Escriure, llegir, fer crítiques en els temps d’Endesa

endesa-headquarters_hEts a casa, instal·lat còmodament, donant voltes a un parell de versos que no volen acabar de prendre forma, indignant-te amb Proust o amb l’escataineig maldestre d’unes gallines literàries, xalant amb Pessoa, degustant una copa de Coma Fredosa, vivint, i de sobte recordes que has de trucar a Endesa per resoldre la qüestió de la factura perquè per segona vegada consecutiva us han fet una lectura estimada del consum infladíssima, sense ni cap ni peus, i al setembre —com abans al juliol— us han enviat una factura pròpia del febrer.

I, sí, deixes versos, copa i gallines i truques a Endesa. I a Endesa, educadament, et diuen que ja s’ho miraran, que ara t’arribarà la factura de 451 euros, però que després ja et tornaran el que és teu, com al juliol, com un parell de vegades l’any anterior, perquè ja són unes quantes les vegades que us han fet lectures estimades infladíssimes tot i que des del 2012 teniu un esplèndid comptador nou de telegestió que permetrà que l’empresa faci les lectures del consum a distància. Però això encara no podia ser el 2012; havia de ser el 2015. Després ens van dir el 2016, o el 2017, i ara ens diu una veu amable que serà cap al 2018.

Mentrestant, Endesa s’estalviarà la persona que passava bloc per bloc a apuntar els consums de cada comptador i es limitarà a fer lectures inflades, a carregar-te a tu amb la feina d’entrar els consums al web cada dos mesos, és a dir, a fer-los la feina a ells, a l’empresa a qui més diners dones (ah, el diacrític…) al llarg de l’any.

I això passa en un país on viure acaba sent vergonyós, on viure és sentir-se K davant del castell inaccessible, amb la diferència que coneixes moltes cares dels qui l’habiten. Tornes a tenir ganes de marxar-ne. I tens sobretot ganes que aquest país sigui ja definitivament una altra cosa, un altre estat, on tot funcioni diferent, on una empresa com Endesa no tingui ni immunitat ni impunitat ni omnipotència.

Un país on puguis seure còmodament a casa a donar voltes a un parell de versos, a indignar-te amb Proust i les gallines, a xalar amb Pessoa i a degustar un vi ben fet.

Anuncis

El tel (II) (una petita història catalana)

ullastret_-_torre_de_la_presoAquest cap de setmana de l’11 de setembre ens han visitat l’Ann-Sophie i en Fabrice, els millors amics que vam fer a la Corresa (“El tel“). Han fet una estada de quatre o cinc dies per terres gironines, i ens els hem endut a visitar la ciutat de Girona i l’Empordanet.

El primer dia vam fer una passejada pel barri vell de Girona i vam sopar en un dels nostres restaurants preferits. El segon dia vam anar fins a Púbol —com a bons francesos són uns enamorats de Dalí— i, havent dinat, vam visitar les ruïnes d’Ullastret, abans de prosseguir la ruta per poblets i racons agradables.

També com a bons francesos, l’Ann-Sophie i en Fabrice només parlen francès i no saben cap altra llengua. Estan al cas del que passa a Catalunya perquè els n’hem parlat sovint i perquè aquests dies han pogut veure la gran quantitat d’estelades que onejaven a qualsevol dels racons que visitàvem. Saben que volem constituir un nou estat, saben que lluitem per la supervivència de la nostra llengua i la nostra cultura. I saben que som esquizofrènics.

pastis-esteladaPerquè al llarg d’aquests dies hem menjat en bars i restaurants, els hem acompanyat a comprar en xarcuteries, cellers i pastisseries, hem visitat museus, i gairebé sempre hem trobat un cambrer, un dependent, una botiguera, alguna persona que no sabia francès i que se’ls adreçava automàticament en castellà, a ells, a l’Ann-Sophie i en Fabrice, que no entenen ni el castellà ni el català. I llavors hem hagut de córrer a interrompre el cambrer o la botiguera per dir-los que no ho fessin, que no els parlessin en castellà perquè no l’entenen, que tant per tant podien continuar parlant en català i ja els ho traduiríem.

Aquest és el nostre, de tel, la malaltia que fa anys va diagnosticar molt bé Enric Larreula a Dolor de llengua. Tenim la ment captiva, obnubilada per aquest tel que se’n riu de les estelades i de la lluita per un país nou. Un tel que, com el dels francesos, sembla que tampoc no marxarà mai més.