Aquests dies les llibreries del país han rebut els exemplars de la nova edició de La mort i la primavera (Club Editor), la darrera obra en què va treballar Mercè Rodoreda. Vaig llegir-la fa més de deu anys, i fins ara no hi he tornat: no pas perquè no sigui una gran obra, sinó més aviat perquè poques grans obres són tan pertorbadores.
Després d’aquests deu anys, el que en retinc és un record de les sensacions que em va provocar i algunes imatges clavades al cervell. Els arbres foradats, el ciment, el túnel per on s’escola el rierol, i l’aigua, l’aigua com a element viu, autònom, atordidor. No sé si aquesta és la millor Mercè Rodoreda, però és la que més m’interessa. Poques novel·les són tan singulars dins del nostre panorama literari, per bé que en la nostra literatura hi hagi una certa tradició d’obres estranyes, obscures, que no encaixen en cap classificació, llibres solitaris com el díptic de Ventura Ametller (Summa Kaòtica, Resta Kaòtica), el París-bis, de Quim Soler, o el més recent i odiosament literari D’incògnit, de Ponç Puigdevall.
No, no comparo aquests llibres. Ja he dit que són espècies solitàries, novel·les que demanen gosar llegir-les, gosar poder que no t’agradin massa —i que Gabriel Ferrater em perdoni. Llibres així cal llegir-los una mica desprevinguts —sempre hi estarem, de fet—, sense pensar si són un testament literari, si en les seves pàgines amaguen centenars de símbols que caldrà interpretar, sense fer-nos cap idea prefixada que ens condicioni massa la lectura. Fem, deixem fer: que les paraules ens diguin el que vulguin.
I a mi em diuen, ara que he tornat a fullejar el volum, que és un bon moment per rellegir La mort i la primavera. Deu anys després, no en faig prou amb les sensacions, amb les imatges que en retinc. Una bona lectura per als freds que s’acosten i les nits més llargues.
L'Acció Paral·lela 
Aquest llibre s’està posant de moda i ho celebro. Ho detecto arran de certes webs, articles i tuits. Més val aquest que qualsevol altre del Cercas o del Pérez Reverte.
Diuen, dieu, que és un llibre de difícil lectura, que s’hauria de llegir a poc a poc, un capítol cada dia, altrament hi ha el perill d’empatxar-se. Ara com mai penso en la necessitat de disposar de bons prescriptors. Per exemple els llibreters, els que ens són directament propers. Em refereixo a gent professional, de confiança i que te’n coneix els gustos. I ara com mai penso en la necessitat de saber-te el nivell de lectura. Cadascú de nosaltres hauria de conèixer-se el nivell al qual està capacitat. Jo, per exemple, amb Proust no puc i segurament que mai no podré llegir-ne més enllà de quaranta planes (malaguanyat). I em temo que “La mort i la primavera” no és el meu llibre.
Em faig una pregunta: quants lectors de bona fe, engrescats per les bones recomanacions de gran literatura, per les llistes del més venuts (qui no vol degustar el millor i tocar el cel amb els dits?), compraran aquest llibre, l’encetaran, el començaran a llegir i l’abandonaran, avorrits i frustrats, impotents, i fins i tot el prendran com a cap d’esquila i en faran l’extrapolació segons la qual tota literatura escrita en català és una puta merda i en fugiran per no tornar-hi mai més?
Quanta propaganda no es va fer d’una novel·la, al meu parer mancada (i premiada!) com és ara “Els estranys”, i quants lectors que s’hi van acostar no van fugir-ne, decebuts per sempre, de la literatura catalana? En literatura tothom vol tenir raó, però no es pot recomanar pujar a l’Everest a qui no n’estigui preparat. És un error. Per això és molt útil, per començar, la literatura o els llibres més fàcils (que no vol dir mal escrits ni mal traduïts). I fóra recomanable no blasmar-los gaire. D’un lector primerenc de best-sellers en pot acabar sortint un de Joyce, de Riba, Foix, Bernhard, Mann o Proust. Aneu a saber.
I, mentrestant, a l’escola, que és la mare dels ous, ¿s’ensenya prou a llegir, i s’estimulen, els alumnes, culturalment parlant? La nostra literatura s’ensenya com cal? En surten competents, des del punt de vista lingüístic? Sense lectors competents sempre anirem amb una ala arrossegant. Sense estimació a la cultura i a la llengua aquest país no se’n sortirà. O sí, però serà una altra cosa. Parlarem patuès o directament la llengua imposada. I ens direm catalans d’una manera purament folkòrica. Com els nord-catalans d’ara mateix, i que em perdonin.
M'agradaM'agrada
Temes ben interessants, els que sempre toques, amic López, i que solen merèixer una conversa llarga -que algun dia haurem de tenir-, més que no pas un comentari en un blog.
Recomanar llibres sempre és complicat. Però hem de partir, crec, d’una premissa: el lector, ell mateix, és el primer responsable del seu nivell, de la seva evolució com a lector. Qui busca només evasió i entreteniment, llegirà certs llibres, aquells que li facin passar una bona estona i no li exigeixin certs esforços. Qui sigui conscient que vol anar més enllà i afrontar certs reptes, perquè té la voluntat de ser una altra mena de lector, aquest haurà d’intentar la lectura de llibres que li demanaran un esforç complementari, cosa que no vol dir que no li puguin proporcionar també plaer. La comparació és fàcil i simple, ja ho sé, i no del tot encertada, però si vols pujar a una muntanya i gaudir del paisatge, primer et tocarà patir una mica.
Dit això, tots tenim els nostres gustos i la nostra tirada per una mena de llibres més que per d’altres. Però per saber per quins llibres tenim tirada hem de llegir-ne de menes diferents; si no, senzillament no podrem dir que sabem què ens agrada i què no. I una altra cosa, encara: no hi ha cap llibre que ens hagi d’agradar per força; ara, hi ha llibres que són bons encara que no ens agradin. Per a un bon lector no sé si la frase es pot girar; diria que no (arribats a un cert punt, ens pot agradar un llibre dolent? No parlo de passar una estona entretinguda).
De llibreters n’hi ha de moltes menes, com de lectors: n’hi ha de bons i n’hi ha que només són dependents. Però fins i tot un bon llibreter només pot aconsellar bé un lector si el coneix força bé; això vol dir una relació sovintejada, alguna conversa, temps. I després hi ha els recomanadors habituals: amics, coneguts, bloguers… T’has de fiar de qui saps que et pots fiar, i això també vol dir converses i temps i alguna ensopegada. Un lector de novel·les de Ken Follet o Albert Espinosa segurament ja no anirà parar mai a un blog com aquest; per tant, a L’Acció Paral·lela no hi patim. Però som conscients que hi ha llibres que fan de mal recomanar, i més d’una vegada ho hem dit parlant d’un o altre llibre.
Una altra qüestió és com es tracta la literatura i la lectura a l’escola. Donaria per a un llarg debat que no podria prescindir d’opinions com les d’Antoni Dalmases i gent que darrerament ha parlat força d’aquest drama.
Tot això per dir-te que no pensis en Proust i que deixis estar “La mort i la primavera” si no et ve de gust. Tu, amic López, tria segons el teu criteri, que ja el voldríem molts.
I ara et deixo, que he d’anar a la llibreria més propera a buscar “La passejada”, de Robert Walser, abans no l’acabin…
M'agradaM'agrada
De Walser vaig llegir “El quadern de Fritz Kocher” i “Jacob Von Gunten”. Només que aquest últim no el vaig poder acabar per causa del marriment tan desagradable que m’assaltava en llegir-lo. M’era un patiment i el vaig abandonar. En Walser reconec que té un no-sé-què, el comences il•lusionat, amb una prosa que enlluerna, però és això, al final et destrempa l’ànim i et destrossa. També he de reconèixer que els escriptors germànics, llevat de Thomas Bernhard, no són sants de la meva devoció (on hi hagi els russos, els anglesos i els francesos…). Mentre el llegia no em podia treure del cap la imatge de l’escriptor al sanatori d’Herisau on va morir sol, dement i desemparat, després d’una vida marcada per la malaltia mental i la marginació. Em vaig imbuir tant de la seva biografia que em va influir negativament. Prefereixo els escriptors amb una existència arrauxada i alegre, que t’encomanen la joia de viure (on hi hagi un Sagarra, un Tísner o un Calders…). Salvant totes les distàncies (i segurament que m’equivoco) em recorda l’estil de Thomas Wolfe, de qui vaig llegir “El nen perdut”, que em va semblar excel•lent.
Potser amb “La passejada” ho tornaré a intentar.
M'agradaM'agrada