La crítica i la poesia

Recordeu l’última vegada que heu llegit una crítica negativa d’un llibre de poemes? Sí, d’acord, alguna de Manuel Castaño a El País, però aquesta ja la coneixem tots. Alguna altra? En algun diari, en alguna revista, en algun mitjà digital que us vingui al cap? En algun blog? De fet, no en trobareu ni en aquest blog amb males intencions. Cert: a L’Acció Paral·lela no hem escrit encara cap ressenya negativa d’un poemari.

Per què passa, això? Hi ha unes quantes raons que ajuden a explicar-ho; segurament la majoria són les mateixes que serveixen per explicar que hi hagi poques crítiques negatives en general, també d’obres de narrativa. Ja s’ha dit prou: la crítica literària passa per un moment estrany i seria bo que tots els qui la practiquem d’una manera o altra dediquéssim algunes hores a debatre sobre la tasca que fem i cap on va tot plegat.

Ara bé, els problemes que pateix la crítica literària en general s’accentuen i amplifiquen quan aquesta té per objecte la poesia. Per començar, és un món més reduït, concentrat, on cada individu fa sovint uns quants papers de l’auca: poeta, lector, crític, amic, editor, company de catàleg editorial, recitador…

Cal afegir un fet indiscutible: es venen poquíssims llibres de poesia. Els mateixos que n’escriuen i en publiquen en compren rarament —inclogueu-vos en l’excepció aquells qui vulgueu. Els poetes, a diferència dels novel·listes, de tant en tant coincideixen en recitals. Tot plegat ajudar a teixir una xarxa de relacions diverses que afavoreix la discreció: si el que fa un altre no t’agrada, calles, i els altres solen fer el mateix amb tu; i si algú parla bé del que tu fas, gosaràs tu parlar malament del que fa ell?

Hi ha un altre motiu de pes que justifica l’absència de crítiques negatives: qui s’atreveix a dir què és bona poesia i què no ho és? I des de quin punt de vista emet el judici si s’atreveix a fer-lo? En poesia hi ha tantes concepcions, tantes maneres d’entendre-la, tants gustos, tantes actituds a l’hora d’afrontar la creació de versos, tantes maneres de llegir-la i d’interpretar-la com persones hi ha al món. La dificultat que alguns troben quan intenten valorar un poema és semblant a la que experimenten d’altres quan volen jutjar una producció d’art contemporani. Al final tot s’acaba reduint a decidir si l’obra ens diu res o no, si ens arriba o no, si ens commou o ens deixa indiferents. Sí, podem reflexionar sobre el domini de la tècnica de l’autor; sí, podem intentar discernir si hi ha cap lligam o no amb la tradició, o si hi ha discurs o no, i si aquest és un discurs propi, personal, etc.

En qualsevol cas, la subjectivitat més absoluta sembla que plani per damunt de tota valoració d’una obra plàstica o d’un poema. Em sembla que això s’entendrà millor si veiem quatre exemples, quatre maneres de concebre el poema. Totes quatre tenen conreadors, adeptes, defensors i detractors.

1. Víctor Sunyol

tres

ara
ni

mentre
quasi
no

quan
ja
sense

encara
tan
gens
de

temps
a
no
res

per
en

i
ho

o

(de ser només, 2013)

Què n’hem de dir, de Víctor Sunyol? És un escriptor molt ben valorat en general, amb una concepció de la poesia ben particular. Se sol dir que conrea la poesia conceptual, filosòfica; que utilitza de fet la mateixa poesia per fer investigació sobre el llenguatge. Els seus poemes a voltes freguen l’abstracció. També hi ha qui no l’entén, qui no se sent interessat per aquests versos, o qui no té paciència per indagar el que amaguen, el que volen transmetre.

 

2. Jordi Llavina

(Fragment)

Torno a pujar, tants anys després,
sol, a l’ermita de sant Pere.
Ni un alè d’aire, i un sol cru
de juliol que em deixarà
coents el coll i les espatlles
—al vespre, em tocarà patir
el formigueig de la cremor:
la pell, que sembla que bategui
com la del cor (i hauré de planye’m
d’haver en lat tors nu el pendent).
I tanmateix és sols així
que, a voltes, ens sentim el cos:
pels muscles encetats, desperts,
vetllant una ànima adormida
(i ara no m’haig de referir
a malalties rigoroses
que fan del cos fosca pastura:
tumors i plagues, càncers, úlceres)—.
De nou, segueixo aquella senda
que havia pres tantes vegades:
llavors, però, jo era molt jove,
i els garrofers, fragant capçada, d’on abastàvem
el fruit fosc per rosegar un xic de dolçor,
i els pins ferits d’escorça on dúiem
—tot imitant, inconscients,
l’incrèdul sant Tomàs— dos dits
per envescar-nos amb resina
la pell del clot de la mà esquerra
—amb l’altra, capturàvem, àvids,
algun insecte, al vol o a terra,
amb l’objectiu d’empresonar-l’hi—,
i les alzines centenàries,
que dècades de vent decanten,
i els roures alts d’aquest vessant
de la muntanya des del qual
pots albirar, a un tir de ballesta,
l’altre vessant —de la Mussara—,
feien, també, tots aquests arbres,
molts anys abans, l’ombra més jove
en l’espai blanc i extens del temps.
I he vist un esquirol que duia
una avellana encara verda
embolicada amb la caputxa
ben arrapada, i he sentit
arreu el cor de les cigales,
(…)

(L’ermita, 2017)

Són molts els lectors que reconeixen en Llavina un domini de la llengua abassegador, una riquesa que vessa de cada vers en forma de sentit, de sonoritat, de ressò d’una tradició que és cada cop més present en els poemes del vilafranquí. Els detractors diuen quedar freds davant l’ormeig de recursos que exhibeix, potser davant del que consideren un retorn a una poètica d’una altra època, a un cert carnerisme.

 

3. Sònia Moll

Si no li agrada el pot canviar

No te l’emproves?
És evident
que aquesta no és la meva talla.
—És per a la meva mare.
La dependenta assenteix i somriu:
Digue-li que si no li agrada el pot canviar.

I ara sé que s’imagina
una mare com les altres.
Una que obre el paper de regal
sense barallar-se amb els dits
—una que l’obre,
que el pot obrir.
Una mare que et truca als vespres
per saber com t’ha anat el dia
o per preguntar si diumenge
hi aniràs a dinar.
Una mare que et porta caldo a casa
quan estàs malalta,
que et pregunta sovint
si encara no tens nòvio.
Que fa mitjonets de llana
per als fills dels teus germans.

Imagino que imagina
una mare com les altres
mentre embolica el regal
i em somriu.

Potser a ella li hauria agradat
que la seva filla li comprés
un jersei tan bonic.

(I Déu en algun lloc, 2014)

Sònia Moll és una de les poetes més presents en el panorama literari actual, i els amants dels seus versos n’aprecien l’autenticitat, la capacitat de transformar l’experiència pròpia, la intimitat, en poemes bells i ben travats. En canvi, aquells que no conceben la poesia com un mitjà per explicar-se un mateix, per deixar al descobert un cert despullament interior, hi poden veure un excés de relat personal.

 

4. Josep Domènech Ponsatí

Les persecucions obliqües

Vida engorjada:
la giràndola, immòbil.

El mateix dia imperatiu,
desclovellat de si mateix,
cegat amb aclucalls,
maurat com pom d’escala.

¿Pensava en què, la cànula?
¿En els resquills d’enyor?
¿En les sofrages metafòriques?

Tots els meus mots ventrílocs
cristal·litzats en (c)oits.

El meu fort són les meves flaques.

(El Càcol, 2015, Premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater)

A Josep Domènech Ponsatí li agrada per sobre de tot el joc, i el joc és per tant present en cada vers que escriu: juga amb els sons, juga amb els sentits, juga amb la sintaxi. Juga amb ell mateix i amb el lector. I els lectors que accepten el joc s’immergeixen en els llibres d’aquest poeta amb una avidesa desenfrenada. Per als qui la poesia és una altra cosa, el joc és una barrera que no es veuen amb cor de superar.

 

Gustos, concepcions. Què fem davant d’aquesta diversitat? L’entès —qui es consideri entès, qui sigui considerat com a tal— sempre podrà parlar amb més propietat o creure que pot fer-ho. Però llavors pots passar que per les raons que comentava al principi, per la xarxa de relacions, per prudència, temor o fins i tot mandra, decideixi callar, desistir de fer cap crítica negativa.

Ben mirat, i tenint en compte que es venen pocs llibres de poesia, també pot passar que qui decideixi comprar-ne o llegir-ne un sempre vulgui assegurar molt l’encert de la tria, o que només recorri a autors que ja coneix i que sap que no el decebran gaire. Per tant, no li cal fer crítiques negatives. A més, moltes vegades llegirà llibres que li han deixat, que li han regalat (un editor, un amic que escriu…), perquè una bona part dels volums que circulen són això, regals.

I, malgrat tot, aquestes raons, aquestes circumstàncies no amaguen una veritat indiscutible: es publiquen molts llibres de poesia que mai no haurien hagut de sortir del calaix o de la carpeta Els meus documents; es publica molta poesia que no va enlloc, que no aporta res, reculls d’on només salvaríem dos o tres poemes. I, per tant, cal garbellar més.

La crítica té feina, la faci o no.

Anuncis

7 thoughts on “La crítica i la poesia

  1. He esperat que algú altre, més entès que jo, encetés els comentaris. M’acuso de no ser lector de poesia. Això no em priva de reconèixer que hi ha poemes, esparsos, pocs, que m’han arribat, he entès o m’han emocionat. Algú em dirà que no cal entendre’ls, si més no del tot; però, noi, em costa d’assimilar-ho. Al final, amb un esforç d’anys, puc “entendre” la música més abstracta, el jazz, la música atonal…, però la poesia no. I això em reca molt. Si és massa abstracta o hermètica (de vegades ni això) em desanimo, plego veles i ho deixo córrer. No tinc la paciència o l’estat d’ànim per insistir-hi. Tanmateix, tinc una carpeta en què guardo uns quants poemes de diversos autors i autores. N’hi ha més d’Andrés Estellés que d’Espriu, per entendre’ns.
    D’en Jordi Llavina he llegit “Ningú ha escombrat les fulles” i “Londres nevat”, que els vaig trobar excel•lents. Em sembla que no es poden considerar llibres de poesia, però, en certa manera, jo n’hi vaig trobar. Estan escrits amb una prosa excepcional. Aquest fragment de L’Ermita que ens has ofert, és brutalment bo. I si em diuen que és de Carner o de Sagarra m’ho creuria (dos superdotats des del punt de vista del domini de la llengua). Amb l’ajuda de Goggle he espigolat una mica i he sabut que (L’Ermita) és un llibre que està publicat de poc i a punt de ser distribuït a les llibreries. La veritat és que em sembla que el compraré.
    Pel que fa al de la Sònia Moll també l’he trobat molt bo. Amb el seu permís i el vostre l’he afegit a la meva “antologia” personal. No és el primer que us pispo.
    Precisament, a la Llança, la revista de cultura del diari digital El Nacional, hi ha penjada una entrevista d’aquesta poeta.
    A reveure.

    M'agrada

  2. Tinc la meva teoria sobre qui creu que no està fet per a la poesia: senzillament, per les raons que sigui, no ha trobat la que li pot agradar. Tu mateix, amic López, admets que no tens paciència davant de poemes massa hermètics; en canvi, aprecies els poemes potser més narratius, on hi passa alguna cosa, que t’expliquen alguna cosa. Doncs bé, ja tens un fil que pots estirar. Una cosa és jutjar un poema, intentar valorar-ne la qualitat, el que en fa una composició destacable, i una altra de molt diferent és decidir o mirar de descobrir què ens agrada i què no. El que a tu t’agrada en els versos de Llavina o Moll pot ser el mateix que desagradi a algú atre. No passa res. Tu tira per on vulguis; segur que trobaràs poetes i poemes que et vindrà de gust rellegir.

    L’any passat vaig preparar un projecte de recital poètic. Es deia: “Poesia per a al·lèrgics als versos”, i duia com a subtítol: “Recital indicat per a persones amb al·lèrgia, intolerància o incomptatibilitat a la poesia”. Ves per on, hi recollia poemes d’autors diversos que em sembla que poden agradar a gairebé tothom sense deixar de ser molt bons (per mi, esclar). Va quedar al calaix després d’una única prova a Santa Coloma de Farners! Els al·lèrgics no hi van venir; només els convençuts! M’ho podia haver pensat…

    M'agrada

  3. A mi m’ha vingut al cap una crítica demolidora fins al sadisme: la que va fer Ponç Puigdevall del poemari Sense invitació, de Vicenç Villatoro. Va sortir al Time Out de ja fa uns quants anys.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.