Aquests dies les llibreries del país han rebut els exemplars de la nova edició de La mort i la primavera (Club Editor), la darrera obra en què va treballar Mercè Rodoreda. Vaig llegir-la fa més de deu anys, i fins ara no hi he tornat: no pas perquè no sigui una gran obra, sinó més aviat perquè poques grans obres són tan pertorbadores.
Després d’aquests deu anys, el que en retinc és un record de les sensacions que em va provocar i algunes imatges clavades al cervell. Els arbres foradats, el ciment, el túnel per on s’escola el rierol, i l’aigua, l’aigua com a element viu, autònom, atordidor. No sé si aquesta és la millor Mercè Rodoreda, però és la que més m’interessa. Poques novel·les són tan singulars dins del nostre panorama literari, per bé que en la nostra literatura hi hagi una certa tradició d’obres estranyes, obscures, que no encaixen en cap classificació, llibres solitaris com el díptic de Ventura Ametller (Summa Kaòtica, Resta Kaòtica), el París-bis, de Quim Soler, o el més recent i odiosament literari D’incògnit, de Ponç Puigdevall.
No, no comparo aquests llibres. Ja he dit que són espècies solitàries, novel·les que demanen gosar llegir-les, gosar poder que no t’agradin massa —i que Gabriel Ferrater em perdoni. Llibres així cal llegir-los una mica desprevinguts —sempre hi estarem, de fet—, sense pensar si són un testament literari, si en les seves pàgines amaguen centenars de símbols que caldrà interpretar, sense fer-nos cap idea prefixada que ens condicioni massa la lectura. Fem, deixem fer: que les paraules ens diguin el que vulguin.
I a mi em diuen, ara que he tornat a fullejar el volum, que és un bon moment per rellegir La mort i la primavera. Deu anys després, no en faig prou amb les sensacions, amb les imatges que en retinc. Una bona lectura per als freds que s’acosten i les nits més llargues.
Després d’elucubrar sobre si hi ha o no crítiques literàries negatives sobre llibres de poesia, ve de gust deixar de banda la dissertació i gaudir de bons textos. De fet, no de bons textos: dels millors, dels indiscutibles. Quins deuen ser, aquests? Quins són els millors poemes de la història de la poesia?
Hi ha un altre motiu de pes que justifica l’absència de crítiques negatives: qui s’atreveix a dir què és bona poesia i què no ho és? I des de quin punt de vista emet el judici si s’atreveix a fer-lo? En poesia hi ha tantes concepcions, tantes maneres d’entendre-la, tants gustos, tantes actituds a l’hora d’afrontar la creació de versos, tantes maneres de llegir-la i d’interpretar-la com persones hi ha al món. La dificultat que alguns troben quan intenten valorar un poema és semblant a la que experimenten d’altres quan volen jutjar una producció d’art contemporani. Al final tot s’acaba reduint a decidir si l’obra ens diu res o no, si ens arriba o no, si ens commou o ens deixa indiferents. Sí, podem reflexionar sobre el domini de la tècnica de l’autor; sí, podem intentar discernir si hi ha cap lligam o no amb la tradició, o si hi ha discurs o no, i si aquest és un discurs propi, personal, etc.
És el que m’ha passat aquests dies amb Paradisos oceànics, d’Aurora Bertrana. No és cosa meva que enguany se celebri el 125è aniversari de l’autora, que l’editorial :Rata_ acabi de treure al carrer una nova edició d’aquesta obra i que visquem uns temps convulsos que aconsellin de tant en tant, ni que sigui per un grapat d’hores, l’evasió cap a paradisos allunyats. És una manera d’agafar aire, de recuperar les forces, de preparar-se per al proper combat.
Cadascú construeix el seu marge, cadascú fa les seves tries. Com a lectors anem afegint l’una sobre l’altra les pedres que configuraran el nostre mur, la nostra consciència, la nostra visió com a lectors. Aquestes que indico a continuació són algunes de les obres que considero importants per al meu, de marge. No són llibres que ningú hagi de llegir, no són recomanacions; són les meves lectures indiscutibles, sense cap voluntat de ser exhaustiu. N’hi poden haver d’altres, però aquests són les que m’han vingut al cap ara que hi he volgut pensar una mica. No les he situat seguint cap ordre determinat, en principi, perquè cadascú construeix el seu marge com vol.
Sortir a robar cavalls és un llibre paradigmàtic dels temps que corren literàriament parlant, uns temps que es remunten fins a principis de mil·lenni, si no més enllà. Aquesta novel·la de l’escriptor noruec Per Petterson va sortir publicada el 2003, i ara fa un any en va sortir la traducció al català a Club Editor; una edició, per cert, força acurada en general, tot i algun detall revisable de puntuació. L’obra és una bona mostra del que s’escriu avui dia i concentra bona part dels encerts però també dels defectes dels llibres que ens són coetanis.
L'Acció Paral·lela 