Cròniques d’estiu (I): autocaravaning

Els coneixereu per la vestimenta: van de dos en dos; poden dur pantalons curts de butxaques grosses i una samarreta qualsevol, la motxilla a l’esquena, les sandàlies més lletges del mercat i el posat estult, tot i que de vegades també van amb aquell parrac anomenat pantaló pirata que baixa sota el genoll i es queda per sobre del turmell, en terra de ningú. Aquesta mena de parelles campen pel món lluint aquell aspecte mig esportiu, mig excursionista, mig de venedor de melons en una cruïlla de carretera, mig décalés.

Són bastant inconfusibles quan deambulen pels carrers de qualsevol poble o ciutat, fàcils de detectar, perquè miren aparadors, consulten pissarres de restaurants, baden davant les parades d’un mercat, però, no patiu, no els veureu mai gastar un sol euro. Ells no gasten, no mengen fora, no col·laboren a la bona marxa de l’economia local. A tot estirar entraran en un gran supermercat per comprar quatre coses: pa, sal, paper de vàter, allò que se’ls hagi acabat en el seu petit món autosuficient: l’autocaravana.

Mal vestits, garrepes, talossos, comencen a esdevenir legió. Ocupen les carreteres, alenteixen el trànsit, taponen accessos, saturen pàrquings, obstaculitzen les bones vistes, estorben. L’únic que gasten són grans quantitats de combustible per alimentar aquelles bèsties deformes, bonyegudes, que infesten cada cop més zones d’aquesta vella Europa. Enfilats als seients, a tres o quatre metres de distància del parabrisa, contemplen la llenca d’asfalt que tenen al davant. I quan es creuen amb una altra autocaravana fan allò: se saluden, com si formessin part d’una germandat.

Sí, esclar, n’hi deu haver fets d’un altre patró —amics meus, us estimo—, d’aquells que fins i tot deuen tenir algun bon llibre a l’autocaravana per a les hores capvesprals. Però són les excepcions que confirmen la plaga, perquè és així com s’estenen, s’escampen, es multipliquen.

Avui viatjar en cotxe per Europa és un intent frustat per trobar carreteres lliures d’aquestes parets ambulants que se us posen al davant i ja no us deixen veure res. A voltes van carregats de bicicletes, de remolcs, de tota mena d’embalums imprescindibles, sembla, per anar pel món.

La sort és que mai no coincidireu amb aquests personatges a la sala de lectura d’un petit hotel, ni en els passadissos amables d’un museu, ni tampoc en el saló tranquil d’un restaurant, a la taula convivial d’una chambre d’hôtes, Individualistes com són, soparan en un aparcament als afores, en un voral de carretera, en un carrer d’una zona comercial. Encara hi ha refugis…

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s