Postdates

«Somriures així, mare, si no haguessis oblidat?» Aquesta frase apareix en… Un moment, tornem enrere, repetim-la: «Somriures així, mare, si no haguessis oblidat?» No, no hi ha cap errada de picatge: un locutor diu aquesta frase tal com la transcrivim; bé, no és una frase, és el contingut sencer d’un programa de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). No enteneu res?

Tornem enrere, doncs. «Somriures així, mare, si no haguessis oblidat?» és un breu poema del llibre I Déu en algun lloc, de Sònia Moll. El poema, titulat «Així», és aquest:

Somriuries així,
mare,
si no haguessis oblidat?

El canvi de «somriuries» per «somriures» estrafà la composició i la fa incoherent i incomprensible. El locutor no es va adonar de l’error en enregistrar-la? Ni la persona encarregada de la realització? Ningú? Algú sabia què estaven llegint? Així és com tracta la literatura la CCMA?

Abans hem dit que aquesta poema breu era el contingut sencer d’un programa. No exagerem. El programa es diu “Postdates”, dura mig minut escàs, i consisteix en una frase, un vers o un poema breu extret de l’obra d’algun escriptor català. El text en si sol tenir una llargada d’entre cinc i dotze paraules, més o menys, i una durada de tres o quatre segons. La resta del programa, fins a arribar al mig minut, l’ocupen la sintonia d’entrada i de sortida, el nom del programa mateix i l’anunci de la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes amb la CCMA per dur-lo a terme.

Els textos, òbviament, apareixen sense context, completament aïllats, cosa que sovint dificulta la feina de l’oient de trobar-hi sentit. No cal dir que això s’agreuja si el locutor té una dicció defectuosa o, com és el cas que esmentem, comet un error en dir el text.

Aquest és el màxim de presència que la literatura pot tenir a la CCMA? Tot ha de ser consumit per mitjà d’aquestes píndoles tan breus com inútils? Perquè són inútils, sense cap mena de dubte. Sense context, sense cap informació afegida, fora de lloc, aquests versos i aquestes frases no diuen res a l’oient, que en la major part dels casos es veu incapaç d’extreure’n cap sentit.

La literatura només pot ser present a la ràdio o a la televisió en dosis tan petites que serveixin per fer bonic, per dotar una franja horària d’una pàtina de qualitat i profunditat. En dosis més elevades provocaria avorriment, cansament, i posaria en risc el bagatge i la capacitat dels periodistes culturals: si en la distància curta ja cometen errors, ja queden en evidència, què no farien al llarg d’uns quants minuts.

Per tant, amb tres o quatre segons de contingut ja fem, encara que en aquest espai de temps alguns siguin capaços d’esguerrar un poema.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s