Cròniques d’estiu (I): autocaravaning

Els coneixereu per la vestimenta: van de dos en dos; poden dur pantalons curts de butxaques grosses i una samarreta qualsevol, la motxilla a l’esquena, les sandàlies més lletges del mercat i el posat estult, tot i que de vegades també van amb aquell parrac anomenat pantaló pirata que baixa sota el genoll i es queda per sobre del turmell, en terra de ningú. Aquesta mena de parelles campen pel món lluint aquell aspecte mig esportiu, mig excursionista, mig de venedor de melons en una cruïlla de carretera, mig décalés.

Són bastant inconfusibles quan deambulen pels carrers de qualsevol poble o ciutat, fàcils de detectar, perquè miren aparadors, consulten pissarres de restaurants, baden davant les parades d’un mercat, però, no patiu, no els veureu mai gastar un sol euro. Ells no gasten, no mengen fora, no col·laboren a la bona marxa de l’economia local. A tot estirar entraran en un gran supermercat per comprar quatre coses: pa, sal, paper de vàter, allò que se’ls hagi acabat en el seu petit món autosuficient: l’autocaravana.

Mal vestits, garrepes, talossos, comencen a esdevenir legió. Ocupen les carreteres, alenteixen el trànsit, taponen accessos, saturen pàrquings, obstaculitzen les bones vistes, estorben. L’únic que gasten són grans quantitats de combustible per alimentar aquelles bèsties deformes, bonyegudes, que infesten cada cop més zones d’aquesta vella Europa. Enfilats als seients, a tres o quatre metres de distància del parabrisa, contemplen la llenca d’asfalt que tenen al davant. I quan es creuen amb una altra autocaravana fan allò: se saluden, com si formessin part d’una germandat.

Sí, esclar, n’hi deu haver fets d’un altre patró —amics meus, us estimo—, d’aquells que fins i tot deuen tenir algun bon llibre a l’autocaravana per a les hores capvesprals. Però són les excepcions que confirmen la plaga, perquè és així com s’estenen, s’escampen, es multipliquen.

Avui viatjar en cotxe per Europa és un intent frustat per trobar carreteres lliures d’aquestes parets ambulants que se us posen al davant i ja no us deixen veure res. A voltes van carregats de bicicletes, de remolcs, de tota mena d’embalums imprescindibles, sembla, per anar pel món.

La sort és que mai no coincidireu amb aquests personatges a la sala de lectura d’un petit hotel, ni en els passadissos amables d’un museu, ni tampoc en el saló tranquil d’un restaurant, a la taula convivial d’una chambre d’hôtes, Individualistes com són, soparan en un aparcament als afores, en un voral de carretera, en un carrer d’una zona comercial. Encara hi ha refugis…

 

Veus al ras

En uns temps com els que vivim, en què els premis literaris són motiu de tota mena de polèmiques i sospites i la mateixa crítica literària està en discussió, reconforta comprovar que encara hi ha abrics on aixoplugar-se, agafadors sòlids a què aferrar-se. Un pensa això després de llegir Veus al ras (Club Editor, 2016), de Sebastià Perelló, obra que ha rebut el darrer Premi de la Crítica.

Aquest és un d’aquells llibres inclassificables que de tant en tant, molt de tant en tant, apareixen en el panorama literari per ampliar-lo, per engrandir-lo, no pas a cops de colze, sinó a còpia d’ambició i de resolució literàries. Podríem convenir a titllar Veus al ras de novel·la, per entendre’ns, si voleu, però el monòleg que travessa el llibre de punta a punta no admet gaires cotilles.

És el que passa amb els llibres que s’endinsen per terrenys poc fressats, que fugen dels patrons, dels models ensenyables que es poden aprendre en cursos i tallers d’escriptura i repetir fins a l’infinit. Veus al ras és una d’aquestes obres que penetren àrees poc explorades de la narrativa, una temeritat perpetrada per un autor no només decidit, valent, sinó també capaç, com demostra ser Sebastià Perelló en el seu intent de dir el que encara no ha estat dit, i el que de fet no es pot acabar de dir perquè és el silenci mateix.

Més enllà dels fets, de l’acció, també passen coses; allà on no passa res hi passa de tot: dins d’una gola que no parla, d’una boca que fa ganyotes i d’on no surt cap so, d’una ment que mastega constantment frases i idees que no seran dites. En aquests llocs hi ha un silenci eixordador que espera les paraules que l’expressin, i Perelló juga a fer-les escriure a una dona que no pot aturar el seu monòleg, el seu i el de l’home que seu cada dia davant de casa seva.

A Veus al ras hi ha aquest propòsit d’expressar el silenci, i també hi ha l’intent d’expressar l’alienació, la incapacitat de trobar un lloc en aquest món estrident, la follia que assetja l’home d’avui dia i que sovint el conquereix irremissiblement.

No tot s’acaba aquí, esclar. El lector que decideixi seguir el camí poc fressat per on el durà aquesta lectura tindrà l’ocasió de descobrir què més amaga, sabent que aquest no és un d’aquells llibres que s’assemblen a la literatura; això és literatura autèntica.

Noves tendències en poesia

Tenim el goig de presentar-vos les noves tendències en poesia per a la temporada 2017-2018. Si us interessa saber què trobareu a les llibreries, què es recitarà als festivals, en què s’inspiraran els poetes veterans i les noves fornades d’autors, a continuació us oferim un tast dels temes i els estils que estaran més de moda.

Tal com ja s’ha pogut veure en les presentacions de llibres i els recitals de poesia d’aquesta passada temporada, que tot just ha entrat en el període de rebaixes estivals, així com en la major part de ressenyes, veredictes de premis importants i articles publicats, es manté entre els poetes consagrats el predomini del vers llarg i elegant, exempt de rima —reservada per a les grans ocasions—, i amb tirada a la divagació dialèctica. Sembla que la propera rentrée confirmarà aquesta línia i que no serà fins a l’hivern que es combinarà amb una amplifiació de la presència dels grans temes universals, especialment de la mort i el pas del temps, per bé que aquests vindran més carregats que mai de matisos procedents del ressentiment, l’agror o el fastig.

Entre els poetes novells o més joves, en canvi, s’accentuarà la perseverança en el vers irregular, o bé molt llarg o bé molt curt, sense rima ni ritme ni arrítmia, dedicat sobretot a dissertar sobre el sexe, la feminitat, la masculinitat i l’avorriment, o a descriure la vida desvagada de les nits urbanes.

Com a novetat, i sobretot a partir de la primavera del 2018, es preveu un repunt del vers de tall més clàssic, de mètrica sòlida i rima carneriana, una opció que no anirà adreçada al gran públic, però que atraurà poetes solitaris, no adscrits a grups ni capelletes. Per ara, desconeixem els temes que recorreran aquests versos de bella factura i regust arcaïtzant, tot i que en aquest apartat no s’esperen grans sorpreses.

En definitiva, tot i que la propera temporada estarà marcada per un cert continuisme, no es poden descartar petites novetats. Això sí, no es preveu en cap cas que els tres grans grups descrits estableixin gaires contactes ni comparteixin gustos i maneres, encara que es puguin produir algunes coincidències dalt dels escenaris.

Des d’aquestes línies reconeixem que el panorama podria ser més complet. Però perquè fos així ens caldria l’opinió dels editors, que fins ara no han exposat les seves preferències per a la propera temporada, cosa que sí que han fet pel que fa a la narrativa de ficció. Per a més informació podeu consultar el meravellós article “Què busquem els editors de narrativa?“.

Per cert, si us interessen les noves tendències en ficció no us perdeu una altra aportació gloriosa: “Com serà la ficció en el futur?“

I tu, amb quin vers vestiràs els teus temes?

 

La crítica i l’elogi

Comencem amb una obvietat: un llibre pot rebre comentaris elogiosos i crítiques negatives. Si ens centrem en aquestes darreres, hem d’afirmar que no hi ha crítiques justes i crítiques injustes. Hi ha crítiques fetes de bona fe i crítiques fetes de mala fe. Una crítica feta de mala fe no hauria de ser presa mai en compte. El problema és que les crítiques de bona fe, honestes, de vegades poden ser dures, punyents, i algú les pot confondre amb crítiques malicioses.

En aquests casos un escriptor ho té molt difícil per saber què té al davant, quina mena de crítica ha rebut una obra seva, i l’únic refugi que tindrà serà la tranquil·litat d’esperit, una consciència neta; és a dir: estar segur que l’obra que ha publicat és bona i que la voldrà i podrà defensar fins al final. Aquest és un pensament que tot escriptor ha de tenir present mentre escriu —mentre escriu i reescriu i revisa i corregeix i torna a reescriure. Només quan estigui convençut que es veurà amb cor de defensar sense cap mania el que ha escrit hauria de donar per acabada l’obra i enviar-la a un editor.

Naturalment, no és tasca de l’escriptor defensar-se de les crítiques, per bé que hi hagi que ho fa. Aquí totes les postures són lícites. En tot cas, ell ha d’estar preparat, carregat de raons i d’arguments. Alhora, serà bo que sigui capaç d’entomar la crítica quan l’encerti en alguna de les apreciacions que faci, capaç d’acceptar allò d’oportú i indiscutible que aporti el comentari o la diatriba. Perquè, per molt convençut que estigui del que ha fet, és probable que l’obra no estigui exempta de defectes i aspectes millorables, qüestions que podrà tenir en compte en el moment de tornar a posar-se a escriure.

Però, com dèiem, l’escriptor pot perfectament guardar silenci davant d’una crítica, postura lògica i habitual. En canvi, els lectors que han lloat l’obra, que n’han escrit elogis, que l’han defensat i aconsellat fervorosament, aquests farien santament si rebatessin les crítiques, perquè sovint aquests lectors i admiradors es limiten a rebutjar-les, a dir que no hi estan d’acord, sense aportar cap argument, cap prova que desmunti la diatriba. Si eren aptes per lloar l’obra, també haurien de ser-ho per defensar-la, ja que estan en joc el seu criteri i el seu gust com a lectors.

Tot plegat ens condueix a una idea final: si l’autor sap que pot ser criticat, treballarà més i millor per escriure una bona obra. Els elogis inflen els ànims i sempre es paeixen bé, però mai no t’aporten res que et permetin ser un més bon escriptor.

No tan estranys

A la vida, si parlem de literatura, un pot triar entre dos camins: el camí dels clàssics i el camí dels coetanis. El primer ja sabem on ens porta, quina mena de lectures ens oferirà; però és l’únic que sabem, perquè cada lectura serà una experiència única, sigui com sigui la relació que hàgim establert amb l’obra que tenim a les mans. El segon és una aventura perillosa que massa sovint acaba en decepció. Com que tots dos camins són paral·lels i estan connectats per petits passatges situats al final de cada lectura conclosa, tot i haver fet la tria prèvia és fàcil fer breus incursions cap a l’altre costat per veure què s’hi pot trobar.

Com dèiem, el camí dels coetanis és ple de perills. Per començar cal assegurar-se que un s’ha desintuitxicat i és immune a les recomanacions exagerades, a les mostres fervoroses d’estima cap a una obra o un autor determinats. Cal esquivar tota mena d’entrebancs en forma de ressenyes favorables i premis atorgats, i deixar-se dur per una intuïció ben afinada o pel consell tranquil i segur d’una opinió coneguda i fonamentada.

És justament en una d’aquestes incursions al sender dels coetanis que hem topat amb Els estranys, de Raül Garrigasait (Edicions de 1984, 2017). Aquesta és una novel·la que fa el que ha de fer: explicar una història, i explicar-la mostrant un bon domini de la llengua. Fa més coses: intenta —i se’n surt força— exposar la complexitat de l’univers carlí i amanir la narració amb unes dosis d’humor. L’obra pretén també fugir d’un cert convencionalisme centrant l’atenció no tant en l’acció, en els fets, com en les situacions en què es mouen els personatges i tot allò que pensen, diuen o s’expliquen. I aquí no se’n surt tant.

No se’n surt perquè Garrigasait no aconsegueix portar la narració cap a un terreny concret, relligar fets, idees i personatges amb un fil consistent que doni cohesió al relat i, per tant, sentit a tot el que s’hi explica. El resultat és un relat anodí, farcit de diàlegs, reflexions i històries secundàries que podrien ser aquests o podrien ser uns altres, que sovint no aporten res més que unes quantes ratlles més d’extensió, i que per aquest motiu arriben a semblar sobrers.

De vegades és un poema el que ha quedat inserit al relat amb calçador (p. 64), una escena qualsevol (com la relliscada del protagonista -p. 144) o una disquisició com la següent (p.150-151):

D’aquell home que l’observava, a l’època de Wielemann en devien dir idiota, imbècil o fatu; nosaltres, d’aquesta mena de persones, després de dir-ne subnormal durant uns quants anys, avui potser en diem discapacitat psíquic, i en direm així fins que aquesta expressió no ens delati massa i n’haguem de buscar una altra. 

Un altre problema és la manca de força dels personatges en general i la caiguda de la versemblança en alguns diàlegs; és cert que l’autor sovint la força volgudament, la versemblança, buscant un propòsit que sovint assoleix, però hi ha moments en què potser va un pèl massa enllà, com en aquest fragment:

—…era la seva manera d’irrompre en la Història.

—Bé… La frase queraria bé en un llibre, però és falsa. La Història (ho has pronunciat amb majúscula, ¿no?) és cosa de governants i d’intel·lectuals.

Quan llegim aclariments com el d’aquest parèntesi, acabem tenint la sensació que tot justeja una mica, que res no grinyola però que el grinyol es pot produir en qualsevol moment, que potser s’infantilitza innecessàriament el lector. Tampoc no ajuden gaire a fer de la novel·la una obra ben travada els capítols més curts, situats en el present, i que són mers esquetxos sense cap transcendència.

Arribats aquí, sembla fàcil concloure que una obra com Els estranys demostra per si sola fins a quin punt sobren premis literaris al nostre país. La novel·la de Garrigasait té en tot cas la virtut de no ser un text viquipèdic com Germà de gel o Joyce i les gallines —i això avui dia hem de concedir que ja és un mèrit. Té alguns encerts, té alguns aspectes que mereixen una discussió. Cadascú decidirà si l’obra li aporta res que no hagi trobat en una lectura anterior o si és un llibre prescindible, com gairebé tot a la vida —com gairebé tot el que no es troba avançant pel camí dels clàssics.