La novel·la tranquil·la

Un temps per a cada cosa; però, sobretot, el temps que calgui per a cada cosa. Aquesta és una de les idees que ens ofereix com un regal Verano tardío (Pre-textos, traducció de Carmen Gauger), la novel·la que Adalbert Stifter (1805-1868) va publicar un llunyà 1857 sota el títol de Der Nachsommer i que a L’Acció Paral·lela hem llegit en castellà perquè, com a bona GOTIP, no n’existeix cap versió en català.

Just passat Sant Jordi —perquè la calma en què s’ha sumit tot allò que fa olor de llibre fa intuir que ja hem deixat enrere el dia 23—, hem reprès i acabat la lectura d’aquesta obra que ens havia recomanat fervorosament un amable lector del blog. No podia ser un moment més oportú: una obra del 1857 llegida en una traducció del 2008 per celebrar un Sant Jordi del 2017. Una novetat de fa 160 anys.

Verano tardío és el relat que el jove Heinrich ens fa dels seus anys de joventut i aprenentatge; parlem, per tant, d’un clàssic Bildungsroman. I aquest és un relat tranquil, extens, meticulós, alentit, construït sobre una base sòlida feta de frases llargues i molt fluides que no estalvien al lector cap detall que el narrador consideri important, fins al punt que mentre llegim la descripció d’uns roserars ens sembla percebre com es baden les roses, com arriben al màxim de l’esclat, com comencen a pansir-se, i que tot passa davant dels nostres ulls, en el moment precís que estem immersos en la lectura.

Des d’aquest punt de vista, aquesta és una lectura gairebé subversiva en ple segle XXI, en aquesta època en què proliferen les obres de frases simples i paràgrafs curts, llibres escrits perquè arribin a un públic majoritari, pensats perquè no cansin el lector mitjà. Per això i perquè al llarg de les prop de 900 pàgines del llibre no hi apareix cap personatge desagradable o envilit, cap escena on treguin el cap la decadència, la perversió, la maldat. No calen girs argumentals. I tanmateix res aquí no és naïf.

Adalbert Stifter no escrivia pensant en el lector mitjà; Adalbert Stifter escrivia potser perquè tenia la necessitat d’ordenar un món que a ell se li desordenava en excés. O ves a saber per què escrivia. Però llegint Verano tardío comprenem que l’únic que ell tenia en compte era la seva voluntat d’expressar unes determinades idees, de fer-ho des de la màxima ambició com a escriptor i fer-ho amb absoluta i completa llibertat, sense estar pendent dels lectors, sinó només de la seva pròpia exigència.

Aquest és un llibre —com tants altres, certament— que caldria llegir sense haver mirat prèviament solapes ni contracobertes, sense googlejar més del compte, sense voler-nos informar massa del que hi trobarem. Per això aquí tampoc no direm res més del que s’hi pot trobar, a banda del que ja hem comentat: els anys de formació d’un jove que ha deixat enrere l’adolescència i que se sent molt atret pel paisatge. Bé, i una altra idea: aquesta obra, tot i ser un Bildungsroman, pot ser llegida també com un elogi de la maduresa. Mireu, si no, quina reflexió fa el jove Heinrich davant el rostre de Mathilde, una dona d’edat avançada:

Se es muy injusto, y soy consciente de que también lo he sido —y sin duda lo son asimismo otras personas jóvenes—, cuando se eliminan enseguida los rostros de mujeres, casadas o solteras, que ya tienen cierta edad, y se los tiene por algo que ya no vale la pena considerar. Ahora empecé a pensar que las cosas eran distintas. La juventud, la belleza extremada, atraen con fuerza nuestra atención y provocan hondo deleite; pero ¿por qué no vamos a contemplar también con los ojos del espíritu un rostro por el que han pasado los años? ¿No hay en éste una historia desconocida llena de dolores o de belleza, que se refleja en los rasgos de tal forma que podemos leerla o vislumbrarla con emoción? La juventud señala hacia el futuro, la senectud narra un pasado. ¿No tiene éste derecho a nuestro interés?

La resta ja l’anirà descobrint el lector sense haver de córrer, amb tota la calma, perquè hi ha un temps per a cada cosa i, sobretot, coses que necessiten el seu temps.

Anuncis

7 thoughts on “La novel·la tranquil·la

  1. Estic content que l’hagiu llegit, atès que ben segur teniu una pila inacabable de llibres que esperen el seu torn.

    És ben bé que en aquest llibre “no hi apareix cap personatge desagradable o envilit, cap escena on treguin el cap la decadència, la perversió, la maldat”; però és precisament aquest fet el que me’l fa tan atractiu: l’atenció queda, captivada per l’activitat d’uns homes que treuen el màxim partit de la vida, de la bellesa de la vida. I certament és una novel·la tranquil·la, perquè només amb aquesta serenor de fons que ho impregna tot és possible treure’n profit i delectança.
    Com bé dieu “res aquí no és naïf”, no hi ha carrincloneria. Tampoc hi ha un “esteticisme” embafador. Hi ha un sentit de la bellesa que satisfà la intel·ligència, que li dóna gruix i mesura. Hi ha un sentit noble de l’existència que deriva en agraïment, en devoció temperada.
    Amb lectures així hom es fa conscient que hi ha vida més enllà de l’estrèpit quotidià. Bo és que ens ho recordin.

    PS. Em podeu suggerir alguna lectura?

    M'agrada

  2. Benvolgut Xavier, ja que ho demaneu, jo us recomanaria una novel·la titulada “Primera part”, de l’autora Cèlia Suñol, editada per Adesiara no fa pas gaire temps. Jo en vaig quedar encantat. Per una banda encantat i per l’altra emprenyat. Emprenyat si un pensa que, sense la guerra i el franquisme, escriptors com ella haurien pogut créixer i publicar. I, per tant, la nostra literatura i la nostra llengua no haurien quedat en estat de detriment. Després de llegir autors anteriors a la guerra civil, un s’imagina com seria ara el nostre país, la nostra literatura i la nostra llengua.

    M'agrada

  3. Benvolgut López, comparteixo del tot el vostre disgust. El pateixo moltes vegades perquè, certament, alguna cosa important va quedar estroncada i, em temo, de manera inexorable.
    Amb tot, la bona feina d’alguns et fa pensar que no tot està perdut. Com la que duen a terme editorials com Adesiara, per exemple. M’interessa tot el seu catàleg i els llibres recuperats de la Cèlia Suñol els tinc sempre present. Gràcies per la vostra recomnació. Ben segur que el llegiré.

    M'agrada

    1. Gràcies pel vostre comentari. Efectivament, no tot està perdut. Hi ha escriptors joves que escriuen meravellosament bé. Però jo em temo que aquí fallem els lectors. Que de cada 10 llibres només se’n venguin 3 en català a mi em fa mal al cor. On són els lectors en català? Què s’ha fet malament, aquests anys de democràcia, d’escola catalana, d’immersió lingüística, de TV3 i Catalunya Ràdio perquè ara ens trobem que anem enrere com els crancs?

      M'agrada

  4. Benvolguts Xavier i López, quants temes interessants que porteu a col·lació! Sobre les recomanacions, s’ha de reconèixer que no és fàcil fer-ne; no és fàcil fer-ne perquè no tothom té els mateixos gustos, i tots tendim a exagerar el valor dels llibres que ens han agradat especialment. No dic això per vosaltres, sinó pel que fa la gent en general. Avui mateix hi havia qui felicitava Jaume Cabré pel seu setantè aniversari i celebrava que hagués aparegut la seva nova “obra mestra”, com si tots els llibres que escrigui i publiqui Jaume Cabré hagin de ser per força obres mestres. Ni és possible que sigui així, ni ningú no ho demana.

    És cert, però, que hi ha molts bons llibres oblidats, enterrats, i que la literatura catalana en té uns quants, fins i tot d’abans de la Guerra Civil. Al final ha resultat que la “generació sense novel·la” va escriure força novel·les remarcables. I el mateix va passar amb els autors que van escriure des de l’exili. A L’Acció Paral·lela prenem nota de l’obra de Cèlia Suñol.

    Quant a l’estat actual de la lectura, les causes de la situació a què hem arribat deuen ser moltes. El cas és que aquesta situació no sembla gaire reversible. És cosa de cadascú traçar el seu pla i ser-hi fidel. Hi ha molts llibres bons que ens esperen; l’única recomanació pot ser mirar de perdre ben poc temps -ben bé l’imprescindible- en determinades novetats i en obres que sospitem que ens decebran. Un bon lector al final aconsegueix afinar bé l’olfacte, i poques vegades s’equivoca en la tria.

    En tot cas, sempre és un plaer saber-vos per aquí.

    Salut,

    M'agrada

    1. És del tot veritat que recomanar un llibre és delicat, sobretot per les raons que doneu. Jo vaig gosar demar-ho després d’explicar una mica els motius pels que em vaig sentir captivat per l’obra de Stifter. Vull dir que pensava en una obra amb un clima semblant: no tant un argument, no tant unes psicologies sinó una atmosfera bella i contemplativa. Però és veritat que això és tan personal que el perill de no acomplir les expectatives és gran. També estic d’acord en què al final es va afinant l’olfacte.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s