El camp literari de Jordi Mas

Jordi Mas, recitant des del Rocar de Santa Coloma de Farners

En un article recent publicat a El País, Jordi Llovet parlava del camp literari de Carles Riba, és a dir, del cúmul de circumstàncies i personatges que a mitjan segle XX van coincidir entorn de Riba i van donar com a fruit un gran nombre d’obres literàries d’una qualitat inqüestionable —tant del mateix Riba com d’altres autors. Llovet, que escriu l’article arran de la publicació del llibre de Carles-Jordi Guardiola Carles Riba. Retrat de grup. Protagonistes de la cultura catalana del segle XX (Edicions 3i4, 2017), destaca que aquest conreu extraordinari d’obres literàries es produeix en una època difícil des del punt de vista històric i polític, marcat per la guerra i els exilis, i contraposa aquella situació —aquell moment tan fèrtil literàriament— amb l’actual, sense especificar en què consisteix aquesta contraposició. No cal, esclar. Jordi Llovet, antic crític, traductor, assagista i professor de literatura reconvertit en criticaire de caverneta, fa temps que ha deixat ben clar que gairebé res del que es publica ara no li interessa i que el clima independentista que es viu a Catalunya ho contamina i ho podreix tot, de manera que és difícil que en aquesta època eixorca surti res de bo.

De fet, Llovet ha repetit sovint que la literatura universal no ha donat res de gaire interessant des de la Segona Guerra Mundial. Com a antic deixeble seu, un aprèn a relativitzar aquesta mena d’afirmacions d’una persona que en un moment havia demostrat ser capaç de parlar amb criteri i que a partir d’un altre moment s’ha vist amb cor de dir qualsevol cosa. No ens creiem que Llovet hagi llegit poques obres escrites després de la Segona Guerra Mundial, i en tot cas esperem que hagi fet algunes excepcions; altrament, no hauria tingut l’ocasió de gaudir d’obres com Vida i destí, de Vassili Grossman, Incerta glòria, el 2666 de Bolaño o pràcticament tot Vinyoli, per dir només alguns exemples.

I si parlem d’aquests temps que vivim, dominats per la demoníaca dialèctica independentista que segons Llovet no permet l’aparició d’obres de cap vàlua, ens temem que el vell professor, cegat pels seus prejudicis, no ha pogut degustar encara l’obra poètica d’un altre professor, en aquest cas de llengua i literatura japoneses: Jordi Mas.

Qui és Jordi Mas? Què es perd Jordi Llovet? Jordi Mas (Santa Coloma de Queralt, 1972), a banda de treballar com a professor a la UAB, és traductor del japonès i escriptor. Ha publicat nombroses traduccions i també uns quants volums d’obra pròpia. El seu coneixement profund de la poesia japonesa clàssica li forneix bona part del to que traspua la seva poesia; l’altra part la hi forneixen la pau i la calma que es respira a les raconades més perdudes de la seva Conca de Barberà natal, el paisatge de la qual arriba a descriure amb una precisió i una subtilesa nipones.

És molt probable que Jordi Llovet no conegui Jordi Mas tot i que acaba de rebre el Premi Jordi Domènech de Traducció —és a dir, el premi de traducció— per la seva versió de Tres veus lligades a Minase, un poema japonès del 1488, i tot i que abans, el 2014, havia guanyat el premi Octubre de poesia pel llibre Febrer (Edicions 3i4, 2015), un recull de poemes que ha passat massa desapercebut per dues raons molt concretes: la primera és que Jordi Mas no forma part de cap grup, cenacle o escamot poètic que pugui fer-li d’altaveu, sinó que va per lliure; la segona, tan dolorosa com incomprensible, és que l’editorial que va publicar Febrer no va fer cap campanya mínimament decent per difondre el llibre, a pesar d’haver rebut el premi Octubre —fet que no constava en cap faixa, enlloc—, i amb prou feines el va arribar a distribuir. Hi ha coses que no s’entenen, com la política erràtica de certes editorials que decideixen publicar llibres per deixar-los morir en un magatzem.

Febrer (Edicions 3i4, 2015)

I és una llàstima, perquè Febrer és un recull d’una poesia finíssima i, alhora, corpulenta. Inclou 42 poemes en prosa al mig dels quals hi ha incrustat un haiku. El llibre descriu un passeig per un lloc i per un temps, la recerca d’una certa consciència i de l’oblit, el trepig per un món físic i per un món pensat. En algunes d’aquestes composicions hi ressona Riba, justament, que com tants altres poetes catalans —però no com un més— va sentir-se atret per les possibilitats que oferien les estrofes clàssiques japoneses. Jordi Mas excel·leix a l’hora d’aprofitar aquestes possibilitats; hi excel·leix perquè és un bon poeta, i també perquè sap extreure el suc al coneixement que té de la poesia japonesa, i ho demostra amb la solidesa amb què aquests haikus queden encastats dins les proses poètiques, a manera de pedra preciosa dins de cada joia.

L’any passat Jordi Mas va publicar un nou volum de poesia: El crit i l’eco (Godall Edicions, 2016). Aquí l’autor colomí exhibeix una poesia encara més destil·lada, més depurada, sincrètica. Es tracta d’un recull de 63 haikus completat amb tres proses que clouen el llibre. El domini que Jordi Mas té de l’haiku és tan gran que aquí es permet de jugar-hi, de redefinir-ne els límits, i ho fa a voltes distribuint cada paraula i cada vers sobre la pàgina en blanc per reforçar el sentit de cada mot, la impressió que causa cada significat.

El crit i l’eco (Godall Edicions, 2016)

Llovet parlava del camp literari de Riba. Jo m’atreviria a dir, per raons diferents, que existeix un camp literari de Jordi Mas. Perquè la seva poesia té tanta entitat que ens permet parlar d’un camp literari propi: pels temes que apareixen en els seus poemes, pel to que presideix cada vers, per la manera com sonen les paraules i, fins i tot, per la manera com aquestes es distribueixen i es combinen per donar sentit i forma a cada composició, per suggerir-ne lectures i interpretacions. També podem parlar de camp literari en un sentit més literal: aquests versos parlen del camp, del paisatge; l’escriuen, en són una mena de topografia lírica. Camp literari, doncs, com a sinònim de paisatge escrit.

Hi ha tot un corrent en la poesia actual —i en la poesia de sempre, esclar— que té predilecció pels versos sensuals, per l’erotisme; poetes que consideren que «la poesia és sexe oral» i que trien per als seus llibres títols com Voldria que el meu cos es fongués amb el teu.

Jordi Mas conrea una altra poesia. Un simple passeig, la descripció d’un paisatge, la contemplació del que ens envolta, ens poden proporcionar unes dosis de bellesa molt fina i, de retruc, un tast de saviesa. De vegades no cal més.

(Article publicat a Núvol el 31 de maig de 2017.)

La teva manera de recomanar un llibre

En una escena de Harper, el sofert investigador privat amb cara de Paul Newman condueix a gran velocitat un descapotable atrotinat per una carretera de muntanya. L’acompanya una jove tan incapaç de ser seductora com de mostrar-se menys estirada i excessivament segura de si mateixa, fins al punt que les primeres vegades que ella s’adreça a Harper per fer-li una pregunta rep la mateix resposta: «La teva manera de començar una conversa talla la conversa.»

Fa anys que vaig veure aquesta pel·lícula per primer cop, però aquesta frase em va quedar gravada a la memòria no sé per què. O potser sí que ho sé: per la facilitat amb què podem adaptar-la a tantes situacions de la nostra vida. Aquests dies, per exemple, me n’ha vingut al cap aquesta versió: «La teva manera de recomanar un llibre m’allunya del llibre.» És un pensament que he tingut sovint; sovint no: cada dia, segurament perquè vivim a l’època de les recomanacions literàries exprés, precipitades, poc mesurades. Però fa pocs dies, després de tornar a veure Harper, el pensament va prendre la forma definitiva: «La teva manera de recomanar un llibre m’allunya del llibre.»

Vaig estrenar el pensament cristal·litzat així després de llegir un tuit que presentava el nou llibre de relats de Jaume Cabré com «la nova obra mestra de Jaume Cabré». Sí, ja ho sabem: si hi ha un autor que corre el perill de ser acusat reiteradament d’escriure obres mestres, aquest és Jaume Cabré. I ell, esclar, no hi té cap culpa, i farem bé tots plegats de no ser injustos amb ell. Però els recomanadors haurien de tenir present que la capacitat dels humans de llegir obres mestres és limitada, i per tant cal espaiar la lectura de llibres així, cosa que ens duu a ajornar-los per a més endavant.

Cabré, com deia, és l’exemple per antonomàsia d’aquest fet. Ara, és indiscutible que Twitter pateix una gran inflació de recomanacions d’obres mestres coetànies. N’hi trobareu cada dia, i és cada dia que se’m fa present la mateixa frase adreçada a un tuitaire o altre: «La teva manera de recomanar un llibre m’allunya del llibre.»

I em pregunto si ja no és possible parlar amb passió d’una obra sense caure en l’exageració i la manca de sentit crític, lloant el que ens sembla que està bé, assenyalant els aspectes que potser no són tan reeixits, com han fet els bons crítics i els bons lectors de tots els temps. Els elogis desmesurats sempre denoten una mancança o altra en qui els fa i espanten els lectors que miren de triar amb un cert rigor i un mínim de garanties el proper llibre que llegiran. O si no els espanten poden fer una cosa pitjor: decebre’ls o, molt pitjor encara, confondre’ls.

Però vivim en aquests temps d’excessos, de foguerades, i això no ho canviarem pas. Ni ho pretenem. Aquestes ratlles són només un plany i un comentari a peu de tuit, a peu de ressenya, d’entrada de blog: escriu, recomana un llibre, parla’n tan bé com vulguis, però recorda que, de vegades, «la teva manera de recomanar un llibre m’allunya del llibre.»

Una afirmació que no és menys certa que aquesta altra, tan inqüestionable com dolorosa: «Per les seves recomanacions els coneixereu.»

Definició

(El pes, Godall Edicions, 2017)

La fórmula per guanyar pes

De fet, la gran veritat és que no cal, la crítica literària. A qui llegeix qualsevol cosa no li és necessària. A qui vol guanyar pes com a lector no li serveix.

Els crítics “oficials”, que tenen un espai en mitjans amb una certa bona difusió, voluntàriament o no —perquè hi ha de tot— estan constrets per una sèrie de condicionants. Sovint ells mateixos es queixen que no poden triar lliurement els llibres de què parlaran, o que han de parlar forçosament de certes obres; també es queixen de la manca d’espai per fer veritables crítiques literàries. Altres constrenyiments són compartits amb la resta de persones que parlen de llibres des de qualsevol canal. La teranyina de relacions que s’estableixen entre qui fa de crític i l’autor (poden ser amics, veïns, companys de catàleg editorial, membres d’una mateixa generació, etc.) és un dels més importants, com s’ha esmentat tantes vegades, però també hi ha el gust personal, per exemple, que sempre juga un paper destacat en aquests afers, o el fet que un llibre hagi rebut algun premi.

Robert Musil

Sabent això, qui vol guanyar pes com a lector a voltes acaba refugiant-se en blogs, revistes minoritàries, espais on les crítiques literàries campen amb més llibertat. Aquí no hi sol haver lectures imposades ni problemes d’espai; els crítics trien els llibres de què volen parlar i l’extensió del text que volen publicar. Però és cert que alguns dels altres condicionants poden mantenir-se intactes: el gust, la relació amb l’autor o amb l’obra…

Tot això preocuparà molt aquell qui vol guanyar pes com a lector i se sent insegur davant de les novetats que surten publicades cada any: què és bo?, què no és bo?, què val la pena llegir?, quines obres no seran sinó una pèrdua de temps? Sí, és l’eterna qüestió: es publiquen tantes obres que és molt difícil saber destriar el gra de la palla, sabent com se sap que és impossible que tot el que es publica sigui bo.

I és ara que arribem a l’altra gran veritat: és impossible guanyar pes com a lector a base de novetats; és impossible construir-se una sòlida base lectora a còpia d’obres coetànies. Cal llegir-ne, evidentment: per estar al dia, per saber què es cou, per evitar que els editors se suïcidin, que les llibreries tanquin. Però la millor defensa davant dels llibres dolents, davant les crítiques fraudulentes o interessades, davant les recomanacions pèssimes que inunden tuits i blogs i diaris i converses, davant les confusions, davant les opinions contundents de gent mal llegida —l’única defensa potser—, és tenir un pla i seguir-lo fins al final.

I aquest pla només pot ser proposar-se llegir les grans obres de la literatura universal, unes obres que ajudaran qui vol guanyar pes com a lector a tenir un criteri i a millorar-lo, a saber triar, a saber gaudir, a saber fer les seves pròpies crítiques. Hi ha moltes llistes, cap d’igual —tot i les coincidències inevitables—, que poden servir de punt de partida. No és una feina que s’hagi de fer en un any ni en deu; és un projecte per a tot la vida, lliure de constrenyiments de qualsevol mena.

La d’aquí sota és una de les propostes possibles per engreixar-se una mica llegint. I que els crítics hi facin el que puguin.