No tan estranys

A la vida, si parlem de literatura, un pot triar entre dos camins: el camí dels clàssics i el camí dels coetanis. El primer ja sabem on ens porta, quina mena de lectures ens oferirà; però és l’únic que sabem, perquè cada lectura serà una experiència única, sigui com sigui la relació que hàgim establert amb l’obra que tenim a les mans. El segon és una aventura perillosa que massa sovint acaba en decepció. Com que tots dos camins són paral·lels i estan connectats per petits passatges situats al final de cada lectura conclosa, tot i haver fet la tria prèvia és fàcil fer breus incursions cap a l’altre costat per veure què s’hi pot trobar.

Com dèiem, el camí dels coetanis és ple de perills. Per començar cal assegurar-se que un s’ha desintuitxicat i és immune a les recomanacions exagerades, a les mostres fervoroses d’estima cap a una obra o un autor determinats. Cal esquivar tota mena d’entrebancs en forma de ressenyes favorables i premis atorgats, i deixar-se dur per una intuïció ben afinada o pel consell tranquil i segur d’una opinió coneguda i fonamentada.

És justament en una d’aquestes incursions al sender dels coetanis que hem topat amb Els estranys, de Raül Garrigasait (Edicions de 1984, 2017). Aquesta és una novel·la que fa el que ha de fer: explicar una història, i explicar-la mostrant un bon domini de la llengua. Fa més coses: intenta —i se’n surt força— exposar la complexitat de l’univers carlí i amanir la narració amb unes dosis d’humor. L’obra pretén també fugir d’un cert convencionalisme centrant l’atenció no tant en l’acció, en els fets, com en les situacions en què es mouen els personatges i tot allò que pensen, diuen o s’expliquen. I aquí no se’n surt tant.

No se’n surt perquè Garrigasait no aconsegueix portar la narració cap a un terreny concret, relligar fets, idees i personatges amb un fil consistent que doni cohesió al relat i, per tant, sentit a tot el que s’hi explica. El resultat és un relat anodí, farcit de diàlegs, reflexions i històries secundàries que podrien ser aquests o podrien ser uns altres, que sovint no aporten res més que unes quantes ratlles més d’extensió, i que per aquest motiu arriben a semblar sobrers.

De vegades és un poema el que ha quedat inserit al relat amb calçador (p. 64), una escena qualsevol (com la relliscada del protagonista -p. 144) o una disquisició com la següent (p.150-151):

D’aquell home que l’observava, a l’època de Wielemann en devien dir idiota, imbècil o fatu; nosaltres, d’aquesta mena de persones, després de dir-ne subnormal durant uns quants anys, avui potser en diem discapacitat psíquic, i en direm així fins que aquesta expressió no ens delati massa i n’haguem de buscar una altra. 

Un altre problema és la manca de força dels personatges en general i la caiguda de la versemblança en alguns diàlegs; és cert que l’autor sovint la força volgudament, la versemblança, buscant un propòsit que sovint assoleix, però hi ha moments en què potser va un pèl massa enllà, com en aquest fragment:

—…era la seva manera d’irrompre en la Història.

—Bé… La frase queraria bé en un llibre, però és falsa. La Història (ho has pronunciat amb majúscula, ¿no?) és cosa de governants i d’intel·lectuals.

Quan llegim aclariments com el d’aquest parèntesi, acabem tenint la sensació que tot justeja una mica, que res no grinyola però que el grinyol es pot produir en qualsevol moment, que potser s’infantilitza innecessàriament el lector. Tampoc no ajuden gaire a fer de la novel·la una obra ben travada els capítols més curts, situats en el present, i que són mers esquetxos sense cap transcendència.

Arribats aquí, sembla fàcil concloure que una obra com Els estranys demostra per si sola fins a quin punt sobren premis literaris al nostre país. La novel·la de Garrigasait té en tot cas la virtut de no ser un text viquipèdic com Germà de gel o Joyce i les gallines —i això avui dia hem de concedir que ja és un mèrit. Té alguns encerts, té alguns aspectes que mereixen una discussió. Cadascú decidirà si l’obra li aporta res que no hagi trobat en una lectura anterior o si és un llibre prescindible, com gairebé tot a la vida —com gairebé tot el que no es troba avançant pel camí dels clàssics.

 

Anuncis

2 thoughts on “No tan estranys

  1. Us estic enormement agraït per aquest article (o escrit o post o com se n’hagi de dir). Vaig comprar i llegir “Els Estranys” engrescat per les bones crítiques, sobretot les de fora de circuït, les que ensopegues a tuiter o en algun blog amic (amic de capelleta de l’autor) que sols consultar i llegir. I, francament, no em va acabar de fer el pes. Tot i que la llengua amb què està escrit és de primer categoria, vaig trobar que, al final, em va decebre. Ho heu exposat magistralment, cosa que jo no podria fer mai de la vida. Confirma el meu sentir no explicitat però intuït. Innocent de mi potser m’esperava un Vayreda, una Punyalada o unes històries de la darrera carlinada, que em van entusiasmar. I no. Teniu tota la raó quan afirmeu que els clàssics no solen decebre. I cada vegada us escolto més, i als meus ulls guanyeu credibilitat. Us faig saber que la llista de clàssics que vau publicar no fa gaire la vaig copiar i la tinc present.
    Salut.

    M'agrada

    1. Efectivament, a tenor de molts dels comentaris, un podia esperar-se una obra a l’altura de les que esmentes. De cap manera. Ara mateix se m’acut que hauríem de rellegir les Proses bàrbares de Bertrana i passejar pels camins de la Selva. Comprendríem coses, i ens sabríem més feliços.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s