La solitud vàcua

img_3914La Casa de la Paraula de Santa Coloma de Farners acull des del passat 13 de gener l’exposició «Solitud», comissariada per Cristina Escat. El muntatge consisteix en 8 fotografies, un retrat a l’oli de Caterina Albert, les darreres línies de la novel·la estampades sobre la paret i un audiovisual emès l’any 2005 amb motiu del centenari de la publicació del llibre.

L’exposició es podrà veure fins al 31 de maig, fet que la converteix en una excusa per visitar la Casa de la Paraula, un edifici esplèndid on —com els bons amants de la poesia ja saben— hi ha ubicat l’Espai Vinyoli, veritable Meca dels incondicionals dels versos vinyolians. Aquest equipament encara recent comença ja a fer-se un lloc en el panorama cultural gràcies tant a produccions i iniciatives pròpies com a les col·laboracions amb altres organismes públics i privats.

solitud-2En aquesta ocasió, l’arribada de «Solitud» a Santa Coloma de Farners és fruit de la relació amb la Fundació Vila Casas, una de les institucions potents del país, que duu a terme una tasca ingent de preservació del patrimoni arquitectònic i de difusió de l’art contemporani i la cultura. Va ser justament la Fundació qui l’any 2005 va produir l’exposició «Solitud».

Però què és «Solitud»? En el tríptic de presentació elaborat per la mateixa autora o creadora o comissària de l’exposició, Cristina Escat, hi llegim el text que transcric a continuació:

«Solitud, la solitud de la Mila, la solitud de la dona que segueix l’home i es troba sola. La solitud de l’entorn, del nou món aïllat i esquerp, la solitud d’ermitana forçada, de la natura que l’envolta i li és estranya.

La Mila, Camila, la dona forta, vital i completa, la dona enamorada, plena, el desig de mare, de dona, d’esposa, d’amant, el despertar dels sentits, de la sensualitat, de sentir-se cobejada, de les ànsies d’estimar i sentir-se estimada.

La Mila, Camila, les il·lusions perdudes i les pors manifestades, la natura hostil que l’enclaustra en les quatre parets de l’ermita i l’oprimeix, l’absència de l’home, l’absència de vida, l’absència del fill i de l’amor. La solitud física i emocional de dona rebutjada, aïllada i estèril, que la dilueix en el paisatge fins esdevenir un no res.

I la davallada, el cos profanat, masegat, esventrat, deshabitat, i el fàstic, la ràbia i el dolor, l’espera, el desencís més profund i la solitud més pregona.

La davallada, l’abandó total, la confiança absoluta i la comprensió definitiva, la força interior que l’empeny a caminar de nou, sola, decidida i valenta. El camí intern que li marquen els seus ulls verds, ulls verds d’esperança, l’adéu definitiu al pelegrinatge.»

Quan un llegeix un text així —estigui més o menys d’acord que reflecteixi el que és l’obra en si—, s’imagina que l’exposició deu intentar transmetre el que s’hi diu, que les 8 fotografies deuen volen representar l’esperit de la lletra. Perquè la mostra és això, 8 fotografies de l’ermita de Santa Caterina, on se situa l’acció de la novel·la: una porta, unes escales, una creu, la façana, més escales… Sí, tot ben solitari, ben buit, ben vacu. Però on és la novel·la? On és la Mila? On és…? Potser el treball de síntesi de l’obra és tan perfecte que allò que bull dins la novel·la, tot el que hi apareix, allò que representa un llibre tan immens com aquest, queda amagat rere la subtilesa de les imatges i només surt a la superfície si el visitant de la mostra roman unes quantes hores davant de les fotografies, observant-les atentament, per intentar extreure’n el moll de l’os.

img_3918Mirem-ho des d’un altre punt de vista: què poden dir 8 fotografies sobre un llibre, sobre una obra literària? Com es pot copsar en 8 imatges alguna cosa més que no sigui atmosfera i decorat? Sincerament, a mi no em sembla possible. No dic pas que algú no es pugui proposar un exercici com aquest, però abans de pretendre obtenir cap resultat caldrà haver-se plantejat molt bé la idea, haver-hi treballat molt, i haver-ho fet partint d’una ambició elevada. Ambició que en el cas de «Solitud» no veig per enlloc.

Ni l’ambició ni la feina prèvia. Durant l’acte de presentació, la comissària o creadora Cristina Escat va remarcar que les fotos, que no les havia fet ella, sinó que les havia encarregat a un fotògraf, en realitat es podien considerar obra seva perquè ella l’havia dirigit i li havia dit en tot moment què volia. Potser per això ni en el tríptic ni en cap dels papers editats no apareix enlloc el nom del fotògraf.

Jo em temo que sé per on va tot plegat. Ja fa temps que a Catalunya ens hem abocat a celebrar aniversaris i anys dedicats a commemorar l’aparició de tal obra, el naixement o la mort de tal autor. I em sembla molt bé; aquestes efemèrides permeten recuperar de l’oblit obres i autors, són excuses perfectes per reeditar llibres que no es troben, promoure la lectura i generar un munt d’activitats entorn del nostre patrimoni literari.

576_14541093601e05225eed30502e1f4540fba2cfd9c6_lPerò l’ocasió fa el lladre, diuen, i aquestes efemèrides esdevenen també un aparador improvisat per a productes mediocres, mancats d’interès i de qualitat, produïts amb la sola intenció d’aprofitar la tirada del mercat. Així, en un moment donat tothom s’apunta a musicar un determinat poeta perquè és el que toca aquell any, i llavors trobem que es programen espectacles excelsos al costat de recitals llastimosos. De la mateixa manera, hi ha qui és capaç de produir una gran exposició dedicada a una obra literària, després d’haver-la llegit bé i d’haver-hi treballat en profunditat, al costat de persones que volen fer passar una boutade per un muntatge transcendental. Diria que «Solitud» és una d’aquestes boutades.

I tanmateix la visita a la Casa de la Paraula continua valent la pena, encara que només sigui per gaudir del color que serveix de fons per a l’exposició: no es podia haver fet una millor tria.

Anuncis

On eren els homes?

img_3936Què tenen en comú Nora Barnacle, Harriet Weaver, Sylvia Beach, Margaret Anderson, Jane Heap o Dora Marsden?

La primera va inspirar l’Ulisses de James Joyce, la segona va fer de mecenes perquè Joyce el pogués escriure, la tercera i la quarta en van començar la publicació per entregues, la cinquena el va publicar en un volum, la sisena va lluitar…

On eren els homes?

A principis del segle XX els homes eren en associacions que lluitaven contra el vici, en patrulles que incautaven llibres immorals per cremar-los, en jutjats on condemnaven editors que s’atrevien a publicar-los, en cossos de policia nous de trinca que netejaven el món de literatura obscena.

Oscar Wilde havia mort el 1900, víctima del seu atreviment, de la seva voluntat de viure com volia viure sense amagar-se de res, abandonat per tots, fins i tot pels André Gide de torn, que també volien gaudir de la vida però guardant les aparences i l’honor.

James Joyce va poder escriure i publicar Ulisses i la resta de llibres gràcies a les dones que en aquells temps tèrbols li van donar suport.

Ha passat un segle. No són menys tèrbols els temps que vivim ara, descompostos, absurds, gairebé inhabitables, amb Trumps i xerraires a cada cantonada, amb jutges que continuen lluitant contra el vici i els acudits, amb els mateixos señores encorbatats de sempre als consells d’administració, amb la mateixa violència domèstica arreu, ben present, ben permesa, amb el reggaeton dictant com ha de ser la poesia i l’estil de vida del moment.

I, mentrestant, la cultura agonitza assetjada per totes bandes, ignorada, abolida, banalitzada. El homes…

Això no és cap article. Això és un intent de reprimir una glopada de fàstic. Llegir coses bones, que valguin la pena, i tallar tota comunicació amb l’exterior per unes hores és l’única manera de salvar-nos.

Però… on eren els homes?

Retrat de l’arribista adolescent

img_8043Un bon dia l’Arístides aparegué al barri. Mig any abans, amb expectació i una acollida sense reserves, ho havia fet la seva mare. Ella, una artista plàstica, una pintora de cert renom a la regió, havia escollit instal·lar-se a la ciutat, just al barri més depauperat i demodé del moment. Havia restaurat una casa noble en desús i als baixos habilità el seu taller, obertes les portes de bat a bat. Aquesta inesperada alenada de modernitat bohèmia chic impressionà fortament el veïnat. Sense comprendre-hi un borrall, hom s’omplia la boca parlant de les seves teles, que travessaven l’oceà fins a llocs tan llunyans i ultramarins com Sidney o Miami. L’adoptaren ràpidament veïns i comerciants, l’artista que embrutava llenços directament amb les mans, la dona bella, madura, culta i amabilíssima a ulls de tothom. La companyia de la seva parella, un advocat de prestigi, fundador del gabinet amb més solera de la ciutat, reblia el quadre perfecte.

I un bon dia, l’Arístides aparegué al barri. No gaire alt, no massa bell, amb una barba de manual hipster, color bai, amb el seu canotier d’estiuejant de costa, ignorant alegrement que les primeres onades del mar naixien a més de dos-cents quilòmetres de la ciutat. A diferència de la seva mare, no el precedí cap fet remarcable, cap bagatge ni biografia d’importància. L’Arístides només era allò que hom veia i els seus accessoris: una mulata bellíssima assortida amb tot tipus de samarretes que mostraven, calculadament, el seu ventre prenyat i un adorable labrador blanc de pedigrí indiscutible. A la gent, que tant els agrada catalogar, encasar i agrupar persones, els desarmava el temps lliure i ociós que l’Arístides exhibia sense remordiments. El seu “ni ofici ni benefici” començava a omplir la boca dels més pràctics i envejosos.

Tot d’un plegat s’esfumaren els moviments serpentins de l’exòtica mulata i els cops de cua animosos del labrador, l’Arístides es feu fonedís. Com una pedra a la sabata, hom se n’adona quan hi entra i l’oblida a l’instant quan l’extreu.

En una ciutat petita i enxubada, però, és difícil desaparèixer del tot. Sempre hi ha ulls disposats a seguir totes les ombres. Aviat la venedora de paelles i expenedora de xafarderies del barri escampà com una primícia que l’Arístides estava treballant. S’havia fet agent immobiliari. Aquestes conversions inesperades, com qui es vesteix de sobte una casulla i fa prèdiques, com qui obté un diploma sense haver estudiat, són fascinants. El fet és que, i tothom s’hi avingué, el paper d’agent immobiliari s’esqueia la mar de bé al tarannà i temperament de l’Arístides. En un món curull d’influències, bones maneres i aparences, connexions i do de gents, ell hi faria bona feina de ben segur.

Els canvis, a vegades, impliquen alguna cosa més que desar el canotier i amollar-se el fédora de bon feltre quan arriben els primers freds. Prompte l’Arístides comprovà com n’eren de feixugues les visites concertades més tard de les vuit del vespre, la repetició implícita de les jornades laborals, com acaben igualant-se malaltissament tots els tipus humans i les seves expectatives. L’Arístides patia la rutina, ell, tenidor d’altíssims gens artístics sofria, indefectiblement, la manca absoluta de creativitat del món immobiliari.

Així doncs, tornaren els passejos amb el labrador feliç al barri. De la bella mulata i el seu fruit ningú no en va saber mai més res. A canvi, l’Arístides passava molt de temps al taller de la seva mare, era present a totes les exposicions locals acompanyat d’artistes i dels amics influents del seu padrastre. Aquest retorn, observaren veïns i comerciants, era el d’un Arístides igualment desvagat, però més somrient, més empàtic.

Fins que la notícia s’imprimí a tot color al diari de la ciutat: un jove emprenedor funda una empresa de mecenatge artístic. A la foto l’Arístides, barba impecable, el canotier, camisa blanca coll officier, mirant absort la pantalla del seu Mac portàtil. Al fons de la imatge, les teles apilades de la seva mare.

Tot molt natural i espontani. Gairebé senzill. Una pàgina web, un logo, els contactes i les xarxes socials com un ret de corda sedosa per bressolar i acaronar el devessall d’idees insòlites i trencadores del jove emprenedor.

En Bruno, l’enquadrador del barri, era un tipus taciturn. Al cap de dues copes de pastís, però, cedia als companys la seva perspicàcia lluminosa. La seva carrera d’artesà havia obtingut gràcies a l’esforç i la perícia una anomenada incontestable. Arran d’això, el seu taller esdevingué l’escenari i passarel·la de tot tipus de personatges. Havia assistit a tota mena de vernissatges i coneixia el catàleg sencer de glòries i misèries humanes.

Feia pocs dies l’Arístides se li havia presentat al taller amb l’actitud de l’amo que reclama al mosso que se li llustrin les sabates. Impressionar el vell enquadrador requeria molta més dinamita i una bona metxa. En aquest punt del relat, els companys i curiosos s’atansaren amb ànsia per escoltar en Bruno, que apurava el seu tercer pastís.

Aquesta colla de revenedors, els deia, tant et venen pòlisses d’assegurances, pisos desguitarrats, com pinso per canaris. El que no discerneixen, per cobdícia o droperia, és com s’embruten les mans per sempre més quan patollen pel món de l’art. Perquè no l’entenen, els manca la inspiració i alhora ignoren que al subsòl hi ha rates més grosses i goludes que ells. Vet aquí el seu pla: papallonejar una temporada, viure “artísticament”, aparèixer en societat com a dignes dipositaris d’una vida superior i esperar que envelleixin els pares, els amics dels pares, i, havent suat molt menys que ells, arribar al pòdium amb els recursos suficients per delegar tota feina carregosa. Amb els rèdits assegurats, els cal llavors tancar comportes, segellar i barrar el pas a qui faci falta i vetllar la trona sense cap intenció de cedir-la mai a ningú. Els Arístides han existit sempre. Es renoven cíclicament i s’autoregulen fent creure que representen un fenomen nou. L’art, el bon art, els supera sempre i els desemmascara. Només els que són generosos amb ell són felicitats i reconeguts; la resta, els marxants de fum, s’amunteguen porquejant engrunes per fer gràcia als amics. La història no dirà els seus noms ni en mostrarà les seves cares. Com deia Oscar Wilde, no hi ha pitjor defecte que la manca d’imaginació i el vici suprem és la superficialitat.

Amb un somrís humil i els ulls baixos, en Bruno apurà el seu got de pastís.