Ves què ensenyem


Ensenyar o no ensenyar, aquesta és la qüestió. O, si voleu més concreció, ensenyar a escriure o ensenyar a llegir. És allò de començar la casa per la teulada.

Avui ens ensenyen a buscar bolets, a trobar gorgs ons refrescar-nos a l’estiu, a collir les herbes per fer ratafia, a degustar vins, a practicar tota mena d’esports a la ciutat i a la muntanya. I com que som tants i el país és tan petit aviat ens fem nosa els uns als altres: ocupem carrers i places, camins i boscos, a peu o en bicicleta, experts o neòfits, curosos o maldestres, equipats fins a les dents o amb les mans a la butxaca, tots barrejats, i no parem fins que se’ns acaben els bolets, les voreres, la paciència. Som massa gent fent massa coses sense que ens importi gens si emprenyem els altres, sense plantejar-nos quin sentit té tot plegat.

Ara també s’ensenya a escriure: a escriure poemes, contes, novel·les. Aules i tallers proliferen arreu i s’omplen de gent que vol saber construir un relat, produir uns versos. I, de la mateixa manera que en molts boscos ha acabat havent-hi més buscadors que bolets, ara hi ha més escriptors que lectors, una afirmació dolorosament exacta si parlem de poesia. En un país on hi ha dos-cents compradors de llibres de poesia, quedaríem parats de la quantitat de persones que escriuen poemes, que van a classes per aprendre a fer versos i, sobretot, que s’autoproclamen poetes.

En narrativa hi ha encara molts més aprenents, però la proporció entre escriptors i lectors no és tan escandalosa perquè hi ha més compradors —que tampoc són tants— i usuaris de biblioteques.

Això és un despropòsit. Primer cal educar la gent a anar pel món —per les voreres, pels boscos—, a practicar el civisme, a ser capaços de comportar-se sense estultícia; després ja estaran en disposició d’aprendre a circular en bicicleta, a córrer pel carrer o a trepitjar boscos.

El mateix passa amb l’escriptura: primer cal ensenyar a llegir. És imperiosament necessari que la gent aprengui a llegir, a saber destriar el que és bo del que no ho és, a saber formar-se una trajectòria com a lectors, sobretot en el cas dels qui tenen el cuc d’escriure. Perquè si mai volen posar-s’hi, aquests coneixements fornits per bones lectures els ajudaran a embrutar paper en blanc molt millor del que ho pugui fer qualsevol professor d’una d’aquestes aules d’escriptura, i amb un avantatge afegit: el professor no els protegirà, no els dirà mai que potser no cal que escriguin, o que està molt bé que ho facin però que val més que no intentin publicar res; en canvi, les bones lectures això els ho diran a cada moment, amb sinceritat, sense manies. Seran la millor protecció.

Esclar, en un país on els escriptors no es guanyen la vida amb els llibres que publiquen, on alguns troben una mínima remuneració en aquestes aules d’escriptura, pot semblar injust criticar aquesta font d’ingressos. Però aquests mateixos escriptors podrien ensenyar a llegir en comptes de dedicar-se a ensenyar a escriure. De fet, aquesta feina la fan des d’alguns clubs de lectura, pocs, que són veritables acadèmies de lectors. No n’hi ha prou.

I com que ens coneixem, com que sabem que una idea com aquesta —reconvertir les acadèmies d’escriptors en acadèmies de lectors— no té cap possibilitat de tirar endavant si no va acompanyada d’alguna mesura ferma, des d’aquestes pàgines, humilment, proposem que el 2018 quedin abolits tots els premis literaris, del més petit al més podrit gros, i que es creï un únic guardó: el Premi *Tísner de Lectura.

Potser d’aquesta manera s’aconseguirà girar la truita. Però també pot ser que ja no hi siguem a temps. Potser tot això no té cap importància.

(*El nom està justificadíssim, i ara no és el nostre propòsit allargar-nos amb explicacions sobreres.)

Advertisements

3 thoughts on “Ves què ensenyem

  1. Benvolguts, ara heu tocat una de les meves flaques: el gran i enyorat Tísner ! (i jo hi afegiria el seu cunyat, el gran Pere Calders). Em són dos ídols en molts sentits. En guardo com un tresor les memòries en quatre volums, així com un llibre de contes magnífic titulat “El boà taronja”, i la seva obra completa.
    Tant de bo hagués tingut un cicerone que m’hagués guiat i ensenyat a llegir. Ara ja sóc gran i, lliurement, espigolo com una papallona. Llegeixo el que em ve de gust.
    Prefereixo ser lector. A mi l’escriure em faria perdre el llegir. Sense llegir, la vida se’m faria més costeruda. A més, no sabria com posar-m’hi. I, el que explicaria, tampoc no tindria interès.

    M'agrada

    1. Tísner i Calders, tots dos, i tant! Quins cunyats que té la literatura catalana i universal! Tant l’un com l’altre amb els seus llibres ens fan la vida més plena i més divertida, encara que de vegades ens parlin de fets ben durs, perquè aquest parell no perden mai l’humor, un ingredient bàsic i indispensable de la gran literatura.

      M'agrada

    2. Benvolgut López, un cicerone com l’Armand Obiols, cunyat d’en Francesc Trabal, que va introduir el delit per literatura amb tendresa i cura a la seva futura esposa Montserrat. En queda el testimoni en el deliciós llibret Lectures del romanticisme.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s