Postals poètiques

A L’Acció Paral·lela hem decidit sumar-nos a la iniciativa de difondre els millors versos de la poesia catalana amb una sèrie de postals. Més endavant no descartem dedicar unes quantes postals a poetes d’altres literatures, atès que aquesta idea ens sembla absolutament genial i una de les millors maneres de fer que la poesia arribi a dallò, arribi a alguna banda, arribi, rribi, ibi. Vet aquí un tast de les primeres postals. Continuarà…

Anuncis

GOTIP (grans obres de traducció inexcusable encara pendent)

Aquests dies he acabat la lectura d’un llibre diria que excepcional: Éloge des voyages insensés, de l’escriptor rus Vassili Golovànov (Moscou, 1960). Golovànov no és ben bé de la mateixa fornada que Maksim Óssipov (Moscou, 1963), però gairebé, i de fet tots dos autors comparteixen una ambició i una capacitat literàries que queden paleses en les seves obres i que els converteixen en dos bons representants de la més alta literatura russa del segle XXI.

Però, si a Catalunya hem tingut la possibilitat de descobrir Óssipov gràcies a la traducció del recull de relats El crit de l’ocell domèstic (Club Editor, 2016), Golovànov ens és encara un autor desconegut. Malauradament, aquest elogi dels viatges insensats no ha estat traduït al català, i ara mateix veig bastant complicat que aquesta obra inclassificable, meravellosa, arribi a estar mai disponible en la nostra llengua.

Els grans grups editorials no tenen en el seu punt de mira obres veritablement literàries d’autors poc coneguts i que estan predestinades —almenys a priori— a interessar un públic reduït, exigent. Amb aquesta gent no hi podem comptar: els riscos que estan disposats a córrer són nuls, i ara ja no sabrien tampoc com posar-se a editar bons llibres que no garanteixin un mínim de vendes. Ni en tenen ganes.

Tota la feina queda, doncs, per a les editorials petites, independents, que fan miracles amb els seus catàlegs i publiquen any rere any una quantitat destacable de traduccions d’obres de bons autors clàssics i actuals. Però és normal que quedin buits sense cobrir: ni es pot traduir tot el que val la pena, ni hi ha segurament prou lectors per fer rendibles totes aquestes edicions pendents —o per fer, si més no, que les pèrdues no siguin insuportables.

I així van quedant relegades a l’oblit obres mestres de totes les èpoques. Les que ho tenen més complicat, esclar, són les més voluminoses. Les editorials independents prenen riscos, algunes publiquen de forma temerària, si no suïcida, però fins a un cert punt. S’entén perfectament. Qui s’atreviria a publicar, per exemple, Les deux étendards, de Lucien Rebatet, una de les obres cabdals de tot el segle XX —poseu-la al costat de qualsevol altra gran obra que us vingui al cap, i en la comparació no defallirà—, un monument de 1.200 pàgines de lletra petita i atapeïda en l’edició francesa? Com és que no tenim una traducció íntegra de L’home sense atributs, de Robert Musil, o la versió catalana d’Els sonàmbuls, de Hermann Broch?

Per això ho té tan difícil un llibre voluminós com Éloge des voyages insensés, per bé que la història d’un home atret per una petita illa de l’Àrtic, on el paisatge de la tundra té un protagonisme absolut, sembla que podria cridar l’atenció dels lectors catalans, tan pendents darrerament de les històries que parlen d’exploradors, de gels i de freds —històries que han aparegut en llibres molt diferents, d’ambició i qualitat ben diversa, que de cap manera poso ara dins del mateix sac.

I és una llàstima, perquè aquest llibre és literatura de la més gran: pel to, per la manera com està plantejat i, sobretot, per la manera com està escrit.

Hi ha hagut excepcions que obren una porta a l’esperança: qui hauria pogut pensar anys enrere que avui podríem llegir en català les gran obres de Hans Fallada? No és ben bé el mateix: Fallada va ser un supervendes, i els seus llibres, bons, tenen un cert aire de bestseller. Amb tot i això, aquestes traduccions suposen un esforç editorial digne de menció.

Rebatet, Broch, Musil, Golovànov… Sí, ja sé que cadascú faria la seva llista: la llista de les grans obres de traducció inexcusable encara pendent. Doncs fem-la. I que algú s’hi arrisqui.

 

 

Postdates

«Somriures així, mare, si no haguessis oblidat?» Aquesta frase apareix en… Un moment, tornem enrere, repetim-la: «Somriures així, mare, si no haguessis oblidat?» No, no hi ha cap errada de picatge: un locutor diu aquesta frase tal com la transcrivim; bé, no és una frase, és el contingut sencer d’un programa de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). No enteneu res?

Tornem enrere, doncs. «Somriures així, mare, si no haguessis oblidat?» és un breu poema del llibre I Déu en algun lloc, de Sònia Moll. El poema, titulat «Així», és aquest:

Somriuries així,
mare,
si no haguessis oblidat?

El canvi de «somriuries» per «somriures» estrafà la composició i la fa incoherent i incomprensible. El locutor no es va adonar de l’error en enregistrar-la? Ni la persona encarregada de la realització? Ningú? Algú sabia què estaven llegint? Així és com tracta la literatura la CCMA?

Abans hem dit que aquesta poema breu era el contingut sencer d’un programa. No exagerem. El programa es diu “Postdates”, dura mig minut escàs, i consisteix en una frase, un vers o un poema breu extret de l’obra d’algun escriptor català. El text en si sol tenir una llargada d’entre cinc i dotze paraules, més o menys, i una durada de tres o quatre segons. La resta del programa, fins a arribar al mig minut, l’ocupen la sintonia d’entrada i de sortida, el nom del programa mateix i l’anunci de la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes amb la CCMA per dur-lo a terme.

Els textos, òbviament, apareixen sense context, completament aïllats, cosa que sovint dificulta la feina de l’oient de trobar-hi sentit. No cal dir que això s’agreuja si el locutor té una dicció defectuosa o, com és el cas que esmentem, comet un error en dir el text.

Aquest és el màxim de presència que la literatura pot tenir a la CCMA? Tot ha de ser consumit per mitjà d’aquestes píndoles tan breus com inútils? Perquè són inútils, sense cap mena de dubte. Sense context, sense cap informació afegida, fora de lloc, aquests versos i aquestes frases no diuen res a l’oient, que en la major part dels casos es veu incapaç d’extreure’n cap sentit.

La literatura només pot ser present a la ràdio o a la televisió en dosis tan petites que serveixin per fer bonic, per dotar una franja horària d’una pàtina de qualitat i profunditat. En dosis més elevades provocaria avorriment, cansament, i posaria en risc el bagatge i la capacitat dels periodistes culturals: si en la distància curta ja cometen errors, ja queden en evidència, què no farien al llarg d’uns quants minuts.

Per tant, amb tres o quatre segons de contingut ja fem, encara que en aquest espai de temps alguns siguin capaços d’esguerrar un poema.

 

 

La barcelonització de Girona

girona_riverside_hdrUn dels locals de moda de Girona —parlo d’una gamma baixa— és un restaurant de cuina imitació de la japonesa on trobes la carta únicament en castellà i una selecció de vins sense cap representant de les DO catalanes. No cal dir que, si en el cas de la llengua escrita el català hi és del tot absent, en el cas de la llengua oral passa tres quarts del mateix. Però el local sol estar ple de gironins de gamma no tan baixa.

Hi ha una altra mena de locals que han proliferat a Girona darrerament, fins al punt que ja en trobes un al costat d’un altre: les franquícies de venda de pernil. Si decideixes arriscar-te a entrar en un d’aquests establiments i demanar un entrepanet dels que tenen a l’aparador, et trobaràs que si el vols amb tomàquet se te l’enduran dins, a la barra, i allà algú amb davantal de la casa, amb l’ajuda d’un pinzell, te l’empastifarà amb una substància rogenca —mescla de llavors de tomàquet, olis i altres ingredients desconeguts—, l’introduirà dins d’una bossa de plàstic i paper estampada amb una frase en castellà i et cobrarà l’ull de la cara amb què mires, absort, tot el que està passant davant teu. Novament, el català oral i escrit és absent d’aquests llocs; a tot estirar apareix en algun rètol en forma del mot “pernil”.

Hi ha molts locals nous: llocs on es pot prendre una copa de vi o fer un mos sense gaires pretensions, però com més nou sigui el local més et costarà trobar-hi algú que t’atengui en català, que et serveixi un entrepà que no sigui de cartró pedra o que t’ofereixi un menú cuinat in situ i no pas provinent d’un servei d’àpats extern. Demanar una carta de vins coherent i arrelada al tros de món sobre el qual s’aixeca el local és encara demanar la lluna en un cove.

Compte: hi ha bons locals a Girona, bones adreces, petits restaurants honestos que treballen bé i que no tenen la intenció d’enganyar turistes babaus i catalans despistats. Però cal saber-los. Ja no pots anar a l’aventura i deixar-te dur per les ganes de provar llocs nous; el risc de fracàs és escandalosament alt, com ho és des de fa molt de temps a Barcelona.

A Barcelona has de saber on vas, o és millor quedar-te a casa. Algú em dirà que això sempre ha estat així a Barcelona i a tot arreu. No, no és cert. No tant com ara. No pas en tots els aspectes: qualitat, autenticitat, preu, llengua. En altres èpoques podia fallar alguna cosa, no tot alhora. I Girona s’està barcelonitzant a marxes forçades. És una barcelonització lingüística i és una barcelonització turística. Tot el que s’obre de nou en nou, tot el que s’empesquen els “emprenedors” va destinat a agradar als turistes.

I així passa que els gironins comencen a fugir de la ciutat quan arriben els festivals de cada any, i els qui vivim prop de Girona comencem a deixar d’anar-hi als vespres. Les xancletes, menstrestant, comencen a envair els carrers; hom les ha vist ja aquests dies de bonança carrer Santa Clara amunt —hom les ha vist ja. L’estiu es farà molt llarg a la riba de l’Onyar.