Els bells camins que no menen enlloc

No tot són rutes amples i planes les que enxarxen la terra; no tot són vies utilitàries marcades en el mapa, enginyades amb teolodit, profanadores de belles solituds, obertes amb detestables eines que esberlen muntanyes, foraden roques i enlletgeixen riberes i per on passa de pressa l’angoixa, la vanitat, les tristeses més horribles i les més vils alegries. No tot són tampoc humils carreteres que onegen i divaguen per molt enllà, aspres i desnivellades. Ni tot són corriols afressats per la petja de l’home que mata l’herbei, brunyeix les penyes, afetgega l’argila i mol la gresa.

Entre uns i altres, com subtils fils de teranyina, invisibles, desconeguts, pels quals no transita ningú que porti pressa, ni que sàpiga gaire del cert el lloc on va i el que cerca, hi són els meus, els que jo segueixo, els que a mi m’agraden.

Camins d’atreviment, de gosadia; solcs imperceptibles en les ufanors dels matissers, rengles de petges en els mulladius; rastres que amb treballs esfloren les molses en els baguenys, que foraden les bardisses en els rierals o que esllavissen la pedruscalla en els avencs.

No són marrades ni dreceres, ni van enlloc, car s’interrompen i recomencen capriciosament, es fonen i es retroben a la impensada com esteles de vagància o d’exploracions atzaroses.

Segons com, fineixen al caire d’un penya-segat, o al llindar d’una boscúria impenetrable, o al fons d’un clotaral obstruït de malesa, o al peu d’un roqueter encinglat que s’esllavissa. Sembla que cerquin el més ingrat a la petja humana, el perill, l’impossible. I ningú no sap si el traspassen. Perquè el rastre es perdi, no vol dir que s’hagi aturat el caminant. ¿Qui pot aturar els caminants d’aquests camins? (…)

Proses bàrbares, Prudenci Bertrana

No són sensacions comparables perquè l’experiència que ens ofereix cadascuna de les situacions següents conté elements diversos, tant des del punt de vista sensorial com intel·lectual, però el caminant que arriba a un promontori des d’on contempla de sobte un panorama majestuós, el melòman que escolta un fragment d’una obra musical que fa que se li ericin els pèls de tot el cos, el visitant d’un museu que topa de cop amb un quadre o una escultura que el deixa clavat enmig de l’estança o el lector que comprèn que el passatge que està llegint és un cim d’una certa manera d’entendre la literatura comparteixen un esfereïment que els aïlla de tot el que els envolta i els deslliura de la consciència plena d’estar respirant, de tenir cos, d’estar sotmesos a la llei de la gravetat, a qualssevol lleis físiques que no siguin les que en aquell precís instant els permeten continuar sentint el que senten mentre admiren, escolten, llegeixen.

Un dels moments culminants en aquesta mena d’experiències relacionades amb el gaudi de la bellesa es pot produir quan dues d’aquestes situacions coincideixen en un lloc i un mateix temps, una coincidència que tenim a l’abast quan trepitgem un espai escrit.

M’ha vingut al cap aquesta reflexió arran de la relectura de Proses bàrbares, un recull de relats que conté algunes de les pàgines més fines que va escriure Prudenci Bertrana. Aquests relats descriuen un univers format per racons perduts, paisatges modestos, masies abandonades, habitat per tota mena de personatges rudes, tristos, crepusculars, tot plegat situat en una època que ja ha quedat enrere: han quedat enrere el tipus de vida que s’hi feia, les històries que s’hi vivien, les penúries que s’hi passaven, les alegries que hi tenien cabuda.

Però l’espècie humana continua intacta, tal com Prudenci Bertrana la va saber copsar, i, tot i que alguns hostals, alguns masos i camins han desaparegut, en essència el paisatge continua existint tal com ell el va descriure, fins al punt que el lector que quedi meravellat per aquestes pàgines no ho tindrà difícil per anar a trobar aquests espais escrits. D’aquesta manera, passejant-hi, podria afegir la seva experiència de caminant a l’experiència de lector, i assolir així un dels moments culminants de gaudi de què parlava abans.

Qui ho vulgui provar només necessita una motxilla, un grapat d’ametlles, una mica de beure i el volum Tots els contes, que Edicions de la Ela Geminada va editar l’any passat. La plana de la Selva i els voltants de Santa Coloma de Farners us esperen en silenci amb camins que no menen enlloc.