Reblir-ho

No hi puc fer res, és així: no suporto l’expressió «ho peta». No m’agrada: no m’agrada com sona quan algú la diu, no m’agrada l’efecte que fa sobre el paper o sobre la pantalla d’un mòbil, d’un ordinador. No m’agrada tanta oclusiva. «Petar-ho…» Buf, un verb lleig, malsonant, que em treu de polleguera. I amb aquesta tírria meva no hi té res a veure el fet que l’expressió no surti al diccionari; no és pas cap mania de filòleg. És una aversió irracional, espontània, en tot cas acrescuda per l’enorme propagació del mot, que s’estén arreu com qualsevol virus. Perquè està de moda. Com aquella altra que no diré. Bé…, sí, la dic: «Molt fan de». És cert, tampoc no la suporto.

Què hi voleu fer, tot són gustos. Però, sobretot, tot són tries, i per sort cadascú fa les seves lliurement (encara que no a tothom li agradi exercir la seva llibertat). Tenim, ja ho sabem, una llengua trista, pobra, que no disposa d’un gran cabal lèxic, que no sap crear argot propi, que no es mou còmoda en segons quins registres, que… Us ho creieu? Jo tampoc.

Mireu, a la Selva, quan la ratafia és a sol i serena, els qui en fan no s’obliden de xinxollar la marranxa cada dia. Si «xinxollem marranxes», com voleu que «petem» res! I encara menys els poetes quan munten recitals, les llibreries quan organitzen presentacions, els polítics quan engresquen el personal, els músics quan rebenten sales de concert, els tuitaires quan escriuen una frase gloriosa.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Jo faré servir un verb molt més bonic: reblir, que llisca sense entrebancs en present —«ho rebleix»—, excel·leix en qualsevol forma de passat —«ho ha reblert», «va reblir-ho»—, promet grans moments en futur —«ho reblirà»—, i fins i tot dringa i sedueix alhora quan dubtem —«ho rebliria». Un titular de núvol com: «Laura Borràs ho peta al Palau March» ja em direu si no guanyaria amb aquest petit retoc: «Laura Borràs ho rebleix al Palau March». I obtindríem la finor que destil·len coses com: «Gemma Gorga va reblir-ho a la llibreria Preferències» o «Xavi Múrcia ho reblirà al Festival Domini Màgic».

Parlant d’oclusives…, tot, esclar, té el seu costat irònic: la meva joventut la vaig passar a l’antre on vaig conèixer la dona que m’acompanya des de fa gairebé tres dècades: el Pub Peta. Quins temps tan reblerts, aquells!

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s