegueixi perseverar s’endinsarà en la ment turmentada de Benet, un home que acaba de separar-se i que arriba a una Girona sotmesa per la pluja per instal·lar-se a casa d’uns oncles mentre espera saber quin serà el proper pas que haurà de fer. Al llarg d’uns quants dies assistirem a les passejades de Benet sota la pluja constant i sota l’embat encara més constant dels seus dubtes i les seves pors.

El relat és tan fascinant com depriment —no cal buscar en aquestes pàgines cap espurna d’humor—, i, com bé apunta en una crítica sensacional Xavier Dilla, tanta desolació acaba sent un pèl redundant. Però no hi ha cap dubte que justament això és el que persegueix Ponç Puigdevall: tot el llibre és una redundància fantàstica, una exageració que impregna tant el fons com la forma, tal com passa en una obra com Extinción, de Thomas Bernhard, a les grans novel·les de Kafka o a la major part de llibres de Witold Gombrowicz, amb qui Puigdevall comparteix la tírria als poetes.

Perquè D’incògnit, que permet moltes lectures, també pot ser vist com una mena de revisió del famós libel Contra els poetes de l’escriptor polonès, si tenim present que el protagonista, Benet, passa per ser poeta i que els poemes que tenim l’oportunitat de llegir al llarg de la novel·la són absolutament abominables. I és curiós que això passi en un llibre alineat amb el trobar clus, adscripció que podem fer si ens atenim a l’estil que llueix Puigdevall: frases llargues, enrevessades, plenes d’incisos i repeticions, que amaguen el sentit i demanen la màxima atenció al lector, on les comparacions prenen una importància decisiva, fins al punt que la fórmula “com si” és utilitzada obsessivament per enllaçar oracions. Si en terminologia mèdica es parla del “símptoma com si” a l’hora de tractar certs casos clínics, podríem dir que tota la novel·la és un monument alçat en pro d’aquest concepte.

És aquesta profusió de “com si” —en els tres primers capítols n’he comptat 199 i en algúnes pàgines se n’acumulen fins a 8— un problema d’estil? No m’ho sembla. És una tria de l’autor, conscient, que produeix un efecte concret i que fa avançar el relat d’una manera determinada. A més, no hi ha dubte que l’estil és un dels aspectes més treballats del llibre, cosa que avui dia no és tan habital com seria d’esperar en tot allò que es publica. L’edició, de fet, és força acurada, i tot i que no està exempta d’algunes errades de correcció, aquestes són escadusseres i no destorben la lectura en absolut.

El regust final que deixa D’incògnit és, com deia al començament, difícil de descriure. És un llibre agosarat, ambiciós, fins i tot diria que necessari —veient el que es publica avui dia, fa de contrapunt magnífic—, que té un inconvenient destacat: no és fàcil de recomanar-ne la lectura. Esclar que jo tampoc no recomanaria mai a ningú que llegís l’Extinción de Bernhard, el Cosmos de Gombrowicz o el París-Bis de Quim Soler. I doncs? Almenys hi ha una cosa certa: tot això és, sense embuts, literatura.

Reblir-ho

No hi puc fer res, és així: no suporto l’expressió «ho peta». No m’agrada: no m’agrada com sona quan algú la diu, no m’agrada l’efecte que fa sobre el paper o sobre la pantalla d’un mòbil, d’un ordinador. No m’agrada tanta oclusiva. «Petar-ho…» Buf, un verb lleig, malsonant, que em treu de polleguera. I amb aquesta tírria meva no hi té res a veure el fet que l’expressió no surti al diccionari; no és pas cap mania de filòleg. És una aversió irracional, espontània, en tot cas acrescuda per l’enorme propagació del mot, que s’estén arreu com qualsevol virus. Perquè està de moda. Com aquella altra que no diré. Bé…, sí, la dic: «Molt fan de». És cert, tampoc no la suporto.

Què hi voleu fer, tot són gustos. Però, sobretot, tot són tries, i per sort cadascú fa les seves lliurement (encara que no a tothom li agradi exercir la seva llibertat). Tenim, ja ho sabem, una llengua trista, pobra, que no disposa d’un gran cabal lèxic, que no sap crear argot propi, que no es mou còmoda en segons quins registres, que… Us ho creieu? Jo tampoc.

Mireu, a la Selva, quan la ratafia és a sol i serena, els qui en fan no s’obliden de xinxollar la marranxa cada dia. Si «xinxollem marranxes», com voleu que «petem» res! I encara menys els poetes quan munten recitals, les llibreries quan organitzen presentacions, els polítics quan engresquen el personal, els músics quan rebenten sales de concert, els tuitaires quan escriuen una frase gloriosa.

Jo faré servir un verb molt més bonic: reblir, que llisca sense entrebancs en present —«ho rebleix»—, excel·leix en qualsevol forma de passat —«ho ha reblert», «va reblir-ho»—, promet grans moments en futur —«ho reblirà»—, i fins i tot dringa i sedueix alhora quan dubtem —«ho rebliria». Un titular de núvol com: «Laura Borràs ho peta al Palau March» ja em direu si no guanyaria amb aquest petit retoc: «Laura Borràs ho rebleix al Palau March». I obtindríem la finor que destil·len coses com: «Gemma Gorga va reblir-ho a la llibreria Preferències» o «Xavi Múrcia ho reblirà al Festival Domini Màgic».

Parlant d’oclusives…, tot, esclar, té el seu costat irònic: la meva joventut la vaig passar a l’antre on vaig conèixer la dona que m’acompanya des de fa gairebé tres dècades: el Pub Peta. Quins temps tan reblerts, aquells!

 

El tel (una petita història corresiana)

Avui a la tarda hem anat a fer un cafè a casa de la Solenn, una amiga i clienta que l’Aina coneix de la botiga. La Solenn ens havia preparat unes magdalenes delicioses, que hem tastat al llarg de dues hores i mitja de conversa, una conversa molt agradable que ens ha permès saber coses noves de l’estat francès.

La Solenn és professora en una escola maternal; en el seu temps lliure li agrada fer ceràmica; també li agraden el cinema, el teatre i la música. És algú que ha estudiat i que té curiositat per les persones que li passen pel costat, com nosaltres. La seva mare és siciliana; el seu avi era tot un don, un patriarca sicilià amb tots els ets i uts que va haver d’emigrar i instal·lar-se a França per poder tirar endavant. La Solenn té tres germans més, però ella és l’única que parla una mica l’italià perquè va estudiar-lo fa més de vint anys. No en sap gaire perquè no el pot practicar, tot i que la seva mare és siciliana. Tot això és així perquè el pare de la Solenn va prohibir que a casa seva, quan els fills eren petits, es parlés cap altra llengua que no fos el francès. És possible imaginar un altre país on uns fills desconeguin la llengua de la seva mare? La filla de la Solenn, de divuit anys, que estudia espanyol, ha hagut d’explicar a la seva mare que l’espanyol i el català són dues llengües diferents; ella no en sabia res, d’aquest fet. Encara una altra cosa: la Solenn s’ha divorciat del marit. Com que en casar-se ella va prendre el cognom del marit, ara ha hagut de fer un munt de gestions per recuperar el seu cognom patern en tota mena de documents; es va trobar, per exemple, que no li acceptaven els xecs quan anava a comprar perquè hi constava el cognom del seu exmarit. Com diu ella, una dona que es divorcia a França ha d’explicar a tothom la seva situació per justificar un canvi de cognom; un home que es divorcia no n’ha de donar cap, d’explicació.

Ahir vam anar a fer una caminada i un pícnic amb la Marie France i en Dominique. Tots dos estan jubilats a hores d’ara, viuen en una casa magnífica, viatgen, van a veure els seus quatre fills —repartits per racons diferents del món, com els Estats Units, Dinamarca o Israel—, van sovint al cinema per veure bones pel·lícules —els encanta Haneke—, escolten música clàssica, són gent d’esquerres, els agrada parlar, discutir, saber coses d’altra gent. En Dominique ha estat anestesista; la Marie France, infermera. Són persones curioses, que han estudiat, i que no tenen cap idea de què és el català, d’on ve, què se’n fa, per a què serveix, quantes persones el parlen… Els n’hem parlat sovint, hem discutit amb ells de política, hem conversat sobre l’estat del món, sobre determinats valors. Els hem parlat de nosaltres, dels catalans, de la nostra història, de la nostra cultura, del moment que vivim. Ells s’interessen pel que diem, ens fan preguntes, volen saber més coses sobre el nostre país, del qual coneixen alguns noms i han visitat alguns racons (Figueres, Cadaqués, Dalí…), però no entenen res. Ens fan un i altre cop les mateixes preguntes perquè no entenen el que els expliquem. Des de petits, des de l’escola, i a tot arreu, han rebut una informació determinada que topa frontalment amb la que nosaltres els proporcionem ara; han estat educats per veure el món d’una determinada manera, que lliga amb la manera com el veu tothom al seu voltant, i res del que diem fa sentit per a ells. Un estat és una llengua, una història, el resultat d’una herència cultural. Això no pot ser més simple i fàcil d’entendre. “Quin sentit té voler-ho canviar?”, pensen. Saben que he publicat algun llibre i em pregunten un cop i un altre si l’he escrit en català perquè se n’estranyen. No hi ha res a fer. Són gent culta, que han llegit, que senten curiositat, però el món no pot ser d’una altra manera que com els l’han explicat.

L’Ann-Sophie i en Fabrice són els millors amics que hem fet a la Corresa. Ens estimen, s’interessen per nosaltres, per tot el que els expliquem, per les vicissituds polítiques. Però no entenen això de la llengua. Ho entenen, però no ho entenen. També els agrada llegir, escoltar bona música, la dansa. Però els pesa com una llosa l’educació que han rebut.

L’estat francès ha fet bé la feina, de forma impecable. L’occità, si no és patois, és ancient français. El català no saben què és: patois, potser? I la vida continua. “Oui, oui, je comprends”, però no és cert, no entenen res. Aquesta és la tossuda i única realitat. Ells, però, aquests amics, aquests francesos cultes i ben educats, no són res més que víctimes d’aquest estat uniformitzador fins a extrems difícilment superables, manipulador, eliminador de les diferències, anihilador de la complexitat del món. Hi ha només una sortida, una manera de fer-los entendre com són altres realitats, com és la nostra, de realitat: que Catalunya disposi d’un estat. Només així podrien entendre-ho: un estat català que tingui una llengua catalana, i una literatura catalana. Així tot serà senzill, entenedor. Malgrat que no ho sigui.

Tots tenim els nostres prejudicis, certes concepcions apreses, inculcades, incrustades en el nostre cervell i que ens fan veure la realitat d’una manera concreta i, sempre, esbiaixada. Però els països amb una cultura minoritzada, que ha estat perseguida, menys poderosa demogràficament i econòmicament que altres cultures que l’envolten, han après a mirar més enllà dels seus límits. De vegades ho han fet per imposició, perquè els han obligat a tastar o a adoptar aquestes cultures, o a integrar-s’hi, a incorporar-les com a pròpies. Però, sigui com sigui, ho han fet, i això els ha permès conèixer —si la persecució no ha triomfat del tot— la cultura pròpia i la veïna, i, un cop conegudes aquestes dues, fins i tot obrir-se a d’altres cultures. Sovint aquest coneixement s’ha adquirit des d’un sentiment d’inferioritat, que en part ha estat el detonador de l’interès per aquestes cultures més potents, o senzillament des de la humilitat, que ha permès l’entrada a altres mons de forma desinhibida.

La cultura poderosa difícilment ha sentit mai la curiositat per altres cultures, i encara menys una curiositat neta, desinteressada, de bona fe. Per això, un francès ho pot ignorar tot de la cultura catalana; res no li han ensenyat d’aquesta, mai no li ha passat pel cap que en podria aprendre res o que res li podria interessar saber. Els estats dialoguen entre ells: la cultura francesa sap que hi ha la cultura espanyola, l’anglesa, l’alemanya, sense matisos ni distincions. Més avall, en altres nivells administratius, què hi pot haver? Petites particularitats sense interès. Un francès té, quan surt de l’escola, un tel al cervell que no li permet percebre una part d’aquests matisos que il·luminen el món: les diferències, altres concepcions, altres llengües, altres maneres de parlar i de pensar i d’escriure i de fer història. I aquest tel, pel que sembla, no marxa mai més.

Sí…, però no

Atret per les crítiques favorables que van aparèixer arran de la traducció al català de Sí, de Thomas Bernhard, vaig decidir llegir aquesta novel·la breu de l’escriptor austríac, considerat per molts com un dels últims grans autors del segle XX, si no l’últim.

Sí, Bernhard és un autor venerat pels crítics, que reben amb unanimitat cada nova reedició o traducció d’un llibre seu com un autèntic esdeveniment. Aquest ha estat el cas de la versió catalana de la novel·la Sí, a càrrec de la traductora Clara Formosa, publicada per El Gall Editor aquest 2016, que ha estat lloada per crítics com Xavier Serrahima (Núvol), Jaume C. Pons Alorda (NacióDigital), Joaquim Armengol (Ara) o Pere Guixà (El País).

Així doncs, he llegit Sí. Aquesta obra em sembla una bona porta d’entrada a Bernhard perquè concentra en poc més d’un centenar de pàgines els elements principals de la literatura d’aquest escriptor. La petita anècdota que s’hi explica, narrada per mitjà de la prosa tan particular de Bernhard, serveix per treure a la llum els temes que apareixen incessantment en els llibres de l’autor: la crítica a l’estat de la cultura, la impossibilitat d’acomplir l’obra perfecta, l’odi a la humanitat, la incomunicació, l’instint d’autodestrucció, etc.

La prosa de Bernhard, complexa, volgudament enrevessada, fa avançar la història per mitjà de repeticions contínues que funcionen com una espiral. L’estil, en Bernhard, té tant de pes que de vegades un té la sensació que mana sobre el contingut, domina el llibre, en centra l’interès. Bernhard, esclar, no és només estil, però a mi em sembla que aquest pes excessiu que té la forma en les seves obres desequilibra una mica el resultat final. És indiscutiblement un bon escriptor, una veu del tot singular, que ha sabut descriure alguns racons foscos de l’ànima humana com pocs altres ho han aconseguit. Ara, tinc la impressió que de vegades s’ha confós el seu estil obsessiu, basat en la repetició constant de mots, de frases, d’idees, amb la profunditat amb què presenta les idees. Potser aquest fet me’l fa aparèixer un escriptor menys gran del que alguns crítics proclamen.

En tot cas, Sí és un bon llibre, no pas una obra mestra. Com deia abans, em sembla una bona opció per entrar en el món bernhardià, abans d’escometre la lectura d’altres obres de l’austríac.

L’edició d’El Gall Editor

Els crítics que he esmentat anteriorment, llevat de Pere Guixà, en les seves ressenyes lloen amb entusiasme l’edició d’El Gall Editor i canten les excel·lències de la traducció de Clara Formosa. Això ja no ho entenc. Vejam, si lloen la traducció perquè consideren que és una bona versió del text original, cosa que implica que els crítics saben alemany i han comparat les dues versions, ho puc mig entendre. Si la lloen perquè creuen que és un text excel·lentment escrit, llavors ja no entenc res, perquè l’edició d’El Gall Editor malauradament no és que no sigui bona, és que és força deficient, i, en alguns moments, un autèntic despropòsit.

És evident que el llibre no ha passat per les mans de cap corrector, cosa que es pot comprovar per la gran quantitat d’errors de tota mena que esquitxen el text. Però el problema més greu és l’ús caòtic de la puntuació al llarg de tot el llibre, sobretot de les comes. Una prosa com la de Bernhard, complexa i enrevessada, demana que el traductor vagi amb molta cura a l’hora de puntuar les frases, i aquesta versió de Sí és en aquest sentit un desgavell: incisos mal marcats, frases mal tallades, conjuncions separades de l’oració que introdueixen, subjectes separats del verb… Hi ha fragments difícils de llegir, més difícils encara de comprendre. Caldria revisar el llibre de dalt a baix.

Pel que fa a la gramàtica, cal remarcar també les errades generalitzades en l’ús de les preposicions i en els pronoms febles. Al costat d’aquestes n’hi ha de molts altres tipus, com ara manca de concordança entre subjecte i verb o errades d’ortografia i picatge:

• *sí mateixos (accentuar si quan és pronom és una errada greu en un llibre titulat Sí)
• *quan per quant
• *darrera per darrere
• *filosòficomusicals per filosoficomusicals
• *Sud-Amèrica per Sud-amèrica
• d’un costat a *l’altra per d’un costat a l’altre
• *al menys per almenys
• *no obstant per no obstant això

Finalment, hi ha errors lèxics, generalment per l’ús de barbarismes o d’estructures provinents del castellà:

• el *propi suís per el mateix suís
• *canes per cabells blancs
• possiblement *truqui per possiblement trucarà
• no *se m’hauria passat pel cap per no m’hauria passat pel cap
• *y per i

Aquesta darrera pífia, juntament amb altres errors, fa sospitar fins i tot que la versió catalana del text no hagi estat bastida sobre una versió en castellà. Si no, es fa difícil entendre l’aparició d’una conjunció y.

En fi, no crec que aquesta novel·la de Bernhard mereixi una edició tan poc acurada —ni aquesta novel·la ni cap obra de cap autor—, i continuo sense entendre que els crítics l’hagin lloat si resulta que presenta tots aquests problemes, que no he pas detallat de manera exhaustiva.

Després d’haver-la llegit, és evident que jo no recomanaré a ningú aquesta edició i que continuaré exigint més rigor per part dels crítics d’aquest país.