Què tenen en comú Nora Barnacle, Harriet Weaver, Sylvia Beach, Margaret Anderson, Jane Heap o Dora Marsden?
La primera va inspirar l’Ulisses de James Joyce, la segona va fer de mecenes perquè Joyce el pogués escriure, la tercera i la quarta en van començar la publicació per entregues, la cinquena el va publicar en un volum, la sisena va lluitar…
On eren els homes?
A principis del segle XX els homes eren en associacions que lluitaven contra el vici, en patrulles que incautaven llibres immorals per cremar-los, en jutjats on condemnaven editors que s’atrevien a publicar-los, en cossos de policia nous de trinca que netejaven el món de literatura obscena.
Oscar Wilde havia mort el 1900, víctima del seu atreviment, de la seva voluntat de viure com volia viure sense amagar-se de res, abandonat per tots, fins i tot pels André Gide de torn, que també volien gaudir de la vida però guardant les aparences i l’honor.
James Joyce va poder escriure i publicar Ulisses i la resta de llibres gràcies a les dones que en aquells temps tèrbols li van donar suport.
Ha passat un segle. No són menys tèrbols els temps que vivim ara, descompostos, absurds, gairebé inhabitables, amb Trumps i xerraires a cada cantonada, amb jutges que continuen lluitant contra el vici i els acudits, amb els mateixos señores encorbatats de sempre als consells d’administració, amb la mateixa violència domèstica arreu, ben present, ben permesa, amb el reggaeton dictant com ha de ser la poesia i l’estil de vida del moment.
I, mentrestant, la cultura agonitza assetjada per totes bandes, ignorada, abolida, banalitzada. El homes…
Això no és cap article. Això és un intent de reprimir una glopada de fàstic. Llegir coses bones, que valguin la pena, i tallar tota comunicació amb l’exterior per unes hores és l’única manera de salvar-nos.
Però… on eren els homes?
L'Acció Paral·lela 
Diguem-ho tot: Virginia Woolf, dona, va rebutjar l’original d’Ulisses a la seva editorial. Per què us flagel·leu tant, ara, alguns homes? No us donaran cap medalla les feministes de carnet!
Temps inhabitables, valga’m Déu! Mirem enrere i enrere i enrere…
M'agradaM'agrada
I Ezra Pound va ser també un puntal per a Joyce en certs moments. Mai tot és blanc o negre, esclar! Però això no és cap autoflagell. El cas de Joyce va anar com va anar, però també és cert que la literatura la van capgirar ell i Proust i Kafka… Sobre els temps que vivim…. Déu ja no em val per a res.
M'agradaM'agrada
A mi tampoc em val fa anys :), Ja saps que és una expressió, com quan diem adéu! Volia dir que això que qualsevol temps passat va ser millor no s’aguanta per enlloc. Salut!
M'agradaM'agrada
Eren a la guerra matant-se, els homes?
M'agradaM'agrada
A partir del 1914, probablement; però no pas al Estats Units. I abans del 1914…
M'agradaM'agrada
Per cert, senyor Vilà, té en perspectiva publicar una altra novel•la? És que de la seva primer i última (Marges) en vaig quedar encantat. Només per llegir aquella prosa ja val la pena posar-s’hi.
M'agradaM'agrada
En aquest blog haurien d’estar prohibits els comentaris laudatoris, però reconec que sempre és un plaer llegir-ne un, i aquí també som amants dels plaers. En tot cas, gràcies, amic López. La idea per a una novel·la hi és, fins i tot unes quantes pàgines escrites, però això va per llarg… Mentrestant, aquest 2017 insistirem en la cosa poètica amb un nou recull. Salut!
M'agradaM'agrada