Creus que ets en terra ferma
i camines sobre un avenc.
Només els teus peus s’adonen del canvi;
el sòl és tou i la petjada, més fonda.
Aquí les plantes hi creixen amb ufana,
els verds han apujat el to,
l’aire que respires és més fresc i mineral.
Tu avances i prou. Ignores els pilars que et suporten el pas,
però l’avenc és molt més vell i astut que tu.
Amb paciència mil·lenària s’ha farcit de llims i pastetes
fetes de natura, d’homes i bèsties,
les despulles fèrtils de tot el que és mort.
Del buit n’ha fet el ple i ha arribat al cim,
agombolat, per confondre’s amb la roca.
Si t’arribes a la timba, hi veuràs la palada,
l’empremta inevitable dels teus semblants.
I descobriràs el prodigi;
el buc ancorat al fons del clot,
les aigües retirades, i el pal major
fet noguera de trenta metres, àvida de llum.
Un somrís incòmode, un pas enrere;
ets carn i aliment, fosfat d’avenc.
L'Acció Paral·lela 