Decàleg del poeta quan recita

Abans que recitals, presentacions i lectures en veu alta comencin a anar de baixa, que tot arribarà perquè malauradament les dones d’edat avançada que hi assisteixen no són immortals, tothom qui en un moment o altre topa amb l’ocasió d’haver de recitar els seus versos, si vol, només si vol, podria tenir present aquest decàleg:

  1. Arregla’t una mica abans de sortir a escena.
  2. No et facis pesat amb introduccions i agraïments i explicacions diverses: ves al gra.
  3. No et passis ni un segon del temps previst pels organitzadors (o per tu mateix, segons el cas); més aviat, queda’t una mica curt.
  4. Assegura’t que la teva veu arriba a tothom, que et sentiran bé.
  5. Tot el que vulguis llegir, porta-ho ben preparat, ben assajat, ben pensat. Si ets conscient que no recites gaire bé, prepara-t’ho encara més bé; si penses que ho fas més o menys bé, no et refiïs mai ni et posis davant del públic amb les mans al cap.
  6. Tingues els papers endreçats: els folis, els llibres, els punts en cada llibre, l’ordre dels poemes; que no hagis de perdre temps buscant i no trobant el que vols llegir.
  7. Selecciona bé els poemes: defuig els que siguin massa llargs o enrevessats. Recorda que cada poema només té una oportunitat per ser entès o apreciat pel públic, per arribar a algú, per transmetre alguna cosa que no sigui mera verbositat, xerrameca, garola.
  8. Fes una selecció coherent; que no sembli una barrija-barreja de temes i estils mal lligats o sense cap fil o progressió de cap mena. Sovint recitaràs al costat d’altres poetes, i l’acumulació de veus, d’estils i de temes diversos pot acabar sent difícil de pair.
  9. Sàpigues dir que no quan no veus clara una proposta de recital.
  10. No pensis a cobrar.

Aquest decàleg serveix també per als autoanomenats rapsodes, amb les variacions pertinents. En aquest cas, per exemple, el punt 5 quedaria substituït pel següent:

«5. No pensis que perquè algú algun dia, quan eres jovenet, et va dir que recitaves molt bé això sigui absolutament cert. Si et vols dedicar a recitar textos d’altri, posa’t davant de gent crítica i amb criteri que hi puguin dir la seva amb confiança.»

Un altre dia, si molt convé, donarem a conèixer el decàleg per als organitzadors de recitals.

 

Anuncis

La poesia és

Llegir i parlar del que llegim té tot el sentit del món. No en té tant parlar del que escrivim, de per què escrivim, o intentar definir el que fem. Dic «parlar», parlar-ne en públic: això no té gaire sentit. Sí que en té reflexionar en silenci sobre el fet d’escriure, sense esbombar els pensaments que ens venen al cap. Perquè si els esbombem diem coses així:

  • «La poesia és sexe verbal.»
  • «La poesia és el llenguatge del futur.»
  • «La poesia és omnívora.»
  • «La poesia és un bé absolut.»
  • «No vivim per escriure poesia, escrivim poesia per viure.»

Aquestes són unes quantes frases recollides a l’atzar; n’hi podríem haver afegit tres-centes. Són idees que giren entorn del fet d’escriure, dels gèneres, de les necessitats vitals que duen algú a embrutar paper en blanc; o són directament definicions de la poesia.

Fora de context —perquè sovint són dites justament com a sentències que hom pot treure de context—, algunes d’aquestes proclames acaben semblant ridícules, impostades, pretencioses, o tòpiques, buides, vanes. No totes, esclar; n’hi ha que fins i tot ens poden agradar, «il·luminar»…, però jo no hi perdria el temps.

Parlem massa del que escrivim, de per què ho escrivim. Definim massa la poesia —sobretot la poesia. Si volem escriure, fem-ho. Si tenim res que algú ho consideri publicable, un cop tinguem el llibre a les mans, un cop hagi sortit al carrer, relaxem-nos. No passarà res, la vida continuarà. Tot pot ser més senzill del que sembla. No correm a justificar-nos, no busquem tampoc gaire notorietat.

Si volem ser llegits, si volem que algú tingui curiositat pels nostres versos, intentem no foragitar aquest algú amb les nostres ocurrències. Els nostres silencis no ens faran mai nosa.

 

La ranera

Aquells a qui no ens agrada la nova campanya per fomentar la lectura que ha llençat (amb e, amb e, sí) la Generalitat tenim el magre consol d’aquest convenciment: és ben problable que sigui l’última.

En general la política funciona així: quan es fan públiques unes dades dolentes es mira de fer alguna cosa per capgirar-les. Els índexs de lectura són dolents? Doncs farem una campanya. Que ningú no pugui dir que no hi hem esmerçat recursos, que no hem pres alguna decisió per millorar aquests índexs.

El problema és que ja no falta gaire perquè els polítics deixin de preocupar-se perquè els índexs de lectura són baixos. No es llegeix. No es llegeix prou. Els joves no s’interessen per la literatura; els homes tampoc no gaire. En quin moment la situació serà irreversible? En quin moment ja no hi haurà res a fer i, per tant, ja no caldrà dedicar-hi esforços ni recursos perquè serà del tot absurd fer-ho?

Perquè si una problema no es pot resoldre, si una situació anòmala no es pot redreçar, els polítics deixen de preocupar-s’hi i miren de normalitzar l’anomalia. Imperceptiblement o no, l’anomalia passa a ser considerada un fet corrent, acceptat, assumit. S’ha acabat el problema. Els polítics ho tenen clar, i no són els únics.

Els primers anys de la gran escampadissa dels mòbils es feien campanyes perquè se’n fes un ús responsable, perquè no s’utilitzés en segons quins llocs, perquè no se n’abusés. Avui els mòbils són pertot i tothora; per tant, aquí ja no calen campanyes.

Doncs bé, en el cas de la literatura hi ha molts indicis que apunten a una irreversibilitat de la situació actual. A l’ensenyament primer van caure les llengües clàssiques, després li va tocar el rebre a la filosofia; les humanitats en pes han estat discutides, assetjades, ribotejades. La literatura és l’última peça que falta per caure, i ara que la base del mur ja ha estat minada, aprimada, no costarà gaire derrocar-la. La llengua ja cau tota sola des de fa dècades.

Tot hi ajuda, i més en el cas de la literatura catalana. Les universitats no paren de reduir el percentatge de classes en català, fins i tot quan es tracta d’assignatures on aquesta llengua sembla que hauria de tenir-hi una presència lògica. El Departament d’Ensenyament, davant la manca de filòlegs, contracta llicenciats d’altres especialitats perque imparteixin classes de llengua i literatura. Hi ha un cercle viciós que s’alimenta tot solet —amb les ajudes que calguin.

Podem donar moltes dades, aportar molts exemples, adduir un munt de raons que demostren que la situació no és reversible. No es tornarà a llegir més que abans, no es tornarà a ensenyar més literatura que fa uns quants anys, no hi tornarà a haver un bon domini de la llengua, un interès creixent per les humanitats. Fins ara l’Administració ha reaccionat amb campanyes, algunes de tan absurdes com regalar un llibre als infants que fan 6 anys, de tan inútils i mal pensades com la que aquests dies pretén promoure la lectura i acusar.nos de llibrèfils. I totes no fan res més que cobrir les espatlles del conseller de torn, justificar uns pressupostos i fer feliç algun dissenyador.

Quan el conseller de torn comprengui que ja no hi ha res a fer s’acabaran les campanyes. Aquesta última és la ranera de la lectura. Els qui llegim no hi hem de patir més del compte. Continuarem llegint. I, si en som capaços, mirarem de viure bé.