Retrat de l’arribista adolescent

img_8043Un bon dia l’Arístides aparegué al barri. Mig any abans, amb expectació i una acollida sense reserves, ho havia fet la seva mare. Ella, una artista plàstica, una pintora de cert renom a la regió, havia escollit instal·lar-se a la ciutat, just al barri més depauperat i demodé del moment. Havia restaurat una casa noble en desús i als baixos habilità el seu taller, obertes les portes de bat a bat. Aquesta inesperada alenada de modernitat bohèmia chic impressionà fortament el veïnat. Sense comprendre-hi un borrall, hom s’omplia la boca parlant de les seves teles, que travessaven l’oceà fins a llocs tan llunyans i ultramarins com Sidney o Miami. L’adoptaren ràpidament veïns i comerciants, l’artista que embrutava llenços directament amb les mans, la dona bella, madura, culta i amabilíssima a ulls de tothom. La companyia de la seva parella, un advocat de prestigi, fundador del gabinet amb més solera de la ciutat, reblia el quadre perfecte.

I un bon dia, l’Arístides aparegué al barri. No gaire alt, no massa bell, amb una barba de manual hipster, color bai, amb el seu canotier d’estiuejant de costa, ignorant alegrement que les primeres onades del mar naixien a més de dos-cents quilòmetres de la ciutat. A diferència de la seva mare, no el precedí cap fet remarcable, cap bagatge ni biografia d’importància. L’Arístides només era allò que hom veia i els seus accessoris: una mulata bellíssima assortida amb tot tipus de samarretes que mostraven, calculadament, el seu ventre prenyat i un adorable labrador blanc de pedigrí indiscutible. A la gent, que tant els agrada catalogar, encasar i agrupar persones, els desarmava el temps lliure i ociós que l’Arístides exhibia sense remordiments. El seu “ni ofici ni benefici” començava a omplir la boca dels més pràctics i envejosos.

Tot d’un plegat s’esfumaren els moviments serpentins de l’exòtica mulata i els cops de cua animosos del labrador, l’Arístides es feu fonedís. Com una pedra a la sabata, hom se n’adona quan hi entra i l’oblida a l’instant quan l’extreu.

En una ciutat petita i enxubada, però, és difícil desaparèixer del tot. Sempre hi ha ulls disposats a seguir totes les ombres. Aviat la venedora de paelles i expenedora de xafarderies del barri escampà com una primícia que l’Arístides estava treballant. S’havia fet agent immobiliari. Aquestes conversions inesperades, com qui es vesteix de sobte una casulla i fa prèdiques, com qui obté un diploma sense haver estudiat, són fascinants. El fet és que, i tothom s’hi avingué, el paper d’agent immobiliari s’esqueia la mar de bé al tarannà i temperament de l’Arístides. En un món curull d’influències, bones maneres i aparences, connexions i do de gents, ell hi faria bona feina de ben segur.

Els canvis, a vegades, impliquen alguna cosa més que desar el canotier i amollar-se el fédora de bon feltre quan arriben els primers freds. Prompte l’Arístides comprovà com n’eren de feixugues les visites concertades més tard de les vuit del vespre, la repetició implícita de les jornades laborals, com acaben igualant-se malaltissament tots els tipus humans i les seves expectatives. L’Arístides patia la rutina, ell, tenidor d’altíssims gens artístics sofria, indefectiblement, la manca absoluta de creativitat del món immobiliari.

Així doncs, tornaren els passejos amb el labrador feliç al barri. De la bella mulata i el seu fruit ningú no en va saber mai més res. A canvi, l’Arístides passava molt de temps al taller de la seva mare, era present a totes les exposicions locals acompanyat d’artistes i dels amics influents del seu padrastre. Aquest retorn, observaren veïns i comerciants, era el d’un Arístides igualment desvagat, però més somrient, més empàtic.

Fins que la notícia s’imprimí a tot color al diari de la ciutat: un jove emprenedor funda una empresa de mecenatge artístic. A la foto l’Arístides, barba impecable, el canotier, camisa blanca coll officier, mirant absort la pantalla del seu Mac portàtil. Al fons de la imatge, les teles apilades de la seva mare.

Tot molt natural i espontani. Gairebé senzill. Una pàgina web, un logo, els contactes i les xarxes socials com un ret de corda sedosa per bressolar i acaronar el devessall d’idees insòlites i trencadores del jove emprenedor.

En Bruno, l’enquadrador del barri, era un tipus taciturn. Al cap de dues copes de pastís, però, cedia als companys la seva perspicàcia lluminosa. La seva carrera d’artesà havia obtingut gràcies a l’esforç i la perícia una anomenada incontestable. Arran d’això, el seu taller esdevingué l’escenari i passarel·la de tot tipus de personatges. Havia assistit a tota mena de vernissatges i coneixia el catàleg sencer de glòries i misèries humanes.

Feia pocs dies l’Arístides se li havia presentat al taller amb l’actitud de l’amo que reclama al mosso que se li llustrin les sabates. Impressionar el vell enquadrador requeria molta més dinamita i una bona metxa. En aquest punt del relat, els companys i curiosos s’atansaren amb ànsia per escoltar en Bruno, que apurava el seu tercer pastís.

Aquesta colla de revenedors, els deia, tant et venen pòlisses d’assegurances, pisos desguitarrats, com pinso per canaris. El que no discerneixen, per cobdícia o droperia, és com s’embruten les mans per sempre més quan patollen pel món de l’art. Perquè no l’entenen, els manca la inspiració i alhora ignoren que al subsòl hi ha rates més grosses i goludes que ells. Vet aquí el seu pla: papallonejar una temporada, viure “artísticament”, aparèixer en societat com a dignes dipositaris d’una vida superior i esperar que envelleixin els pares, els amics dels pares, i, havent suat molt menys que ells, arribar al pòdium amb els recursos suficients per delegar tota feina carregosa. Amb els rèdits assegurats, els cal llavors tancar comportes, segellar i barrar el pas a qui faci falta i vetllar la trona sense cap intenció de cedir-la mai a ningú. Els Arístides han existit sempre. Es renoven cíclicament i s’autoregulen fent creure que representen un fenomen nou. L’art, el bon art, els supera sempre i els desemmascara. Només els que són generosos amb ell són felicitats i reconeguts; la resta, els marxants de fum, s’amunteguen porquejant engrunes per fer gràcia als amics. La història no dirà els seus noms ni en mostrarà les seves cares. Com deia Oscar Wilde, no hi ha pitjor defecte que la manca d’imaginació i el vici suprem és la superficialitat.

Amb un somrís humil i els ulls baixos, en Bruno apurà el seu got de pastís.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s