Sí…, però no

siAtret per les crítiques favorables que van aparèixer arran de la traducció al català de , de Thomas Bernhard, vaig decidir llegir aquesta novel·la breu de l’escriptor austríac, considerat per molts com un dels últims grans autors del segle XX, si no l’últim.

Sí, Bernhard és un autor venerat pels crítics, que reben amb unanimitat cada nova reedició o traducció d’un llibre seu com un autèntic esdeveniment. Aquest ha estat el cas de la versió catalana de la novel·la , a càrrec de la traductora Clara Formosa, publicada per El Gall Editor aquest 2016, que ha estat lloada per crítics com Xavier Serrahima (Núvol), Jaume C. Pons Alorda (NacióDigital), Joaquim Armengol (Ara) o Pere Guixà (El País).

Així doncs, he llegit . Aquesta obra em sembla una bona porta d’entrada a Bernhard perquè concentra en poc més d’un centenar de pàgines els elements principals de la literatura d’aquest escriptor. La petita anècdota que s’hi explica, narrada per mitjà de la prosa tan particular de Bernhard, serveix per treure a la llum els temes que apareixen incessantment en els llibres de l’autor: la crítica a l’estat de la cultura, la impossibilitat d’acomplir l’obra perfecta, l’odi a la humanitat, la incomunicació, l’instint d’autodestrucció, etc.

La prosa de Bernhard, complexa, volgudament enrevessada, fa avançar la història per mitjà de repeticions contínues que funcionen com una espiral. L’estil, en Bernhard, té tant de pes que de vegades un té la sensació que mana sobre el contingut, domina el llibre, en centra l’interès. Bernhard, esclar, no és només estil, però a mi em sembla que aquest pes excessiu que té la forma en les seves obres desequilibra una mica el resultat final. És indiscutiblement un bon escriptor, una veu del tot singular, que ha sabut descriure alguns racons foscos de l’ànima humana com pocs altres ho han aconseguit. Ara, tinc la impressió que de vegades s’ha confós el seu estil obsessiu, basat en la repetició constant de mots, de frases, d’idees, amb la profunditat amb què presenta les idees. Potser aquest fet me’l fa aparèixer un escriptor menys gran del que alguns crítics proclamen.

En tot cas, és un bon llibre, no pas una obra mestra. Com deia abans, em sembla una bona opció per entrar en el món bernhardià, abans d’escometre la lectura d’altres obres de l’austríac.

L’edició d’El Gall Editor

Els crítics que he esmentat anteriorment, llevat de Pere Guixà, en les seves ressenyes lloen amb entusiasme l’edició d’El Gall Editor i canten les excel·lències de la traducció de Clara Formosa. Això ja no ho entenc. Vejam, si lloen la traducció perquè consideren que és una bona versió del text original, cosa que implica que els crítics saben alemany i han comparat les dues versions, ho puc mig entendre. Si la lloen perquè creuen que és un text excel·lentment escrit, llavors ja no entenc res, perquè l’edició d’El Gall Editor malauradament no és que no sigui bona, és que és força deficient, i, en alguns moments, un autèntic despropòsit.

És evident que el llibre no ha passat per les mans de cap corrector, cosa que es pot comprovar per la gran quantitat d’errors de tota mena que esquitxen el text. Però el problema més greu és l’ús caòtic de la puntuació al llarg de tot el llibre, sobretot de les comes. Una prosa com la de Bernhard, complexa i enrevessada, demana que el traductor vagi amb molta cura a l’hora de puntuar les frases, i aquesta versió de és en aquest sentit un desgavell: incisos mal marcats, frases mal tallades, conjuncions separades de l’oració que introdueixen, subjectes separats del verb… Hi ha fragments difícils de llegir, més difícils encara de comprendre. Caldria revisar el llibre de dalt a baix.

Pel que fa a la gramàtica, cal remarcar també les errades generalitzades en l’ús de les preposicions i en els pronoms febles. Al costat d’aquestes n’hi ha de molts altres tipus, com ara manca de concordança entre subjecte i verb o errades d’ortografia i picatge:

  • *sí mateixos (accentuar si quan és pronom és una errada greu en un llibre titulat )
  • *quan per quant
  • *darrera per darrere
  • *filosòficomusicals per filosoficomusicals
  • *Sud-Amèrica per Sud-amèrica
  • d’un costat a *l’altra per d’un costat a l’altre
  • *al menys per almenys
  • *no obstant per no obstant això

Finalment, hi ha errors lèxics, generalment per l’ús de barbarismes o d’estructures provinents del castellà:

  • el *propi suís per el mateix suís
  • *canes per cabells blancs
  • possiblement *truqui per possiblement trucarà
  • no *se m’hauria passat pel cap per no m’hauria passat pel cap
  • *y per i

Aquesta darrera pífia, juntament amb altres errors, fa sospitar fins i tot que la versió catalana del text no hagi estat bastida sobre una versió en castellà. Si no, es fa difícil entendre l’aparició d’una conjunció y.

En fi, no crec que aquesta novel·la de Bernhard mereixi una edició tan poc acurada —ni aquesta novel·la ni cap obra de cap autor—, i continuo sense entendre que els crítics l’hagin lloat si resulta que presenta tots aquests problemes, que no he pas detallat de manera exhaustiva.

Després d’haver-la llegit, és evident que jo no recomanaré a ningú aquesta edició i que continuaré exigint més rigor per part dels crítics d’aquest país.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s