La gran confusió

acdc-rock-or-bust-staticArran del comentari sobre la novel·la de Mònica Batet, he mantingut una interessant conversa amb un tuitaire molt relacionat amb el món dels llibres i de l’edició. I en la conversa ha acabat sortint la gran dicotomia que sol aparèixer sempre que es fa la crítica d’un llibre: la distinció entre dir «aquest llibre és bo / no és bo» i «aquest llibre m’agrada / no m’agrada». Dic «distinció», però volia dir «confusió». Perquè hi ha qui ho barreja tot (no pas l’amic tuitaire amb qui he conversat).

De fet, cada cop s’estén més la idea que no es pot afirmar que un llibre sigui dolent. Els qui pensen així defensen que qualsevol llibre, per fluix que sembli, inclou alguna cosa bona, i seguint aquest fil molts defensen que no val la pena fer crítiques negatives d’un llibre. Una de les conseqüències d’aquesta manera de pensar és que, davant d’una crítica negativa d’una obra qualsevol, n’hi ha que exclamen: «Doncs a mi m’ha agradat!»

Anem a pams. A mi m’agraden una pel·lícula com Transporter i el paper que hi fa Jason Statham, el darrer disc d’AC/DC o l’obra poètica de James Joyce, i tant la pel·lícula, com el disc, com els poemes es pot afirmar sense cap problema que són força mediocres. Ho sé, en soc conscient, i m’importa un rave. A tots ens agraden obres de tota mena que no defensaríem pel seu valor artístic. I no passa res.

chamber-music1Però és fals que no hi hagi obres dolentes. És fals que no hi hagi llibres mal escrits, o mal editats, o mal traduïts, dolents per una o altra raó. I se’n pot fer crítica, si un vol. Una altra cosa és si val la pena, si el moment és idoni, si el to és oportú, etc.

En aquest blog ja hem defensat la necessitat que existeixi una crítica literària consistent, que no es limiti a fer ressenyes positives de llibres. Però no puc deixar de donar la raó en molts aspectes als qui defensen que més val parlar de bons llibres i deixar que el silenci s’ocupi dels dolents, sobretot quan parlem d’obres contemporànies.

De tota manera, aquí sempre ens permetrem una excepció: el cas d’aquells llibres que ens semblin dolents o mediocres i siguin aplaudits i lloats per certs crítics, tinguin el beneplàcit de certs altaveus, i vagin obtenint l’aprovació infundada de la «massa» sense que ningú no digui les coses pel seu nom. No pas perquè nosaltres estiguem en possessió de la veritat suprema, no, no, sinó perquè d’emperadors que passegen despullats entre el públic entregat ja n’hem vist molts. Perquè hi ha llibres dolents. I perquè en això no hi té res a veure que ens agradin o no ens agradin —bé, gaire res.

Anuncis

Neu, óssos i una bona novel·la

portada-llibre-2En aquest blog ja hem parlat de neu, de freds i dels primers homes que van trepitjar el pol Sud a propòsit d’un llibre aparegut a principis d’aquest 2016, Germà de gel, d’Alicia Kopf. Ara parlem d’un llibre aparegut uns quants mesos abans, a finals del 2015: Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres, de Mònica Batet. És curiosa aquesta coincidència en el temps de dos llibres que parlen de paisatges gèlids, d’Amundsen i de Scott; però, compte, les coincidències s’acaben aquí. Perquè ara, a més, parlem d’una bona novel·la.

Amb una prosa prou sòbria i, sobretot, sòlida, Mònica Batet construeix un relat molt ben cisellat que guanya en interès i en intensitat a mesura que avança. Aquí no hi ha lloc per a focs d’artifici ni experiments amb la Viquipèdia. Batet té molt clar què vol explicar i com ho vol explicar, i amb un estil polit aconsegueix arrodonir una novel·la ben travada, lliure de tot element accessori, on no hi sobra res, on totes les peces encaixen perfectament i on l’aparició dels dos exploradors de l’Antàrtida està plenament justificada per la idea que recorre el llibre, per la matèria amb què està teixit el relat.

No sé per què, però mentre llegia aquesta obra em venien al cap llibres com Los detectives salvajes de Roberto Bolaño o La insostenible lleugeresa del ser de Milan Kundera. Per motius molt diversos, segurament, No, no dic que la novel·la de Batet tingui res a veure amb aquestes altres dues obres —o potser sí, ves. El cas és que, com una impressió que em recorregués l’espinada, mentre la llegia m’ha fet pensar en títols com aquests. Esclar que hi té molt a veure el fet que a Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres es parli d’un grup d’escriptors proscrits, de literatura, d’una recerca personal i dels temps viscuts sota una dictatura en un país de l’Europa de l’Est.

Però també hi té a veure que aquesta sigui una bona novel·la, ben pensada, ben escrita. Feia temps que no llegia una cosa semblant sorgida d’un autor d’ara. Sense una publicitat vistosa, amagat al fons de les llibreries, aquest llibre lluu per si sol damunt de tanta mediocritat premiada.

Qüestionant Proust (2)

la-et-jc-happy-birthday-marcel-proust-20140709«Per a un lector superficial de l’obra de Proust —cosa més aviat contradictòria, perquè un lector superficial s’avorrirà tant, s’ofegarà tant en els seus propis badalls, que no acabarà el llibre—, per a un lector inexpert, diguem-ho així, pot semblar que el narrador tan sols es preocupa d’explorar les ramificacions i aliances entre diverses cases de la noblesa i que experimenta una estranya complaença quan descobreix que un personatge que ha estat considerat un modest home de negocis resulta pertànyer al grand monde, o que un important matrimoni emparenta dues famílies d’una forma que ell no imaginava possible. El lector realista acabarà pensant probablement que l’acció principal del llibre consisteix en una sèrie de reunions: per exemple, un sopar ocupa cent cinquanta pàgines; una vetllada, mig volum.»

Descobert. Delatat. Despullat. Així em sento després d’haver llegit aquesta reflexió que fa Vladímir Nabòkov a l’inici de la lliçó que dedica a Proust en el seu Curs de literatura europea. I aquí podria donar per acabada aquesta entrada del blog.

Però m’he d’explicar. Al gener d’aquest 2016 vaig confessar en aquest mateix blog que, després d’haver llegit un terç de l’obra, mortalment avorrit, abandonava la lectura d’À la recherche du temps perdu. Ja no ho suportava més, no podia continuar. I em justificava adduint una sèrie de raons que en part sortien de la meva (in)experiència com a lector de Proust i en part feien referència a qüestions extraliteràries. Aquestes darreres les continuo defensant avui, com ara el poder de les grans cultures per dictar el cànon sense haver-lo de llegir.

Però les que que feien referència a Proust, no. Ara i aquí mateix, em retracto del que vaig dir. Perquè la lectura que feia de la Recherche era superficial, de lector inexpert. Per això m’avorria. Per això em veia amb cor de qüestionar Proust.

Per sort es va mantenir dins meu una espurna de dubte, la mateixa que em feia dir en aquella entrada del blog que continuaria buscant els meus límits com a lector. Perquè va ser aquesta recerca la que em va dur poques setmanes més tard a reprendre la lectura de la Recherche des de la pàgina on m’havia aturat. Fins a arribar al final. Perquè no és fins a les pàgines finals que aquesta obra colossal es mostra al lector perseverant com el que realment és; no és fins als darrers paràgrafs que prenen sentit totes les pàgines dedicades a parlar de sopars, de vetllades, d’éssers anodins i sense cap transcendència. És llavors que un s’adona que no pot fer res més que reconèixer que tot havia de ser-hi, que potser no hi sobra cap pàgina.

3305581Això no vol dir que mentre llegia no em sentís defallir en certs moments, però en el meu defalliment hi tenia a veure un nou error que cometia com a lector: no ser capaç de veure la comicitat amb què Proust impregna tot el que ens explica el narrador. D’aquesta comicitat en parla Walter Benjamin en un assaig escrit l’any 1929, poc temps després que acabés d’aparèixer publicat el darrer volum de la Recherche. En aquest text Benjamin parla de «la capacitat explosiva de la crítica social proustiana», i en diu això: «El que la distingeix no és l’humor, sinó la comicitat; no supera el món amb la rialla, sinó que l’ensorra amb la rialla, malgrat el perill que es faci a trossos, davant els quals ell és l’únic que vessa llàgrimes. I es fan a trossos: la unitat de la família i de la personalitat, de la moral sexual i de la dignitat de casta. Les pretensions de la burgesia es fan a trossos amb la rialla.»

Més endavant Benjamin diu encara que «aquest autor té al seu centre una solitud que xucla el món cap al seu remolí amb la força del maëlstrom. La xerrameca massa sorollosa i inconcebiblement buida que emergeix de les novel·les de Proust és el so amb el qual la societat es precipita a l’abisme d’aquesta solitud.»

Tot és, esclar, premeditat. Proust volia que m’avorrís. Aquest era el seu pla, un pla magníficament dissenyat que exigeix “només” que el lector no abandoni i arribi fins al final. Pel camí queden altres impressions: la impossibilitat de sentir cap simpatia per cap personatge, tret potser d’Albertine; l’horror que de vegades s’arriba a experimentar davant del narrador, del Marcel que ens explica la història. La literatura francesa és plena de personatges principals que arriben a provocar repulsió en el lector, com Julien Sorel, Emma Bovary o Frédéric Moreau. Però en el cas de Proust és sorprenent veure fins a quin punt arriba a ser desagradable, repulsiu, aquest Marcel fred, dèspota, repel·lent, pederasta, incapaç d’estimar de debò…

Que, en l’època en què ho va fer, Proust creés un personatge així de malalt i el situés en una societat també malalta era una premonició que anunciava no ja la Primera Guerra Mundial, que apareix a la Recherche, sinó tot el que va venir després.

Acabo. Proust és un cim. À la recherche du temps perdu és un cim. I tanmateix mai no recomanaré a ningú que llegeixi aquesta obra. Seria una recomanació absurda. I en això, segurament, l’amic i llibreter Pierre Landry estaria d’acord amb mi.