Mur

Aquests dies costa llegir, costa escriure, costa pensar amb serenor. Qualsevol activitat física o intel·lectual que vulguem emprendre ens troba amb els músculs entumits i el cervell enterbolit, almenys en un primer moment. És una sensació que hem d’intentar vèncer, un estat que necessitem deixar enrere, i ho provem: ens sobreposem, ens animem, ens posem en marxa. No passa res si momentàniament recaiem en l’atuïment; ara ja sabem que tenim forces per tornar a surar.

I paga la pena. Perquè hi ha molts motius també per sentir-nos vius, pletòrics, satisfets. I perquè si deixem de banda l’atuïment som capaços de veure amb més claredat què estem fent, cap on anem, quina mena de poble som. I, encara, perquè llavors podem obrir un quadern i escriure quatre ratlles, obrir un llibre i llegir algunes línies, uns quants versos que ens poden donar un cop de mà.

És el que m’ha passat quan he obert Mur, l’últim recull de poemes publicat per Gemma Gorga (Meteora, 2015), un llibre deliciós, a voltes dur, sempre elegant, sempre eficaç, que parla de les dones, de moments vitals, d’experiències, de petits gestos, de marques a la pell, de pensaments —i de què estan plens aquests dies, si no de tot això!—, de records que han tingut, han suggerit, han patit les figures femenines que habiten aquests versos: les dones properes a l’autora i ella mateixa.

I tot el que hi apareix està expressat sense caure mai en el sentimentalisme; la poesia de Gemma Gorga és, de fet, un bon exemple per copsar la gran distància que hi ha entre el sentimentalisme i la sensibilitat. I per copsar un altre detall vital: la importància del to. Que important que és el to en literatura. No crec que avui es tingui prou present el pes que juga a l’hora de dotar un llibre de força, de vigoria, de profunditat. Calen les idees, cal la capacitat d’expressar el que el es vol dir, cal el domini de la llengua, però quantes vegades un to poc escaient no ha destrossat un llibre!

Gemma Gorga és un to, una manera de concebre l’escriptura, una forma de segregar poesia que no pot ser més efectiva. Té la idea, té la capacitat d’expressar-la i té la finor que exhala cada vers. Una finor que, lluny de convertir els poemes en artefactes preciosistes o purament estètics, els dota d’una solidesa i d’una profunditat que només és a l’abast dels bons poetes, dels que s’alcen des de la modèstia per bastir un món poètic autèntic i generós per al lector que s’hi endinsa. Vegem-ne un parell d’exemples:

“Poble-sec”

No era l’àvia
qui perdia la memòria,
era la memòria qui progressivament
perdia l’àvia,
qui l’anava insignificant, encongint
sota la lent còncava del fred,
i ella tan quieta i plana
rere els porticons del balcó,
cinquanta metres quadrats
per a un únic insecte de tendresa,
ales malmeses, si encara ales,
esperant que algú li obrís aviat
la finestra
o el poema.

 

“Elegia”

Temps enrere,
abans que se separessin els continents
i comencéssim a comptar en anys
les nostres vides,
encara era possible
agafar una agulla de cap,
picar un foradet en la closca porosa
i xuclar amb delit el groc embrionari
del rovell barrejat amb la llum mullada
de la clara. Un viatge per túnels secrets
desplaçava matèria i aliment
d’una concavitat a una altra,
de la foscor lliscadissa dels inicis
a la foscor definitiva
de la gola.

D’això fa molt de temps,
quan les gallines ponien ous
a l’ombra improvisada de quatre taulons,
quan els gossos rosegaven
carcanades i sobralles dominicals
i semblaven feliços,
quan els bacteris
no havien colonitzat
tots els meridians de la por,
els microscopis dormien
i nosaltres menjàvem en pau
els fruits senzills de la terra.

L’autora dedica Mur a les seves dues àvies, Francisca Gutiérrez i Eulàlia Llavoré. Nosaltres dediquem aquesta entrada a les àvies que l’1 d’octubre van plantar-se davant les forces policials per protegir els col·legis electorals, un mur que ens dona la força i la serenor que a voltes trobem a faltar, un exemple que no podem deixar de seguir.