Passegem?

Sou a temps de llegir, abans no acabi l’any, una de les petites joies publicades aquest 2017. Però no patiu: de fet, teniu tot el 2018 per gaudir-ne. Parlo de La passejada, el relat de Robert Walser amb què s’estrena la flamant Editorial Flâneur, que acaba d’aparèixer i que promet oferir-nos moltes hores de bona lectura, si ens atenim a la nòmina d’autors que incorporaran progressivament al seu catàleg: Benjamin, Canetti, Camus, Gombrowicz, Bernhard, Sebald…

Com podeu veure, tenen una clara predilecció pels escriptors d’aquesta Mitteleuropa tan pròdiga en bona literatura a què pertany el mateix Robert Walser, que és no només el protagonista del primer llibre editat per l’editorial, sinó també el del logotip que la identifica. I de Robert Walser han triat justament una novel·la breu, gènere que van conrear de manera brillant altres escriptors centreeuropeus. Autors que, d’altra banda, també coincidien en la predilecció que professaven pels balnearis, les cases de salut mental i els sanatoris de condició diversa.

Walser va passar una bona part de la seva vida reclòs en clíniques psiquiàtriques, i les passejades eren un dels seus al·licients. Però ja anteriorment havia defugit la vida animada de Berlín, on va viure uns quants anys, i havia tornat a la seva Suïssa natal, més tranquil·la. I, tanmateix, la calma que potser buscava per superar una depressió es tradueix en una vitalitat i un humor que tenyeixen de dalt a baix La passejada —això sí, una vitalitat i un humor crepusculars. Walser no necessitava viatjar gaire per imaginar certs mons; el que li calien eren les passejades, com a l’heroi del seu relat, un escriptor que necessita anar a fer un volt diari per oxigenar el cervell i trobar la inspiració per escriure.

I això és el que ens explica aquesta novel·la breu: una d’aquestes passejades intranscendents que el protagonista aprofita per fer diversos encàrrecs (passar pel banc, per una llibreria i per una sastreria, anar a dinar…), fer uns quantes observacions i establir contacte —no sempre conversa— amb unes quantes persones. La narració és d’una finor inimitable i traspua modernitat per tots costats, segurament perquè Walser s’entreté en petits detalls de la conducta humana que són universals i atemporals, com l’actitud del forner que anuncia el seu establiment amb un rètol pompós en excés, mostra clara d’una fanfarroneria i d’un exhibicionisme que són grans mals de l’època que vivim. «Al diable amb la dèria miserable de semblar més del que s’és…», exclama el nostre excursionista.

Més endavant, mentre travessa un petit bosc, se sent interpel·lat pel que l’envolta: «Tons d’un món primigeni em venien, no sé d’on, a l’orella.» I el passeig continua entre reflexions de tota mena que se succeeixen sense aturador, com una riuada d’idees, de pensaments; un devessall de mots que Walter Benjamin va descriure bé en un petit text il·luminador —com era tot el que escrivia— sobre Walser: «Tan bon punt ha posat la mà a la ploma, s’apodera d’ell una actitud temerària. Té la sensació que tot està perdut; prorromp en una allau de paraules en la qual cada frase té només la missió de fer oblidar l’anterior.»

Però per al lector de La passejada no és fàcil oblidar cap de les idees que hi estampa Walser: les seves reflexions sobre la condició humana, la natura, la política o la mateixa literatura —ho aprofita per criticar la necessitat de consumir novetats— són l’àlbum de fotos d’un passeig que no ens cansaríem de refer un i altre cop.

Hi té culpa, en això darrer, l’acurada edició amb què ens han ofert aquest relat els responsables de l’Editorial Flâneur: un volum exquisit, amb un bon disseny, un bon paper, una tipografia ben triada (tot i un cos de lletra un pèl petit per als qui ja tenim una edat) i una versió de Teresa Vinardell pràcticament impecable. A més, La passejada es complementa amb «Le promeneur solitaire», un text de W. G. Sebald sobre el mateix Walser traduït per Anna Soler Horta.

Una delícia.

 

Anuncis