Una novel·la del nostre temps

Sortir a robar cavalls és un llibre paradigmàtic dels temps que corren literàriament parlant, uns temps que es remunten fins a principis de mil·lenni, si no més enllà. Aquesta novel·la de l’escriptor noruec Per Petterson va sortir publicada el 2003, i ara fa un any en va sortir la traducció al català a Club Editor; una edició, per cert, força acurada en general, tot i algun detall revisable de puntuació. L’obra és una bona mostra del que s’escriu avui dia i concentra bona part dels encerts però també dels defectes dels llibres que ens són coetanis.

A Sortir a robar cavalls trobem en Trond, un home de 67 anys, que se’n va a viure en una cabana perduda enmig de la natura. A prop només hi té un veí, en Lars, que el protagonista havia conegut cinquanta anys enrere. La trobada amb en Lars fa que en Trond recordi aquella època reculada, quan ell era un adolescent, i el que tenim a continuació és el relat d’aquells dies passats encreuat amb la narració del moment present.

El llibre comença bé. Les primeres pàgines ens situen perfectament en cadascuna de les dues èpoques; també estableixen bé el to de la novel·la, sobretot d’aquests primers compassos —un to pausat, serè—, i ens permeten gaudir d’una prosa ben travada, que excel·leix sobretot en les descripcions del paisatge i de la natura. Petterson és hàbil a l’hora de pintar certs matisos: els colors del dia, dels núvols; les olors dels pins, de la resina; la subtilesa d’un gest, d’una mirada, o quan es fixa en un determinat detall de la conducta humana, com quan llegim: «(…) en aquell poble tothom es coneixia, se sabien les rutines de tots i qualsevol moviment anòmal cridava l’atenció i era anotat a la bitàcola mental que tots portem sobre la vida dels altres.» En aquesta distància curta, Petterson s’hi troba còmode, i és llavors que ens ofereix alguns dels passatges més bells del llibre.

El problema ve quan la història avança i es complica. És aleshores quan queden al descobert les costures i les mancances de la novel·la. Les costures, perquè es nota massa que Petterson treballa a partir d’un guió, que segueix una estructura la bastida de la qual no s’ha molestat a esborrar. Així, sovintegen els aclariments innecessaris per facilitar la feina al lector, o els avançaments que intenten crear clímax, interès, al final d’un determinat capítol.

Les mancances, perquè tot i seguir un guió, tot i deixar al descobert la bastida que aguanta el relat, Petterson no aconsegueix dominar la història i sembla que aquesta se li escapi de les mans. El relat acaba sent confús, absurdament enrevessat. Hi ha escenes mal resoltes (què passa realment amb els alemanys?), personatges sense cap ni peus (qui és aquell fugitiu de qui s’expliquen tants detalls prescindibles?), buits argumentals (quin paper juga realment el pare d’en Trond?).

El capítol final és catastròfic. Si l’autor ens volia parlar del final de l’adolescència del protagonista no ho podia fer d’una forma més tòpica i barroera. I és una llàstima, perquè les primeres pàgines prometen i certs passatges del llibre justifiquen unes expectatives que no s’acaben complint. Costa saber si és un problema d’ambició o de capacitat. El fet és que el llibre s’embolica i va clarament de més a menys, fins a desembocar en una història buida, no prou ben explicada, mancada d’una veritable profunditat.

Si en algun moment sembla que darrere de la història s’hi vulgui amagar una mena de filosofia de la vida, al final queda ben clar que no n’hi ha cap, tal com passa en el cinema de Terrence Malick, tan bell estèticament com carregat d’una buidor insuportable. Encerts i desencerts, sí. El cinema dels nostres dies, la literatura dels nostres dies.