Les 10 millors novel·les del 2017

A L’Acció Paral·lela odiem les llistes. Aquí podríem acabar l’entrada. Però la gent vol llistes. Doncs bé, aquí en teniu una: la llista de les 10 millors novel·les del 2017. És a dir, la llista de les 10 novel·les que, si les llegiu, considerareu que són del millor que heu llegit en molt de temps. No són obres acabades de sortir (cal?), algunes tampoc deuen ser fàcils de trobar (això ja caldria més), però totes valen l’esforç de buscar-les i de llegir-les. I totes tenen un punt en comú: són massa poc llegides, massa poc conegudes, massa poc editades.

L’ordre és el que hem estimat adient nosaltres:

  1. El món de Joan Ferrer, de C. A. Jordana
  2. Les dues funcions del circ, d’Avel·lí Artís-Gener
  3. K. L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella
  4. El purgatori, de J. F. Mira
  5. Summa kaòtica / Resta kaòtica, de Ventura Ametller
  6. La veu melodiosa, de Montserrat Roig
  7. Illa Flaubert, de Miquel Àngel Riera
  8. Ronda naval sota la boira, de Pere Calders
  9.  Paraules d’Opòton el vell, d’Avel·lí Artís-Gener
  10. L’Hotel París, de Vicent Andrés Estellés

Algú, ja ens ho temem, al·legarà que l’última no és una novel·la, sinó un llibre de poemes. Doncs resulta que és totes dues coses, així ho veiem nosaltres. Tampoc és cap error que Tísner hi tingui dues obres (també les hi té Ventura Ametller), i continuaria sense ser un error que n’hi tingués tres.

Vistes les coses, vist com va el món, serà complicat que el 2017 surti cap novel·la que pugui competir amb aquestes. Cadascú pot perdre el temps com vulgui. Ara, penseu que els Reis s’acosten: encara sou a temps de firar-vos.

Anuncis

Petrarca en paper dolent

330_1479827525petrarcaL’espera ha estat llarga. Una espera de segles. I tan sols els qui som vius aquest 2016 ho hem pogut veure: el Cançoner de Petrarca ha aparegut publicat en català. Una notícia magnífica, per felicitar-nos-en. El traductor, Miquel Desclot, hi ha dedicat més de dues dècades de feina, una feina descomunal que s’ha traduït en un pobre volum de l’editorial Proa.

Mireu, ja ho reconec: tot són ganes de buscar problemes on no n’hi ha, em direu. Però aquesta edició no fa justícia a la feina del traductor ni a la grandesa de l’obra. És un llibre gros, i tanmateix de poc pes, amb un format més propi d’una novel·la, editat amb paper bast, amb els sonets encavallant-se a cada pàgina… Esclar, ja ho entenc, aquesta devia ser la manera de treure el llibre a un preu raonable i d’assegurar-se que tingués sortida.

Però de vegades cal fer apostes més arriscades. Les grans obres han de ser accessibles a tothom, i tant, però també han de tenir bones edicions, lluïdes, curioses. Digueu-me el que vulgueu, però el Cançoner de Petrarca mereix paper bo, un format més propi de la poesia i, per damunt de tot, un sonet per pàgina. Perquè els sonets de Petrarca —i les versions de Desclot— es mereixen almenys una pàgina sencera.

Un llibre així seria més car, però quants no faríem l’esforç! M’entristeix pensar que la llengua catalana no tingui prou força per donar peu a bones edicions al costat de volums de butxaca o de presentació més modesta. I m’entristeix veure que les editorials més fortes no aposten per llibres de bona presència. Són sovint les editorials més petites les que tenen més cura de l’aspecte de les seves edicions. Com pot ser això, si econòmicament són les que pateixen més per tirar endavant?

img_3892Per casa corre una edició bilingüe del Canzoniere amb la traducció al castellà dels sonets que va treure Bosch a principis dels vuitanta. Sí, només inclou els sonets, però veure com queden distribuïdes les pàgines és ja tot un plaer i un convit a la lectura, a llegir almenys un sonet al dia, que és la manera com he llegit Petrarca al llarg dels anys.

Però si no ho han fet així deu ser perquè no podia ser. Ja ho sé. I ho lamento.

Gracquiana

img_3875Hi ha un bosc. Hi ha una pista que el travessa. Hi ha un blocaus. Hi ha una guerra que no s’acaba de manifestar del tot. Hi ha un home que espera. I hi ha els sorolls del bosc, les estacions que se succeeixen, gent que passa per aquella pista, que viu a prop, que treballa. Hi ha la vida, que també espera.

I enmig d’aquesta espera comencem a veure tots els colors del bosc, de la grava, de la pols; comencem a sentir el degoteig de les branques colgades per la neu o molles de rosada, el regalim de les escorrenties i dels abeuradors; comencem a entendre fins a quin punt es pot arribar a desitjar la solitud, l’allunyament del món. Arriba un moment en què el temps s’atura mentre continuen corrent els segons, i l’espera esdevé una manera de viure.

Tot això pot ser molt avorrit. O tot això pot ser una novel·la de Julien Gracq. Tot això pot ser Un balcon en fôret (Jose Corti, 1958).

Indefectiblement, cadascú connecta més amb un tipus de literatura que amb un altre. Però per a qui li agradin els llibres marcats per una certa lentitud, per una trama prima, per la presència de ben pocs personatges, per un estil ben definit, Gracq pot ser un autor de referència.

En català tenim traduïdes tres de les seves obres: La ribera de les Sirtes, Al castell d’Argol i Les aigües estretes. Les dues primeres formen part de la literatura més onírica de Gracq, la que inventa mons situats en epòques i llocs indefinits, imprecisos; la tercera és un breu relat sobre un petit viatge. Una altra cosa és que es trobin o no a les llibreries. En canvi, no disposem de traduccions de dues obres imprescindibles —i dic “imprescindibles” perquè potser es tracta de les dues obres de ficció més rodones de Gracq—: el relat La presqu’île (“La península”) i la novel·la Un balcon en fôret (“Un balcó al bosc”). Sí que hi ha una traducció al castellà d’aquesta novel·la, però l’infame títol de Los ojos del bosque no en fa presagiar re de bo.

maxresdefaultLlegim poc Gracq. I no parlo només de les seves obres de ficció. També llegim poc els seus assajos, les seves reflexions sobre la literatura i l’estat de la cultura, que, tot i que parlen de França i d’autors francesos —i dels lectors francesos— de mitjan segle XX, descriuen un panorama en què ens podríem veure perfectament reflectits els catalans del segle XXI.

En una època d’incontinència publicadora i d’escoles d’escriptura que s’estenen per tot el país, caldria llegir més Gracq. Escrividors que volen publicar, lectors despistats, llibreters amb bona voluntat però que necessiten vendre, crítics bonifacis, tothom hauria de llegir els textos d’un dels escriptors més importants que ha donat la literatura francesa del segle XX. Perquè amb Gracq s’aprèn a llegir, s’aprèn a escriure, s’aprèn a tenir paciència. Què més és la vida?

No tornarà a passar

cultura-grega-1La idea és sempre la mateixa des dels grecs —perquè no podem anar gaire més enrere—: el món empitjora, es perden els bons costums, l’educació dels joves va de mal borràs, la cultura només interessa a una minoria…

Passen els segles, se succeeixen les generacions; èpoques meravelloses en què coincideixen grans figures del pensament, de l’art i la cultura alternen amb temps foscos marcats per l’ensulsiada provocada pels bàrbars. Arriba Gutenberg, i més enllà el segle de les llums, i les grans revolucions. I, a poc a poc, la indústria, el consum, el lleure de masses, el cinema i la televisió. I arriba el segle XXI, i el món empitjora, es perden els bons costums, l’educació dels joves va de mal borràs, la cultura només interessa a una minoria…

La idea és sempre la mateixa: mai no hem estat tan malament com ara. I sempre que algú ho ha pensat ha estat així, ha sigut cert. I què? Què hi podem fer? Les humanitats desapareixen dels plans d’estudis, la literatura desapareix dels grans mitjans de comunicació tradicionals; els joves no entren als museus, no van a recitals ni a concerts de música clàssica —esclar, com podrien fer-ho si les entrades costen el que costen? De fet, tampoc no ho fan els homes, que han cedit a les dones tots els espais dedicats a la cultura. I què?

Reclamem programes de televisió dedicats a la cultura i als llibres, però si n’hi hagués tampoc ens els miraríem perquè no ens agradarien o no ens convencerien els continguts o el to o el nivell… I què?

Per què ens hem de preocupar per tot això? Hi ha prou bons llibres escrits i publicats per omplir la vida d’unes quantes generacions de lectors exigents. Si no es publiqués res més durant uns quants anys no passaria res. Per tant, tenim el rebost ple. I si el món no s’enfonsa per la barbàrie creixent, s’enfonsarà per culpa del senyor Maersk, que amb els seus vaixells monstruosos abasteix la barbàrie consumidora d’Occident mentre pol·lueix els set mars a una velocitat de diverses generacions per hora. I mentre el senyor Maersk, i tants com ell, i tots ells gràcies a nosaltres, enfonsa el món, nosaltres patim perquè no hi ha un programa d’una hora a la setmana que parli de llibres.

The MV Maersk Mc-Kinney Moller, the world's biggest container ship, arrives at the harbour of Rotterdam August 16, 2013. The 55,000 tonne ship, named after the son of the founder of the oil and shipping group A.P. Moller-Maersk, has a length of 400 meters and cost $185 million. A.P. Moller-Maersk raised its annual profit forecast for the business on Friday, helped by tighter cost controls and lower fuel prices. Maersk shares jumped 6 percent to their highest in 1-1/2 years as investors welcomed a near-doubling of second-quarter earnings at container arm Maersk Line, which generates nearly half of group revenue and is helping counter weakness in the company's oil business. REUTERS/Michael Kooren (NETHERLANDS - Tags: MARITIME TRANSPORT BUSINESS) - RTX12NIU

Doncs ve-t’ho aquí: els grans mitjans de comunicació ja no tornaran a incorporar l’alta cultura a les seves programacions; això no tornarà a passar. Com més aviat ho tinguem coll avall, menys patirem, menys ens embrancarem en batalles perdudes, més aviat dedicarem els nostres esforços a ser feliços, a trobar estones per llegir bons llibres, a oblidar que avui estem pitjor que fa ves a saber quants anys.