Diu que Bolaño deia que és més difícil ser un bon lector que no pas un bon escriptor.
Ser un bon escritor és dificilíssim; no n’hi ha prou amb res: ni amb tenir talent, ni amb treballar incansablement damunt dels textos, ni amb tenir coses a dir, ni amb haver adquirit un gran domini de la llengua, ni amb ser un bon lector… No n’hi ha prou amb tot això, però tot això és imprescindible. Escriure bé —escriure bona literatura, sentint-se escriptor, no pas escrividor— és complicadíssim. I els editors, publicant-nos massa, ens fan un flac favor als que ho intentem. Haurien de ser molt més selectius, molt més exigents, implacables; ens haurien de llançar a la cara els originals i dir-nos: «No, no, això no és publicable. Almenys jo no t’ho publicaré.» Seria una bona cosa que passessin uns quants anys sense que es publiqués res de nou: seria una època daurada i una gran oportunitat per a les reedicions.
Però si els editors no actuen així —o no ho fan prou—; si els crítics literaris lloen obres que no són cap meravella, obres que de vegades són directament mediocres; si al gran públic lector li agraden en general la mena de llibres que es venen més, si tot això passa és justament perquè ser un bon lector és també molt difícil. Cal posar-hi molta voluntat: la voluntat de no abaixar el llistó, de perserverar en certes lectures que ens situen davant dels nostres límits com a lectors. Llegir és un procés d’aprenentatge i de creixement continu que admet pocs retrocessos, poques concessions —i sempre ben justificades.
De fet, quan algú s’endinsa en el món de les grans obres se li fa difícil tornar a certa mena de llibres, o triar a l’atzar en una llibreria, o deixar-se aconsellar per segons qui. Per què cal arriscar-se al fracàs? Això no vol dir que ens hagin d’agradar totes les obres cabdals de la literatura universal, ni que no puguem tenir ganes de llegir la novel·la que ha escrit algú que coneixem, algú que rep molt bones crítiques —allò d’«estar al dia» del que es publica. Però, amb el sentit afinat, ja sabrem valorar per nosaltres mateixos la qualitat del que passa pels nostres ulls.
Sí, llegir bé és difícil. Però sobretot és imprescindible per a qui vol ser escriptor. Perquè la relació entre una cosa i l’altra diria que és inevitable: un escriptor mediocre sol ser també un lector mediocre. Si és un bon lector, tindrà més possibilitats d’escriure bé, o d’aprendre’n, o de modelar-se a ell mateix; i, si no, tindrà almenys la capacitat de decidir que allò que escriu no és prou bo per ser publicat. I això ja evitarà que el vegem com a escriptor mediocre, atès que no ensenyarà el que fa, i de retruc no jutjarem mediocres ni l’editor, ni el lector, ni el crític que haurien editat, llegit o lloat l’obra.
Recordo que una escriptora de renom que ha guanyat premis importants, que ha venut força i que té un catàleg d’obres extens —totes mediocres, cap de les quals no passarà a cap història de la literatura—, em va dir una vegada: «A mi l’escriure m’ha fet perdre el llegir.» I així era que escrivia com escrivia.
Bolaño, esclar, era totes dues coses: un immens lector i un immens escriptor. Per a la resta de mortals la cosa és clara: si no podem ser bons escriptors, perquè això no està a l’abast de tothom qui ho intenta, mirem de ser almenys bons lectors. No hi ha excusa per no fer l’intent.
I, sobretot, que l’escriure no ens faci perdre el llegir.
L'Acció Paral·lela 