El tel (una petita història corresiana)

Avui a la tarda hem anat a fer un cafè a casa de la Solenn, una amiga i clienta que l’Aina coneix de la botiga. La Solenn ens havia preparat unes magdalenes delicioses, que hem tastat al llarg de dues hores i mitja de conversa, una conversa molt agradable que ens ha permès saber coses noves de l’estat francès.

La Solenn és professora en una escola maternal; en el seu temps lliure li agrada fer ceràmica; també li agraden el cinema, el teatre i la música. És algú que ha estudiat i que té curiositat per les persones que li passen pel costat, com nosaltres. La seva mare és siciliana; el seu avi era tot un don, un patriarca sicilià amb tots els ets i uts que va haver d’emigrar i instal·lar-se a França per poder tirar endavant. La Solenn té tres germans més, però ella és l’única que parla una mica l’italià perquè va estudiar-lo fa més de vint anys. No en sap gaire perquè no el pot practicar, tot i que la seva mare és siciliana. Tot això és així perquè el pare de la Solenn va prohibir que a casa seva, quan els fills eren petits, es parlés cap altra llengua que no fos el francès. És possible imaginar un altre país on uns fills desconeguin la llengua de la seva mare? La filla de la Solenn, de divuit anys, que estudia espanyol, ha hagut d’explicar a la seva mare que l’espanyol i el català són dues llengües diferents; ella no en sabia res, d’aquest fet. Encara una altra cosa: la Solenn s’ha divorciat del marit. Com que en casar-se ella va prendre el cognom del marit, ara ha hagut de fer un munt de gestions per recuperar el seu cognom patern en tota mena de documents; es va trobar, per exemple, que no li acceptaven els xecs quan anava a comprar perquè hi constava el cognom del seu exmarit. Com diu ella, una dona que es divorcia a França ha d’explicar a tothom la seva situació per justificar un canvi de cognom; un home que es divorcia no n’ha de donar cap, d’explicació.

Ahir vam anar a fer una caminada i un pícnic amb la Marie France i en Dominique. Tots dos estan jubilats a hores d’ara, viuen en una casa magnífica, viatgen, van a veure els seus quatre fills —repartits per racons diferents del món, com els Estats Units, Dinamarca o Israel—, van sovint al cinema per veure bones pel·lícules —els encanta Haneke—, escolten música clàssica, són gent d’esquerres, els agrada parlar, discutir, saber coses d’altra gent. En Dominique ha estat anestesista; la Marie France, infermera. Són persones curioses, que han estudiat, i que no tenen cap idea de què és el català, d’on ve, què se’n fa, per a què serveix, quantes persones el parlen… Els n’hem parlat sovint, hem discutit amb ells de política, hem conversat sobre l’estat del món, sobre determinats valors. Els hem parlat de nosaltres, dels catalans, de la nostra història, de la nostra cultura, del moment que vivim. Ells s’interessen pel que diem, ens fan preguntes, volen saber més coses sobre el nostre país, del qual coneixen alguns noms i han visitat alguns racons (Figueres, Cadaqués, Dalí…), però no entenen res. Ens fan un i altre cop les mateixes preguntes perquè no entenen el que els expliquem. Des de petits, des de l’escola, i a tot arreu, han rebut una informació determinada que topa frontalment amb la que nosaltres els proporcionem ara; han estat educats per veure el món d’una determinada manera, que lliga amb la manera com el veu tothom al seu voltant, i res del que diem fa sentit per a ells. Un estat és una llengua, una història, el resultat d’una herència cultural. Això no pot ser més simple i fàcil d’entendre. “Quin sentit té voler-ho canviar?”, pensen. Saben que he publicat algun llibre i em pregunten un cop i un altre si l’he escrit en català perquè se n’estranyen. No hi ha res a fer. Són gent culta, que han llegit, que senten curiositat, però el món no pot ser d’una altra manera que com els l’han explicat.

L’Ann-Sophie i en Fabrice són els millors amics que hem fet a la Corresa. Ens estimen, s’interessen per nosaltres, per tot el que els expliquem, per les vicissituds polítiques. Però no entenen això de la llengua. Ho entenen, però no ho entenen. També els agrada llegir, escoltar bona música, la dansa. Però els pesa com una llosa l’educació que han rebut.

L’estat francès ha fet bé la feina, de forma impecable. L’occità, si no és patois, és ancient français. El català no saben què és: patois, potser? I la vida continua. “Oui, oui, je comprends”, però no és cert, no entenen res. Aquesta és la tossuda i única realitat. Ells, però, aquests amics, aquests francesos cultes i ben educats, no són res més que víctimes d’aquest estat uniformitzador fins a extrems difícilment superables, manipulador, eliminador de les diferències, anihilador de la complexitat del món. Hi ha només una sortida, una manera de fer-los entendre com són altres realitats, com és la nostra, de realitat: que Catalunya disposi d’un estat. Només així podrien entendre-ho: un estat català que tingui una llengua catalana, i una literatura catalana. Així tot serà senzill, entenedor. Malgrat que no ho sigui.

Tots tenim els nostres prejudicis, certes concepcions apreses, inculcades, incrustades en el nostre cervell i que ens fan veure la realitat d’una manera concreta i, sempre, esbiaixada. Però els països amb una cultura minoritzada, que ha estat perseguida, menys poderosa demogràficament i econòmicament que altres cultures que l’envolten, han après a mirar més enllà dels seus límits. De vegades ho han fet per imposició, perquè els han obligat a tastar o a adoptar aquestes cultures, o a integrar-s’hi, a incorporar-les com a pròpies. Però, sigui com sigui, ho han fet, i això els ha permès conèixer —si la persecució no ha triomfat del tot— la cultura pròpia i la veïna, i, un cop conegudes aquestes dues, fins i tot obrir-se a d’altres cultures. Sovint aquest coneixement s’ha adquirit des d’un sentiment d’inferioritat, que en part ha estat el detonador de l’interès per aquestes cultures més potents, o senzillament des de la humilitat, que ha permès l’entrada a altres mons de forma desinhibida.

La cultura poderosa difícilment ha sentit mai la curiositat per altres cultures, i encara menys una curiositat neta, desinteressada, de bona fe. Per això, un francès ho pot ignorar tot de la cultura catalana; res no li han ensenyat d’aquesta, mai no li ha passat pel cap que en podria aprendre res o que res li podria interessar saber. Els estats dialoguen entre ells: la cultura francesa sap que hi ha la cultura espanyola, l’anglesa, l’alemanya, sense matisos ni distincions. Més avall, en altres nivells administratius, què hi pot haver? Petites particularitats sense interès. Un francès té, quan surt de l’escola, un tel al cervell que no li permet percebre una part d’aquests matisos que il·luminen el món: les diferències, altres concepcions, altres llengües, altres maneres de parlar i de pensar i d’escriure i de fer història. I aquest tel, pel que sembla, no marxa mai més.