Tries aleatòries

Després de llegir Aquesta és la meva carta al món, és a dir, l’antologia de poemes d’Emily Dickinson que va publicar Proa el novembre del 2017, m’han quedat clares unes parell de coses.

En primer lloc, m’ha quedat clar que una selecció de poemes de qualsevol autor no pot ser mai aleatòria, tal com Marcel Riera, el traductor que signa aquestes versions, afirma que ha estat la tria que ha fet per a aquesta antologia. Si Dickinson va escriure prop de 1.800 poemes, és fàcil pensar que no tots deuen ser igual de bons. Els genis, per molt genis que siguin, sempre tenen un moment de flaquesa (ara em ve al cap una frase de l’Ulisses de Joyce que no li va acabar de quedar rodona). Per això, en aquest cas era molt aconsellable fer una tria rigorosa, que oferís una visió àmplia de la poesia de Dickinson, sí, però que ens estalviés als lectors un bon grapat de poemes poc rellevants, per posar-hi algun adjectiu.

I, en segon lloc, m’ha quedat clar que això de traduir poesia no és bufar i fer ampolles, i que no tothom se’n surt de la millor manera. Vaig intuir que alguna cosa passava quan al cap d’una cinquantena de poemes encara no havia aconseguit entrar en el món dickinsonià. Llegia les versions en català i després, sabent de què anava cada poema, passava a les versions en anglès. Poques composicions aconseguien dir-me alguna cosa. Part de la culpa, no cal dir, era exclusivament meva: la poesia que tendeix a ser críptica no és justament la que més aprecio; sempre dubto si aquells versos ofereixen tant com pretenen, si són així de tan meditats o perquè han estat fruit d’una escriptura automàtica, si venen carregats de sentits o si són una boutade. El cas és que a partir d’un cert moment vaig procedir a la inversa: primer llegia els poemes en anglès i després en llegia la traducció de Riera. Quin canvi! De cop i volta vaig començar a penetrar en un món nou; fins i tot si em perdia alguna cosa, els versos de Dickinson em transmetien idees, sensacions, sentits que fins llavors no havia sospitat.

Hi ha algunes excepcions, algunes versions ben trobades, però en general m’ha semblat que els textos de Riera se centraven massa a intentar transmetre la literalitat del text, sense aconseguir-ho sempre, i que en canvi estaven mancats d’autèntica poesia. Efectivament, els he rellegit i els trobo fats, a voltes prosaics, a voltes engavanyats per una rima irritant, poques vegades capaços de fer justícia a l’original. En alguna ocasió no hi ha res a fer, perquè el poema original no és cap meravella. Però tinc tota la sensació que aquest és un intent fallit. I és una llàstima. Potser també ha estat un problema de tries.

La conseqüència, però, és positiva: aquest volum m’ha fet venir ganes de conèixer en profunditat l’obra de Dickinson, de tornar als textos originals i buscar bones traduccions que m’ajudin a gaudir-ne encara més. Veig la gran poeta que és —i no pas perquè ho digui Harold Bloom, que al capdavall no fa sinó escombrar cap a casa amb el seu famós i discutible cànon occidental—, i sé que hi tornaré ben aviat.

Anuncis

Per on comencem?

Un ha de començar l’any amb els seus propis propòsits, fidel als seus convenciments. Per això aquesta entrada no ha estat penjada l’1 de gener. Cal deixar passar un parell de mesos i que cadascú hagi tingut prou temps per posar en pràctica les seves teories, aplicar els seus mètodes, traçar i seguir els seus propis propòsits. És a dir, triar amb quines lectures comença l’any.

Però superats pràcticament els dos primers mesos, podem pensar que ha transcorregut prou temps per fer balanç de les primeres tries, dels primers llibres que hem llegit. L’hem encertat? Anem pel bon camí? Ens hem dotat realment de nous propòsits? O no hem fet sinó continuar amb els d’altres anys?

Si estem convençuts que ho hem endevinat, endavant les atxes. Ara, si ens ha assaltat el dubte, si hem fracassat en alguna tria, un canvi d’estratègia no és només aconsellable, sinó peremptori. I què podem fer llavors? Una proposta que no falla mai és començar pel començament. És a dir:

  • Si mai no hem llegit La Ilíada, L’Odissea o L’Eneida, comencem per qualsevol d’aquestes tres obres que tinguem pendent. Si les vam llegir fa molts anys, sempre les podem rellegir, perquè després d’aquestes obres tot ja fa baixada; no només ens ho haurem passat bé, sinó que tindrem un estat d’ànim que ens predisposarà a encertar-la en les noves tries que hàgim de fer.
  • Si aquestes tres ja les hem llegit i rellegit, podem avançar en el temps i obrir qualsevol d’aquests volums: Khadjí-Murat, de Tolstoi, El jugador, de Dostoievski, o El cosí Basílio, d’Eça de Queirós.
  • I si tenim necessitat de plantar-nos al segle XX, qualsevol volum de Kafka, L’estranger, de Camus, o La llengua salvada, de Canetti, són cartes marcades que ens garantiran l’èxit absolut.

Fins aquí, unes quantes idees… Sabeu què passa, però? Doncs que ben mirat costa parlar de llibres, de lectures, d’art, del que ens agrada llegir o del que volem escriure, quan resulta que ens trobem immersos en uns temps tan terriblement delicats que van en camí de transformar-se en funestos. Funestos per a la llibertat (així, sense complement de nom, la llibertat en tots els àmbits i en tots els sentits). Un té moltes ganes de dedicar el seu temps a l’art i a la bellesa, però quan està en joc la llibertat aquest un acaba no sabent si ha de deixar el que està fent, tancar el llibre o el quadern, apagar l’ordinador, i sortir al carrer a defensar el que de debò està en perill.

Són temps de censura i, pitjor encara, d’autocensura. De mentides i tergiversacions. De corrupció i impunitat. De prevaricació i amenaces. De manca de llibertat d’expressió. De pèrdua flagrant i continuada de drets que semblaven consolidats. A Catalunya i arreu. A Catalunya sabem què passa, sabem tot el que està en perill, la nosa que fan la nostra llengua i la nostra cultura, la nostra sola existència. I a tot el que passa aquí cal sumar-hi els atacs que rebem pel sol fet de ser homes i dones que vivim en aquests temps que volen esdevenir funestos: Filmin fa llistes de pel·lícules que avui no es podrien rodar perquè es considerarien delictives, cantants i artistes de tota mena poden ser empresonats per les seves creacions, un pallasso és acusat de cometre un delicte d’odi…

Costa continuar. Als Estats Units hi ha massacres a les escoles cada dos dies, i la solució proposada és que les professors vagin armats. A casa nostra un dels drames més greus és la impossibilitat d’accedir a un habitatge per culpa de lloguers i preus de venda que no tenen cap relació amb els sous que es cobren. I hi ha l’assetjament contra les dones, una xacra que es reprodueix i s’estén com el virus més mortal. I hi ha l’assetjament contra els qui són diferents. I la Mediterrània convertida en cementiri. I una llista d’iniquitats que no s’acaba.

Per on comencem? Continuem parlant de llibres? Tot ha de poder coexistir, esclar: la defensa dels drets i les lectures que ens alimenten. Però, ara que la meitat del consell de redacció de L’Acció Paral·lela està llegint El món d’ahir, ressonen com mai les paraules del cronista Zweig a propòsit de Romain Rolland, l’escriptor que va veure de lluny com trontollava el món civilitzat tal com l’havien conegut ell i els seus coetanis, tal com el volien conservar. Què podia fer l’art davant la barbàrie que s’aproximava?

Potser ha arribat l’hora de deixar la ploma, tancar el llibre, i sortir a defensar-ho tot abans que no hi hagi res per defensar. Per on comencem?

Variació sobre un tema de Bertol Brecht

Diverses maneres de matar

Hi ha diverses maneres de matar. A un home, pots clavar-li un ganivet a la panxa, o retirar-li el pa, o no tenir-ne cura quan està malalt, o entaforar-lo en una casa infecta, o fer-lo matar treballant, o incitar-lo al suïcidi, o fer-lo anar a la guerra, etc. Només unes quantes d’aquestes coses són prohibides al nostre Estat.

Bertol Brecht (traducció de Feliu Formosa)

 

Diverses maneres d’infligir dolor

Hi ha diverses maneres d’infligir dolor. A un poble, pots dir-li que la llengua que parla no serveix per a res, que només és una nosa per als qui no la parlen, que intentar ensenyar-la als fills és estèril i contraproduent, que és una mena refinada d’odi cap als parlants de la llengua majoritària. Totes aquestes coses les fa l’Estat espanyol.

L’Acció Paral·lela

Ermita. Llavina. Una confessió

Ha arribat l’hora de publicar aquesta entrada. Ha arribat l’hora de parlar de Jordi Llavina. L’ocasió me l’ofereix la recent aparició d’Ermita (Editorial Meteora, 2017), el seu últim llibre. Però potser això és només una excusa.

Anirà bé que comencem pel començament. Llavina i jo ens coneixem dels temps de la facultat. Compartim generació, vam compartir els anys de carrera —tot i que vam coincidir sobretot en el primer curs—, i hem mantingut el contacte al llarg de tot aquest temps amb retrobades esparses, que van ser més continuades entre el 2012 i el 2014, època en què ell va publicar Vetlla, va fer d’editor de la meva novel·la, Marges, i va ser comissari de l’Any Vinyoli. Vam arribar a fer a Santa Coloma de Farners una presentació conjunta d’El llaütista i la captaire, la seva darrera obra de narrativa fins ara, i Marges.

Posteriorment vam coincidir en el catàleg d’Edicions 3i4 quan el 2015 vaig publicar  Tot esperant la riuada, llibre sobre el qual Llavina va escriure una ressenya elogiosa. Ara, de nou, el contacte és menys sovintejat, cosa lògica perquè vivim en dos punts distants de la geografia del país i fem vides diferents. Però l’estimo. L’aprecio. L’admiro. L’admiro per raons múltiples. En primer lloc, perquè és algú amb una ambició literària immensa, fora de dubtes; en segon lloc, perquè ha intentat durant molts anys fer de la seva passió, la literatura, el seu modus vivendi, i ho ha intentat en un lloc i en un moment en què això no és gens fàcil, com a escriptor, com a crític, com a periodista i divulgador…, és a dir, en totes les vessants possibles, i perquè conec poca gent amb els seus coneixements, amb el seu domini de la llengua, amb la seva tenacitat, aplicats en la construcció d’una obra literària pròpia. I perquè no és frare de cap capelleta.

He anat seguint la seva trajectòria. Els primers temps van ser una mica erràtics. Va publicar alguns llibres de relats i algunes novel·les, entre les quals Nitrato de Chile (2001), que va guanyar el Premi Josep Pla, una obra poc reeixida de la qual anys més tard va renegar i que va ser probablement un dels primers indicis que els premis literaris de casa nostra no anaven ben encaminats. De fet, Llavina va renegar de tota la seva producció anterior al 2005, una decisió valenta, agosarada, que calia entendre com tota una declaració d’intencions.

En anys posteriors va continuar conreant la narrativa, però aviat començaria a centrar-se sobretot en la poesia, gènere que al capdavall li ha acabat donant més satisfaccions. El 2012 apareix Vetlla, que segons el meu punt de vista és la primera gran obra de Llavina, un veritable desvetllament del poeta, com vaig dir en un text breu publicat a Núvol. És aquí on Llavina ensenya per primer cop les seves armes: la potència discursiva, el domini dels recursos, la capacitat d’acordar la voluntat de dir amb l’encert en la tria d’una bastida retòrica justa.

L’any següent va publicar El llaütista i la captaire, i l’adjectiu erràtic em ve de nou al cap. Aquesta és una obra tan ben escrita com estranyament plantejada. Què ens hi vol explicar, Llavina? On ens porta, el llibre? És curiós: després que el vilafranquí hagués repudiat les seves obres primerenques, ens ofereix una novel·la que per to i maneres sembla un retorn a aquella primera època. Feia l’efecte que el tall que volia marcar Llavina en la seva obra no s’havia acabat de produir del tot, segurament perquè alguna cosa en ell no havia canviat prou. Vaig tenir la sensació que un dels escriptors més ben dotats i preparats del país errava el tret a l’hora d’aprofitar les seves capacitats i la seva ambició.

És de nou en la poesia, i en el seu següent llibre —Contrada—, on Llavina reprèn l’intent de trobar el to adequat —el to i els temes. La continuació de Vetlla és un pas endavant; aquest recull de sonets potser no del tot rodó —quina obra ho és?— conté poemes d’una gran bellesa i s’erigeix com un bon punt de partida en la bona direcció, una direcció que encara no està del tot ben definida, com demostra Matí de la mort, aparegut el 2015. Llavina me’n va fer arribar el manuscrit abans de la seva publicació per si li volia fer saber el meu parer. El llibre, però, no em va agradar, com li vaig confessar. L’amistat que ens uneix m’obligava a ser franc amb ell, i així li ho vaig dir. Evidentment, Matí de la mort conté alguns poemes notables, però alguns dels més narratius em semblaven innecessàriament llargs, hi veig un excés de metàfores i comparacions, la llengua se’m fa a voltes massa «noucentista».

Per tot plegat, les meves expectatives davant la lectura d’Ermita eren màximes, tan grans com la prudència amb què vaig començar a llegir aquest llarg poema de 1401 octosíl·labs. D’entrada, me n’agradava el títol, molt més que Fato de la meva vida, el primer títol que Llavina havia pensat per a aquest llibre (o que Matí de la mort, títol que a hores d’ara encara no entenc, o El llaütista i la captaire. Els títols i Llavina, una relació a vegades complexa).

Un cop llegit Ermita, són diverses les conclusions que en puc extreure. Els fonaments més ben assentats sobre els quals s’alça aquest llarg poema són la ja esmentada ambició literària del poeta, la idea al voltant de la qual construeix el text i el to de què dota els versos i amb el qual n’afronta el procés d’escriptura. A tot això caldria afegir-hi que Ermita posa en evidència la mestria de Llavina en el maneig de la llengua i la seva capacitat de sintetitzar i incorporar al text les seves lectures, la tradició a la qual està vinculat i la seva pròpia trajectòria literària i personal.

L’ambició, com hem dit, hi és sempre quan parlem d’un llibre de Llavina, i el domini de la llengua, també. En canvi, en obres anteriors de vegades el to i la composició —dels versos, de la narració— no semblaven acabar de lligar amb allò que ens volia explicar. Però, indiscutiblement, Llavina ha arribat a una maduresa que li permet forjar obres més plenes, més autèntiques, molt diferents dels seus llibres més frívols, per dir-ho d’alguna manera. Si abans poemes i relats eren l’ocasió per dibuixar escenes exhibicionistes de sexe sadollat o frustrat, per exemple, ara la seva producció vira cap a una poesia més contemplativa que li permet fer balanç des d’una certa calma, des d’un cert equilibri que no és mai complet, perquè viure és intentar mantenir aquest equilibri, no pas aconseguir-ho —només la mort ho equilibra tot.

A Ermita Llavina descriu la seva ascensió a peu a Sant Pere del Puig, lloc amb el qual manté un lligam des de la seva primera etapa vital —si més no el lligam que permet establir-hi el record, la memòria. Justament, mentre puja pel camí polsegós que duu a l’ermita un calorós dia de juliol, al poeta li venen al cap records esparsos que comparteixen espai amb descripcions del paisatge, amb reflexions sobre la vida i la mort, l’amor, la mateixa literatura i, sobretot, el pas del temps, o sobre el temps, més aviat: el seu pas, les marques que deixa o que esborra, els canvis de visió que provoca…

Els versos octosíl·labs són bons conductors de les idees que el poeta vol expressar, de la sonoritat amb què les vesteix —o basteix, tant se val—, de les metàfores. Hi ha passatges brillants aspergits al llarg de tota la composició. També n’hi ha d’altres de no tan aconseguits, on la vena lírica no queda tan ben fosa amb la narració, però és lògic que passi això en una composició de 1401 versos.

Ermita potser no ateny la volada de Vetlla —potser, dic—, però és un pas endavant valent i oportú en la trajectòria de Llavina, una fita enmig del camí, enmig d’una nova cruïlla. Totes les direccions són opcions obertes; seguirem amb atenció els seus pròxims moviments. En tot cas, les dificultats de Llavina per consolidar —això segons el meu parer, esclar— una trajectòria més regular, sense tants alts i baixos, són un bon mirall per als qui, com ell, intentem escriure alguna cosa no dita. Les seves dificultats són les meves dificultats.

Llavina, més madur vitalment i creativament, es troba en una disposició immillorable per, ara sí, produir els seus fruits més saborosos, més valuosos. Els propers anys en llegirem grans obres.