La teva manera de recomanar un llibre

En una escena de Harper, el sofert investigador privat amb cara de Paul Newman condueix a gran velocitat un descapotable atrotinat per una carretera de muntanya. L’acompanya una jove tan incapaç de ser seductora com de mostrar-se menys estirada i excessivament segura de si mateixa, fins al punt que les primeres vegades que ella s’adreça a Harper per fer-li una pregunta rep la mateix resposta: «La teva manera de començar una conversa talla la conversa.»

Fa anys que vaig veure aquesta pel·lícula per primer cop, però aquesta frase em va quedar gravada a la memòria no sé per què. O potser sí que ho sé: per la facilitat amb què podem adaptar-la a tantes situacions de la nostra vida. Aquests dies, per exemple, me n’ha vingut al cap aquesta versió: «La teva manera de recomanar un llibre m’allunya del llibre.» És un pensament que he tingut sovint; sovint no: cada dia, segurament perquè vivim a l’època de les recomanacions literàries exprés, precipitades, poc mesurades. Però fa pocs dies, després de tornar a veure Harper, el pensament va prendre la forma definitiva: «La teva manera de recomanar un llibre m’allunya del llibre.»

Vaig estrenar el pensament cristal·litzat així després de llegir un tuit que presentava el nou llibre de relats de Jaume Cabré com «la nova obra mestra de Jaume Cabré». Sí, ja ho sabem: si hi ha un autor que corre el perill de ser acusat reiteradament d’escriure obres mestres, aquest és Jaume Cabré. I ell, esclar, no hi té cap culpa, i farem bé tots plegats de no ser injustos amb ell. Però els recomanadors haurien de tenir present que la capacitat dels humans de llegir obres mestres és limitada, i per tant cal espaiar la lectura de llibres així, cosa que ens duu a ajornar-los per a més endavant.

Cabré, com deia, és l’exemple per antonomàsia d’aquest fet. Ara, és indiscutible que Twitter pateix una gran inflació de recomanacions d’obres mestres coetànies. N’hi trobareu cada dia, i és cada dia que se’m fa present la mateixa frase adreçada a un tuitaire o altre: «La teva manera de recomanar un llibre m’allunya del llibre.»

I em pregunto si ja no és possible parlar amb passió d’una obra sense caure en l’exageració i la manca de sentit crític, lloant el que ens sembla que està bé, assenyalant els aspectes que potser no són tan reeixits, com han fet els bons crítics i els bons lectors de tots els temps. Els elogis desmesurats sempre denoten una mancança o altra en qui els fa i espanten els lectors que miren de triar amb un cert rigor i un mínim de garanties el proper llibre que llegiran. O si no els espanten poden fer una cosa pitjor: decebre’ls o, molt pitjor encara, confondre’ls.

Però vivim en aquests temps d’excessos, de foguerades, i això no ho canviarem pas. Ni ho pretenem. Aquestes ratlles són només un plany i un comentari a peu de tuit, a peu de ressenya, d’entrada de blog: escriu, recomana un llibre, parla’n tan bé com vulguis, però recorda que, de vegades, «la teva manera de recomanar un llibre m’allunya del llibre.»

Una afirmació que no és menys certa que aquesta altra, tan inqüestionable com dolorosa: «Per les seves recomanacions els coneixereu.»

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s