Veredicte del I Premi de Novel·la de L’Acció Paral·lela

En data 16 de febrer de 2017, el jurat del I Premi de Novel·la L’Acció Paral·lela, format per persones de renom del món de la cultura, beverris, poca-soltes i altres espècies, tots prèviament comprats i silenciats amb prebendes i compensacions diverses, ha emès el seu veredicte, dictat pel Consell de Redacció, inapel·lable, inopinable, impelable.

Després de valorar les 39 obres presentades, per unanimitat, s’ha decidit atorgar el premi a la novel·la El final, de Benet Beneit.

El jurat ha valorat la coherència de l’obra, el to sostingut i la capacitat de dir tant amb tan poc.

Tal com preveien les bases, el llibre s’ha editat en format electrònic perquè tothom pugui gaudir d’una obra que supera tot el que s’ha escrit fins ara en aquesta i altres llengües.

Descarregueu-vos la novel·la guanyadora: El final (2a edició)

Anuncis

Glaciació

img_2612

Som a l’inici d’una nova era glacial,
encara que els indicis indiquin el contrari.
Mor de fred la calma, mor el silenci,
moren la solitud i el confort.
Viuen virus que no erradicarem mai més.
Es glacen els ànims, els desitjos,
les darreres esperances de veure un tomb
en el curs de la història.
Xoquem amb tota mena d’icebergs.

Bolaño deia

bolano2Diu que Bolaño deia que és més difícil ser un bon lector que no pas un bon escriptor.

Ser un bon escritor és dificilíssim; no n’hi ha prou amb res: ni amb tenir talent, ni amb treballar incansablement damunt dels textos, ni amb tenir coses a dir, ni amb haver adquirit un gran domini de la llengua, ni amb ser un bon lector… No n’hi ha prou amb tot això, però tot això és imprescindible. Escriure bé —escriure bona literatura, sentint-se escriptor, no pas escrividor— és complicadíssim. I els editors, publicant-nos massa, ens fan un flac favor als que ho intentem. Haurien de ser molt més selectius, molt més exigents, implacables; ens haurien de llançar a la cara els originals i dir-nos: «No, no, això no és publicable. Almenys jo no t’ho publicaré.» Seria una bona cosa que passessin uns quants anys sense que es publiqués res de nou: seria una època daurada i una gran oportunitat per a les reedicions.

Però si els editors no actuen així —o no ho fan prou—; si els crítics literaris lloen obres que no són cap meravella, obres que de vegades són directament mediocres; si al gran públic lector li agraden en general la mena de llibres que es venen més, si tot això passa és justament perquè ser un bon lector és també molt difícil. Cal posar-hi molta voluntat: la voluntat de no abaixar el llistó, de perserverar en certes lectures que ens situen davant dels nostres límits com a lectors. Llegir és un procés d’aprenentatge i de creixement continu que admet pocs retrocessos, poques concessions —i sempre ben justificades.

De fet, quan algú s’endinsa en el món de les grans obres se li fa difícil tornar a certa mena de llibres, o triar a l’atzar en una llibreria, o deixar-se aconsellar per segons qui. Per què cal arriscar-se al fracàs? Això no vol dir que ens hagin d’agradar totes les obres cabdals de la literatura universal, ni que no puguem tenir ganes de llegir la novel·la que ha escrit algú que coneixem, algú que rep molt bones crítiques —allò d’«estar al dia» del que es publica. Però, amb el sentit afinat, ja sabrem valorar per nosaltres mateixos la qualitat del que passa pels nostres ulls.

Sí, llegir bé és difícil. Però sobretot és imprescindible per a qui vol ser escriptor. Perquè la relació entre una cosa i l’altra diria que és inevitable: un escriptor mediocre sol ser també un lector mediocre. Si és un bon lector, tindrà més possibilitats d’escriure bé, o d’aprendre’n, o de modelar-se a ell mateix; i, si no, tindrà almenys la capacitat de decidir que allò que escriu no és prou bo per ser publicat. I això ja evitarà que el vegem com a escriptor mediocre, atès que no ensenyarà el que fa, i de retruc no jutjarem mediocres ni l’editor, ni el lector, ni el crític que haurien editat, llegit o lloat l’obra.

Recordo que una escriptora de renom que ha guanyat premis importants, que ha venut força i que té un catàleg d’obres extens —totes mediocres, cap de les quals no passarà a cap història de la literatura—, em va dir una vegada: «A mi l’escriure m’ha fet perdre el llegir.» I així era que escrivia com escrivia.

Bolaño, esclar, era totes dues coses: un immens lector i un immens escriptor. Per a la resta de mortals la cosa és clara: si no podem ser bons escriptors, perquè això no està a l’abast de tothom qui ho intenta, mirem de ser almenys bons lectors. No hi ha excusa per no fer l’intent.

I, sobretot, que l’escriure no ens faci perdre el llegir.

I Premi de Novel·la L’Acció Paral·lela

L’Acció Paral·lela convoca el I Premi de Novel·la i en fa públiques les bases en els termes següents:

  1. Les obres hauran de tenir una llargària mínima d’un milió de caràcters sense espais.
  2. La temàtica és lliure.
  3. Per optar al guardó cal tenir un mínim de 50.000 seguidors en un compte de Twitter i escriure en un parell de columnes, preferentment de l’Ara i La Vanguardia. Es valoraran les col·laboracions a Núvol.
  4. El premi és sucós.
  5. El jurat estarà format pels clàssics noms de prestigi reconegut que no llegiran una sola ratlla de les obres presentades perquè ja ho haurà fet algú de la màxima confiança del consell de redacció de L’Acció Paral·lela.
  6. La decisió del jurat serà tan inapel·lable com vulguin els responsables de L’Acció Paral·lela.
  7. El termini de presentació d’originals acabarà quan ho decideixi l’entitat que convoca el premi.
  8. L’obra guanyadora serà publicada en format digital.
  9. L’Acció Paral·lela es reserva el dret de fer escarni públic de les obres que consideri que no tenen la qualitat mínima exigida per ser mostrades al món.
  10. Els autors que presentin cap obra al premi renuncien a tots els drets d’autor.

Rellegir o no rellegir

Hi ha una prova infal·lible per determinar si un llibre és bo o no: que un cop l’hàgim llegit el col·loquem a la pila de les obres que estaríem disposats a rellegir o a la pila d’obres que mai no rellegirem. Perquè —no en tingueu cap dubte— tots els llibres que llegirem al llarg de la vida es divideixen en aquests dos grups:

  • els que rellegiríem
  • els que no rellegiríem mai

És cert que encara podríem desdoblar el primer ens dos subgrups: els que ja hem rellegit i els que encara no hem rellegit, però per al cas que ens ocupa aquesta distinció té poca transcendència.

En canvi, el grup dels llibres que no rellegiríem és indivisible, inclement, implacable: el llibre que cau allí no en surt mai més. I si algun aconsegueix sortir-ne o és indultat deu ser gràcies a motius justificadíssims —i potser no sempre confessables.

La pregunta que sorgeix és: què hem de fer amb els llibres que no rellegiríem? Ves per on, la resposta no té cap importància per a la majoria de lectors; que cadascú en faci el que vulgui. Si ens adonem que és un llibre d’aquesta mena a mitja lectura o quan tot just l’hem començada, podem tancar-lo i oblidar-nos-en per sempre. Si es tracta d’un llibre curt i, tot i que no hi tornarem mai més, ens suscita alguna curiositat, podem acabar-lo. En fi, tots som prou grandets per decidir una cosa o altra.

El que és important és la pregunta en si; de fet, el que és fonamental és qui se l’ha de fer: aquesta qüestió se l’hauria de plantejar qualsevol persona que tingués la intenció d’escriure una crítica del llibre. “El rellegiré? No el rellegiré?”

Aquesta és la qüestió. I la crítica que s’escrigués hauria de partir del o del no i ser conseqüent. Perquè un llibre bo és un llibre que voldrem rellegir. Ja està. La resta és fer-nos trampa jugant al set i mig o besar culs d’ampolla.

Per acabar aquesta entrada us proposo un exercici i us deixo un exemple pràctic:

Exercici 1. Seguint l’exemple de sota, ordena la teva biblioteca no pas per autors, sinó a partir del criteri “llibres que rellegiria” / “llibres que no rellegiria”. Si vols, pots oferir una mostra dels resultats, un cop aplicat el nou criteri.

img_3960-2