A tots ens ha passat haver començat un llibre en una època determinada i haver-lo deixat perquè no era el moment per a aquella lectura; i, en canvi, haver-ho intentat més endavant i haver gaudit com mai. La primera vegada que em va passar això va ser amb l’Ulisses. Jo era un adolescent amb ganes d’aventures i vaig topar amb tres bergants que no acabaven mai d’esmorzar tancats en una torre lúgubre; no entenia res, però aquell text em va inocular alguna mena de verí que m’hi va fer tornar anys després i que em va transformar completament com a lector.
Ja a la facultat, vaig fracassar estrepitosament en l’intent de llegir Els quaderns de Malte, de Rilke, segurament per culpa de les expectatives que m’hi havia fet posar un professor de literatura que avui parla de tietes i d’un Empordà que no existeix enlloc. Van haver de passar també uns quants anys, però quan vaig tornar als Quaderns vaig descobrir que no em costava gens connectar amb el món que descrivia aquest llibre estrany i a voltes abstrús.
Més dura va ser l’experiència amb la Recherche de Proust, de la qual ja he parlat a L’Acció Paral·lela, on em confesso i em retracto.
Però també ens ha passat l’experiència contrària: encertar de ple el moment idoni per llegir una obra determinada. Encertar-lo sense saber per què, senzillament perquè s’havien alineat els astres en el moment oportú, perquè teníem una disposició d’ànim favorable, o perquè una circumstància completament aliena a nosaltres feia aquella lectura del tot escaient.
És el que m’ha passat aquests dies amb Paradisos oceànics, d’Aurora Bertrana. No és cosa meva que enguany se celebri el 125è aniversari de l’autora, que l’editorial :Rata_ acabi de treure al carrer una nova edició d’aquesta obra i que visquem uns temps convulsos que aconsellin de tant en tant, ni que sigui per un grapat d’hores, l’evasió cap a paradisos allunyats. És una manera d’agafar aire, de recuperar les forces, de preparar-se per al proper combat.
I n’és una de bona, de manera. Perquè el volum de :Rata_ està impecablement editat i proporciona unes bones estones de plaer i desconnexió. La mateixa Aurora Bertrana reconeix a les memòries que havia escrit aquest llibre amb «una ingènua admiració envers les persones i els paisatges d’aquelles illes. Potser hi manca malícia i esperit crític. Potser hi sobre candor i entusiasme.» I acaba reconeixent que és una mena d’obra escrita des de l’adolescència.
Res d’això trobo que faci mal al llibre. Fins i tot diria que aquesta ingenuïtat és un dels encants de Paradisos oceànics. La mirada de l’autora sobre els paisatges i les persones que va conèixer a finals dels anys vint a la Polinèsia francesa desprèn una autenticitat veritable que m’ha convençut fins i tot a mi, gens amant dels tròpics ni dels llocs exòtics ni de les virtuts del turisme.
Com a lector, aquests dies buscava pau i bellesa, una certa calma. I aquí les he trobat amb escreix.
L'Acció Paral·lela 
A mi em passa que no em sé avenir d’aquesta situació política. La visc trasbalsat i m’afecta la lectura. Fa setmanes que no llegeixo absolutament res. I aquest fet em neguiteja doblement. Necessito llegir i no puc. He començat unes quantes novel•les i llibres però és en va, no em concentro. Potser demà provaré amb les “Narracions extraordinàries”, de Joan Santamaria, un autor que m’era totalment desconegut i que em va captivar havent-ne fet un tast de la prosa i la llengua a la mateixa llibreria on vaig comprar aquest llibre editat recentment. Espero que m’obri una mica la gana. Però, si no, el deixaré per a una altra ocasió. Em sabria greu no poder-lo degustar com caldria. És com si, davant d’una plata de bons canalons i una ampolla de bon vi, la desgana te’n privés de fer els honors que es mereixen.
M'agradaM'agrada
Quanta raó que tens! Jo, com tants altres, m’he passat força dies incapaç d’obrir un llibre i, encara menys, escriure una sola ratlla. Ara, a poc a poc, trobo esma per llegir segons què, sabent que en qualsevol moment puc quedar travat. Un dels llibres que he abandonat a mig fer aquestes setmanes -una de les víctimes d’aquests temps- ha estat “Rayuela”. Que Cortázar m’ho sàpiga perdonar.
M'agradaM'agrada
Hi han escriptors, més que llibres, que demanen la seva pròpia mena de lector. S’hi pot arribar als vint, trenta, quaranta o mai a la vida. Tampoc és cap drama. A mi em va passar, que recordi, amb Joyce (com no!), amb Borges i encara em passa amb Thomas Mann. Si arriba l’epifania, és tota una revelació. Si no, cinc anys és una bona distancia per tornar-hi. I ‘Rayuela’, que em perdonin els cortázarians, és una de les novel·les més sobrevalorades de la historia de la literatura.
M'agradaM'agrada