La fosfatera

Creus que ets en terra ferma

i camines sobre un avenc.

Només els teus peus s’adonen del canvi;

el sòl és tou i la petjada, més fonda.

 

Aquí les plantes hi creixen amb ufana,

els verds han apujat el to,

l’aire que respires és més fresc i mineral.

Tu avances i prou. Ignores els pilars que et suporten el pas,

 

però l’avenc és molt més vell i astut que tu.

Amb paciència mil·lenària s’ha farcit de llims i pastetes

fetes de natura, d’homes i bèsties,

les despulles fèrtils de tot el que és mort.

 

Del buit n’ha fet el ple i ha arribat al cim,

agombolat, per confondre’s amb la roca.

Si t’arribes a la timba, hi veuràs la palada,

l’empremta inevitable dels teus semblants.

 

I descobriràs el prodigi;

el buc ancorat al fons del clot,

les aigües retirades, i el pal major

fet noguera de trenta metres, àvida de llum.

 

Un somrís incòmode, un pas enrere;

ets carn i aliment, fosfat d’avenc.

L’infern

Movedís, l’infern no s’amaga

mai del tot, no sempre es mostra.

És un buit impenetrable que ens envolta,

un pes que no ens acaba d’esclafar.

És un silenci sord

—no pas la paraula silenciada,

sinó l’absència de mots i de raó.

L’infern és basca, és neguit i avorriment,

un clot que amenaça d’engolir-nos

sense ser encara prou gran.

L’infern és la cridòria

—l’absència de mots i de raó.

La incomprensió que treu el cap.

L’infern és inestable, escorredís,

un lloc indefinit que a voltes se’ns arrapa.

A voltes són els altres.

Semblarà que són les nostres pors.

Però no.

L’infern no som nosaltres.

 

(Aquesta entrada és un eco d’aquesta entrada del blog Mirant nord enllà.)