La novel·la tranquil·la

Un temps per a cada cosa; però, sobretot, el temps que calgui per a cada cosa. Aquesta és una de les idees que ens ofereix com un regal Verano tardío (Pre-textos, traducció de Carmen Gauger), la novel·la que Adalbert Stifter (1805-1868) va publicar un llunyà 1857 sota el títol de Der Nachsommer i que a L’Acció Paral·lela hem llegit en castellà perquè, com a bona GOTIP, no n’existeix cap versió en català.

Just passat Sant Jordi —perquè la calma en què s’ha sumit tot allò que fa olor de llibre fa intuir que ja hem deixat enrere el dia 23—, hem reprès i acabat la lectura d’aquesta obra que ens havia recomanat fervorosament un amable lector del blog. No podia ser un moment més oportú: una obra del 1857 llegida en una traducció del 2008 per celebrar un Sant Jordi del 2017. Una novetat de fa 160 anys.

Verano tardío és el relat que el jove Heinrich ens fa dels seus anys de joventut i aprenentatge; parlem, per tant, d’un clàssic Bildungsroman. I aquest és un relat tranquil, extens, meticulós, alentit, construït sobre una base sòlida feta de frases llargues i molt fluides que no estalvien al lector cap detall que el narrador consideri important, fins al punt que mentre llegim la descripció d’uns roserars ens sembla percebre com es baden les roses, com arriben al màxim de l’esclat, com comencen a pansir-se, i que tot passa davant dels nostres ulls, en el moment precís que estem immersos en la lectura.

Des d’aquest punt de vista, aquesta és una lectura gairebé subversiva en ple segle XXI, en aquesta època en què proliferen les obres de frases simples i paràgrafs curts, llibres escrits perquè arribin a un públic majoritari, pensats perquè no cansin el lector mitjà. Per això i perquè al llarg de les prop de 900 pàgines del llibre no hi apareix cap personatge desagradable o envilit, cap escena on treguin el cap la decadència, la perversió, la maldat. No calen girs argumentals. I tanmateix res aquí no és naïf.

Adalbert Stifter no escrivia pensant en el lector mitjà; Adalbert Stifter escrivia potser perquè tenia la necessitat d’ordenar un món que a ell se li desordenava en excés. O ves a saber per què escrivia. Però llegint Verano tardío comprenem que l’únic que ell tenia en compte era la seva voluntat d’expressar unes determinades idees, de fer-ho des de la màxima ambició com a escriptor i fer-ho amb absoluta i completa llibertat, sense estar pendent dels lectors, sinó només de la seva pròpia exigència.

Aquest és un llibre —com tants altres, certament— que caldria llegir sense haver mirat prèviament solapes ni contracobertes, sense googlejar més del compte, sense voler-nos informar massa del que hi trobarem. Per això aquí tampoc no direm res més del que s’hi pot trobar, a banda del que ja hem comentat: els anys de formació d’un jove que ha deixat enrere l’adolescència i que se sent molt atret pel paisatge. Bé, i una altra idea: aquesta obra, tot i ser un Bildungsroman, pot ser llegida també com un elogi de la maduresa. Mireu, si no, quina reflexió fa el jove Heinrich davant el rostre de Mathilde, una dona d’edat avançada:

Se es muy injusto, y soy consciente de que también lo he sido —y sin duda lo son asimismo otras personas jóvenes—, cuando se eliminan enseguida los rostros de mujeres, casadas o solteras, que ya tienen cierta edad, y se los tiene por algo que ya no vale la pena considerar. Ahora empecé a pensar que las cosas eran distintas. La juventud, la belleza extremada, atraen con fuerza nuestra atención y provocan hondo deleite; pero ¿por qué no vamos a contemplar también con los ojos del espíritu un rostro por el que han pasado los años? ¿No hay en éste una historia desconocida llena de dolores o de belleza, que se refleja en los rasgos de tal forma que podemos leerla o vislumbrarla con emoción? La juventud señala hacia el futuro, la senectud narra un pasado. ¿No tiene éste derecho a nuestro interés?

La resta ja l’anirà descobrint el lector sense haver de córrer, amb tota la calma, perquè hi ha un temps per a cada cosa i, sobretot, coses que necessiten el seu temps.

Ves què ensenyem

Ensenyar o no ensenyar, aquesta és la qüestió. O, si voleu més concreció, ensenyar a escriure o ensenyar a llegir. És allò de començar la casa per la teulada.

Avui ens ensenyen a buscar bolets, a trobar gorgs ons refrescar-nos a l’estiu, a collir les herbes per fer ratafia, a degustar vins, a practicar tota mena d’esports a la ciutat i a la muntanya. I com que som tants i el país és tan petit aviat ens fem nosa els uns als altres: ocupem carrers i places, camins i boscos, a peu o en bicicleta, experts o neòfits, curosos o maldestres, equipats fins a les dents o amb les mans a la butxaca, tots barrejats, i no parem fins que se’ns acaben els bolets, les voreres, la paciència. Som massa gent fent massa coses sense que ens importi gens si emprenyem els altres, sense plantejar-nos quin sentit té tot plegat.

Ara també s’ensenya a escriure: a escriure poemes, contes, novel·les. Aules i tallers proliferen arreu i s’omplen de gent que vol saber construir un relat, produir uns versos. I, de la mateixa manera que en molts boscos ha acabat havent-hi més buscadors que bolets, ara hi ha més escriptors que lectors, una afirmació dolorosament exacta si parlem de poesia. En un país on hi ha dos-cents compradors de llibres de poesia, quedaríem parats de la quantitat de persones que escriuen poemes, que van a classes per aprendre a fer versos i, sobretot, que s’autoproclamen poetes.

En narrativa hi ha encara molts més aprenents, però la proporció entre escriptors i lectors no és tan escandalosa perquè hi ha més compradors —que tampoc són tants— i usuaris de biblioteques.

Això és un despropòsit. Primer cal educar la gent a anar pel món —per les voreres, pels boscos—, a practicar el civisme, a ser capaços de comportar-se sense estultícia; després ja estaran en disposició d’aprendre a circular en bicicleta, a córrer pel carrer o a trepitjar boscos.

El mateix passa amb l’escriptura: primer cal ensenyar a llegir. És imperiosament necessari que la gent aprengui a llegir, a saber destriar el que és bo del que no ho és, a saber formar-se una trajectòria com a lectors, sobretot en el cas dels qui tenen el cuc d’escriure. Perquè si mai volen posar-s’hi, aquests coneixements fornits per bones lectures els ajudaran a embrutar paper en blanc molt millor del que ho pugui fer qualsevol professor d’una d’aquestes aules d’escriptura, i amb un avantatge afegit: el professor no els protegirà, no els dirà mai que potser no cal que escriguin, o que està molt bé que ho facin però que val més que no intentin publicar res; en canvi, les bones lectures això els ho diran a cada moment, amb sinceritat, sense manies. Seran la millor protecció.

Esclar, en un país on els escriptors no es guanyen la vida amb els llibres que publiquen, on alguns troben una mínima remuneració en aquestes aules d’escriptura, pot semblar injust criticar aquesta font d’ingressos. Però aquests mateixos escriptors podrien ensenyar a llegir en comptes de dedicar-se a ensenyar a escriure. De fet, aquesta feina la fan des d’alguns clubs de lectura, pocs, que són veritables acadèmies de lectors. No n’hi ha prou.

I com que ens coneixem, com que sabem que una idea com aquesta —reconvertir les acadèmies d’escriptors en acadèmies de lectors— no té cap possibilitat de tirar endavant si no va acompanyada d’alguna mesura ferma, des d’aquestes pàgines, humilment, proposem que el 2018 quedin abolits tots els premis literaris, del més petit al més podrit gros, i que es creï un únic guardó: el Premi *Tísner de Lectura.

Potser d’aquesta manera s’aconseguirà girar la truita. Però també pot ser que ja no hi siguem a temps. Potser tot això no té cap importància.

(*El nom està justificadíssim, i ara no és el nostre propòsit allargar-nos amb explicacions sobreres.)

Un booktown sempre fa bonic

Montblanc, 1 d’abril. És una plaça de dimensions reduïdes que dona al carrer Major, presidida per la façana d’una església. En un racó, mig a l’ombra, cinc poetes esperen el moment de posar-se darrere un micròfon per començar un recital. A la plaça hi ha unes quantes parades de llibres que uns quants editors han muntat a primera hora del matí. Ara és migdia en punt. Els poetes esperen que una mica de públic faci cap a la plaça. No hi ha cadires —seria massa formal—, i costa de saber que allà ha de tenir lloc cap esdeveniment. De sobte, però, una colla de persones ocupa la plaça. El públic que esperaven? Falsa alarma: és un grup que fa una visita guiada al poble. La guia els mostra la façana de l’església i després els fa entrar cap dins.

«Bé, comencem?», proposa un dels poetes. Però llavors els arriba, acostant-se pel carrer Major, el terrabastall que provoquen les trompetes i els tambors de la banda del poble, que de manera imprevista en aquella hora fa un recorregut pel centre. Els cinc poetes contemplen la desfilada i deixen que la banda s’allunyi carrer enllà. I finalment, sense més dilacions, decideixen començar el recital. La gent continua passant de llarg; algú s’atura un instant, sorprès de veure que allà s’hi està fent alguna cosa. Just llavors, quan el recital ja ha arrencat, d’una gran plaça situada darrere l’església arriba el xumba-xumba estrident d’un espectacle infantil amb música i focs d’artifici programat a la mateixa hora.

El que havia de ser un recital sobre paisatges interiors acaba convertit en una lectura a la intempèrie i contra els elements, sense que en cap moment ningú de l’organització hagi aparegut per allà per presentar l’acte o donar la rebuda als poetes. Per rematar-ho, el grup de la visita guiada surt de l’església en ple recital i ocupa la plaça sense parar atenció al que s’hi fa. S’abaixa el teló.

Així és com es munten les coses avui dia. «Poseu una fira de llibres a la vostra vida: nosaltres us la muntem.» En una fira que es diu «Vila del Llibre», en què hi ha una programació que gira al voltant de la literatura, un espera que els llibres, i per tant els textos, i per tant els autors, rebin un tracte adequat i disposin d’un espai idoni. Però aviat descobreixes que això és el que menys importa, que no té cap importància que un recital programat pugui tenir lloc en condicions. L’únic que importa és que estigui programat, que dies abans s’hagi pogut difondre i publicitar una programació extensíssima on els noms dels autors desconeguts serveixin de farcit per acompanyar els tres o quatre actes protagonitzats per noms mediàtics, tot plegat amb la finalitat d’omplir el poble de gent, i els bars i restaurants, i les botigues. Aquest és el veritable objectiu de la fira.

Com ho era el de les fires medievals que anys enrere van començar a proliferar a molts pobles de Catalunya, tinguessin o no un sol carrer de l’edat mitjana a la seva geografia urbana. Quina importància tenia aquest petit detall? Doncs com qui abans muntava fires medievals, ara es munten fires de llibres, booktowns i esdeveniments semblants on la literatura, que vesteix molt, és l’excusa, que no la protagonista. Normalment hi ha una empresa que cobra per fer-se càrrec de l’organització, pels estands, per la publicitat, i de vegades fins i tot fa pagar entrada i rep subvencions. A l’altra banda hi ha els editors, que paguen per tot, i els escriptors, que no cobren per res i que són els que omplen els programes de franc: ni remuneració per l’actuació, ni dietes, ni les gràcies. I sovint ni tan sols poden dur a terme el que havien preparat perquè l’organització ha estat nefasta o directament absent.

Fins quan ens deixarem prendre el pèl d’aquesta manera? Què costa fer les coses ben fetes? Diuen que volen estendre aquestes «Viles del llibre» a cada vegueria. Doncs si és així comencem a repensar-ho tot, comencem a agafar-nos-ho seriosament, comencem a deixar les programacions en mans d’algú que hi entengui i que vetlli perquè cada acte es pugui fer en les millors condicions. Perquè des d’aquestes ratlles no ens carreguem pas la idea: ens carreguem la manera com es duu a terme.