De fet, la gran veritat és que no cal, la crítica literària. A qui llegeix qualsevol cosa no li és necessària. A qui vol guanyar pes com a lector no li serveix.
Els crítics “oficials”, que tenen un espai en mitjans amb una certa bona difusió, voluntàriament o no —perquè hi ha de tot— estan constrets per una sèrie de condicionants. Sovint ells mateixos es queixen que no poden triar lliurement els llibres de què parlaran, o que han de parlar forçosament de certes obres; també es queixen de la manca d’espai per fer veritables crítiques literàries. Altres constrenyiments són compartits amb la resta de persones que parlen de llibres des de qualsevol canal. La teranyina de relacions que s’estableixen entre qui fa de crític i l’autor (poden ser amics, veïns, companys de catàleg editorial, membres d’una mateixa generació, etc.) és un dels més importants, com s’ha esmentat tantes vegades, però també hi ha el gust personal, per exemple, que sempre juga un paper destacat en aquests afers, o el fet que un llibre hagi rebut algun premi.
Sabent això, qui vol guanyar pes com a lector a voltes acaba refugiant-se en blogs, revistes minoritàries, espais on les crítiques literàries campen amb més llibertat. Aquí no hi sol haver lectures imposades ni problemes d’espai; els crítics trien els llibres de què volen parlar i l’extensió del text que volen publicar. Però és cert que alguns dels altres condicionants poden mantenir-se intactes: el gust, la relació amb l’autor o amb l’obra…
Tot això preocuparà molt aquell qui vol guanyar pes com a lector i se sent insegur davant de les novetats que surten publicades cada any: què és bo?, què no és bo?, què val la pena llegir?, quines obres no seran sinó una pèrdua de temps? Sí, és l’eterna qüestió: es publiquen tantes obres que és molt difícil saber destriar el gra de la palla, sabent com se sap que és impossible que tot el que es publica sigui bo.
I és ara que arribem a l’altra gran veritat: és impossible guanyar pes com a lector a base de novetats; és impossible construir-se una sòlida base lectora a còpia d’obres coetànies. Cal llegir-ne, evidentment: per estar al dia, per saber què es cou, per evitar que els editors se suïcidin, que les llibreries tanquin. Però la millor defensa davant dels llibres dolents, davant les crítiques fraudulentes o interessades, davant les recomanacions pèssimes que inunden tuits i blogs i diaris i converses, davant les confusions, davant les opinions contundents de gent mal llegida —l’única defensa potser—, és tenir un pla i seguir-lo fins al final.
I aquest pla només pot ser proposar-se llegir les grans obres de la literatura universal, unes obres que ajudaran qui vol guanyar pes com a lector a tenir un criteri i a millorar-lo, a saber triar, a saber gaudir, a saber fer les seves pròpies crítiques. Hi ha moltes llistes, cap d’igual —tot i les coincidències inevitables—, que poden servir de punt de partida. No és una feina que s’hagi de fer en un any ni en deu; és un projecte per a tot la vida, lliure de constrenyiments de qualsevol mena.
La d’aquí sota és una de les propostes possibles per engreixar-se una mica llegint. I que els crítics hi facin el que puguin.
L'Acció Paral·lela 