Vivim sota l’imperi de la novetat. Les nostres vides estan marcades per l’última moda: comprem roba de la nova temporada —o, a tot estirar, de l’anterior—; mengem quinoa, civada i altres superfoods populars; ens interessem pels vehicles híbrids o elèctrics; piulem amb iPhones, i avorrim ja els gintònics.
Tot és nou, acabat de sortir, fresc, flamant, actual. Com podria ser d’una altra manera? El món és una maquinària de produir novetats que ens enllamineixen. Sí, de tant en tant algú busca i remena en trocs i botigues d’antiguitats. Sí, per les carreteres corren furgonetes bigarrades de fa cinquanta anys. Però fins i tot els vins que bevem solen ser joves.
El domini de la novetat és tan abassegador i autoritari que molts cauen sota el seu influx fins i tot en àmbits on podem escapar-ne. Per exemple, en el de la literatura. Hi ha gent que només llegeix novetats, llibres acabats de publicar i, especialment, llibres acabats d’escriure.
És evident que s’escriuen i publiquen llibres perquè la gent els compri i els llegeixi, i és encara més evident que si la gent no els compra —llegir-los, en aquest cas, no és tan imprescindible— les llibreries i les editorials es veuran obligades a tancar. Entre els escriptors potser hi hauria de tot: alguns continuarien escrivint tot i que no tinguessin cap possibilitat de publicar —la situació actual és tan precària que ja no els vindria d’aquí—, d’altres decidirien deixar-ho córrer. Al capdavall s’acabaria fent una mena o altra de tria.
Però res d’això no passarà encara. Mentre puguin fer-ho, les editorials continuaran publicant obres d’autors coetanis que les llibreries col·locaran a la vista, en taulells situats a primera fila, perquè els vegin els lectors interessats a comprar novetats.
Què passa amb les magnífiques obres que van veure la llum en una altra època? Doncs que continuaran soterrades, amagades, relegades a l’oblit, lluny de l’abast dels possibles lectors que podrien tenir i que no les reclamaran perquè no sabran que existeixen.
I és una llàstima perquè, ben mirat, hi ha pocs àmbits de la nostra vida en què puguem invertir uns dinerons i unes quantes hores de gaudi en obres producte de la creació humana que tinguin més de deu, trenta, noranta, cent setanta, vuit-cents o dos mil cinc-cents anys. Podem beure un vi envellit, degustar un armanyac que tindrà unes poques desenes d’anys. Tenim, és cert, la música composta al llarg d’altres segles. Però res no és comparable al cabal d’obres literàries que ens han arribat fins avui. Per quins set sous, doncs, ens hem de limitar a les obres escrites en els nostres dies, si tenim a disposició centenars de llibres esplèndids que arrenquen dels dies d’Homer?
Moltes d’aquestes obres les tenim —o les hem tingut— a l’abast en edicions recents, per bé que en els temps que corren ja no puguem titllar de recent un llibre aparegut tres mesos enrere.
Per això, en aquesta època de llibreters agosarats, em pregunto si no seria possible que algú decidís dedicar de forma permanent un racó, un prestatge o un taulell a recomanar grans llibres no descatalogats, clàssics de la literatura que es poden trobar i comprar sense gaires problemes. I penso tant en clàssics de la literatura catalana com de la literatura universal: Homer, Virgili o el Dant al costat de Llull, Jordi de Sant Jordi, Gógol o Eça de Queirós; Víctor Català o Sagarra al costat de Katherine Mansfield o Pavese; Calders, Tísner o Ventura Ametller entre Céline i Camus; Moncada o Serés davant de Musil… Ho aturo aquí perquè no es tracta ara de fer cap llista. Els caçadors de novetats potser no se sentirien atrets pels cants de sirena d’aquestes cobertes, però el lector curiós hi descobriria algun tresor ignot.
I, ves, per què no?: una idea semblant podria plantejar-se alguna bibliotecària inquieta, exigent amb les usuàries sexagenàries que ja fa uns quants anys que acudeixen a la biblioteca a la recerca de lectures i a qui l’imperi de la novetat no els deixa veure el bosc de grans llibres que s’amaguen al darrere.
L'Acció Paral·lela 
Se’n troben, d’aquests tresors ignots, en puc donar fe. I a preus ridículs. Biblioteques a part. Que ningú no posi l’excusa del preu per no llegir. Ara això sí, són llibres de segona mà que en molts casos ja es coneix que no han estat ni encetats. Com que vaig a la percaça dels del cànon que ens vas facilitar, la setmana passada vaig aconseguir l’Ulisses (traducció de Joaquim Mallafrè, naturalment); Poemes d’Álvaro de Campos, de Pessoa; Adéu a Berlín, de Christopher Isherwood i La vall de l’Issa, de Czeslaw Milosz. Tots quatre llibres, que estan impecables, per només 5 euros. I sí, sóc del mateix parer. Jo n’estic gaudint d’aquests llibres, d’aquestes literatures. Per exemple, acabo de llegir “La cosina Phillis”, d’Elisabeth Gaskell, i mai no m’hauria imaginat mai m’agradés tant. També hi deu ajudar la gran traducció del Miquel Casacuberta.
Adesiara acaba de publicar “Zanoni”, d’Edward Bulwer-Lytton, la traducció és de Joaquim Mallafrè. N’he llegit el començament i n’he quedat encantat. Només per la traducció ja val la pena. I l’Avenç ha fet el mateix amb “Flush”, de Virginia Woolf. Aquest ja el tinc, per començar d’aquí a no gaire. Vaig pensar: si en Llavina opina que és una petita obra mestra deu ser que és veritat. És per confiar-hi a ulls clucs, en en Llavina. I una última cosa, he tastat les traduccions de Shakespeare, de Miquel Desclot i Joan Sellent (com el Vallès no hi ha res), publicades recentment. Puc dir que enamoren? He llegit algun Shakespeare en altres traduccions, generalment les del senyor Oliva, però aquestes d’en Desclot i Sellent les considero excelses i molt superiors. No cal dir que faig guardiola per comprar-me’ls. Els haig de posseir. La llàstima, en el cas d’en Desclot, és que el llibre està imprès en un paper de baixíssima qualitat, indigne de l’excelsitud del text, de l’autor i del traductor. Edicions 62 en mans mercantilistes i espanyolistes. Quina pena.
Salut, amics.
M'agradaM'agrada
Quina bona pesca que vas fer, amic López! Sí, hi ha llibreries on es poden trobar meravelles descatalogades en molt bon estat. Ens apuntem aquest títol d’Elisabeth Gaskell; en Miquel Casacuberta és garantia de qualitat. Pel que fa al “Zanoni”, sabia que estava a punt de sortir. Un altre indispensable. Per cert, Oliva tampoc no em convenç, ni com a traductor ni com a poeta. Sigui com sigui, les joies que tenim a l’abast no ens les acabarem; no cal, doncs, perdre el temps amb gatal·les!
Una abraçada!
M'agradaM'agrada