Gracquiana

img_3875Hi ha un bosc. Hi ha una pista que el travessa. Hi ha un blocaus. Hi ha una guerra que no s’acaba de manifestar del tot. Hi ha un home que espera. I hi ha els sorolls del bosc, les estacions que se succeeixen, gent que passa per aquella pista, que viu a prop, que treballa. Hi ha la vida, que també espera.

I enmig d’aquesta espera comencem a veure tots els colors del bosc, de la grava, de la pols; comencem a sentir el degoteig de les branques colgades per la neu o molles de rosada, el regalim de les escorrenties i dels abeuradors; comencem a entendre fins a quin punt es pot arribar a desitjar la solitud, l’allunyament del món. Arriba un moment en què el temps s’atura mentre continuen corrent els segons, i l’espera esdevé una manera de viure.

Tot això pot ser molt avorrit. O tot això pot ser una novel·la de Julien Gracq. Tot això pot ser Un balcon en fôret (Jose Corti, 1958).

Indefectiblement, cadascú connecta més amb un tipus de literatura que amb un altre. Però per a qui li agradin els llibres marcats per una certa lentitud, per una trama prima, per la presència de ben pocs personatges, per un estil ben definit, Gracq pot ser un autor de referència.

En català tenim traduïdes tres de les seves obres: La ribera de les Sirtes, Al castell d’Argol i Les aigües estretes. Les dues primeres formen part de la literatura més onírica de Gracq, la que inventa mons situats en epòques i llocs indefinits, imprecisos; la tercera és un breu relat sobre un petit viatge. Una altra cosa és que es trobin o no a les llibreries. En canvi, no disposem de traduccions de dues obres imprescindibles —i dic “imprescindibles” perquè potser es tracta de les dues obres de ficció més rodones de Gracq—: el relat La presqu’île (“La península”) i la novel·la Un balcon en fôret (“Un balcó al bosc”). Sí que hi ha una traducció al castellà d’aquesta novel·la, però l’infame títol de Los ojos del bosque no en fa presagiar re de bo.

maxresdefaultLlegim poc Gracq. I no parlo només de les seves obres de ficció. També llegim poc els seus assajos, les seves reflexions sobre la literatura i l’estat de la cultura, que, tot i que parlen de França i d’autors francesos —i dels lectors francesos— de mitjan segle XX, descriuen un panorama en què ens podríem veure perfectament reflectits els catalans del segle XXI.

En una època d’incontinència publicadora i d’escoles d’escriptura que s’estenen per tot el país, caldria llegir més Gracq. Escrividors que volen publicar, lectors despistats, llibreters amb bona voluntat però que necessiten vendre, crítics bonifacis, tothom hauria de llegir els textos d’un dels escriptors més importants que ha donat la literatura francesa del segle XX. Perquè amb Gracq s’aprèn a llegir, s’aprèn a escriure, s’aprèn a tenir paciència. Què més és la vida?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s