Ermita. Llavina. Una confessió

Ha arribat l’hora de publicar aquesta entrada. Ha arribat l’hora de parlar de Jordi Llavina. L’ocasió me l’ofereix la recent aparició d’Ermita (Editorial Meteora, 2017), el seu últim llibre. Però potser això és només una excusa.

Anirà bé que comencem pel començament. Llavina i jo ens coneixem dels temps de la facultat. Compartim generació, vam compartir els anys de carrera —tot i que vam coincidir sobretot en el primer curs—, i hem mantingut el contacte al llarg de tot aquest temps amb retrobades esparses, que van ser més continuades entre el 2012 i el 2014, època en què ell va publicar Vetlla, va fer d’editor de la meva novel·la, Marges, i va ser comissari de l’Any Vinyoli. Vam arribar a fer a Santa Coloma de Farners una presentació conjunta d’El llaütista i la captaire, la seva darrera obra de narrativa fins ara, i Marges.

Posteriorment vam coincidir en el catàleg d’Edicions 3i4 quan el 2015 vaig publicar  Tot esperant la riuada, llibre sobre el qual Llavina va escriure una ressenya elogiosa. Ara, de nou, el contacte és menys sovintejat, cosa lògica perquè vivim en dos punts distants de la geografia del país i fem vides diferents. Però l’estimo. L’aprecio. L’admiro. L’admiro per raons múltiples. En primer lloc, perquè és algú amb una ambició literària immensa, fora de dubtes; en segon lloc, perquè ha intentat durant molts anys fer de la seva passió, la literatura, el seu modus vivendi, i ho ha intentat en un lloc i en un moment en què això no és gens fàcil, com a escriptor, com a crític, com a periodista i divulgador…, és a dir, en totes les vessants possibles, i perquè conec poca gent amb els seus coneixements, amb el seu domini de la llengua, amb la seva tenacitat, aplicats en la construcció d’una obra literària pròpia. I perquè no és frare de cap capelleta.

He anat seguint la seva trajectòria. Els primers temps van ser una mica erràtics. Va publicar alguns llibres de relats i algunes novel·les, entre les quals Nitrato de Chile (2001), que va guanyar el Premi Josep Pla, una obra poc reeixida de la qual anys més tard va renegar i que va ser probablement un dels primers indicis que els premis literaris de casa nostra no anaven ben encaminats. De fet, Llavina va renegar de tota la seva producció anterior al 2005, una decisió valenta, agosarada, que calia entendre com tota una declaració d’intencions.

En anys posteriors va continuar conreant la narrativa, però aviat començaria a centrar-se sobretot en la poesia, gènere que al capdavall li ha acabat donant més satisfaccions. El 2012 apareix Vetlla, que segons el meu punt de vista és la primera gran obra de Llavina, un veritable desvetllament del poeta, com vaig dir en un text breu publicat a Núvol. És aquí on Llavina ensenya per primer cop les seves armes: la potència discursiva, el domini dels recursos, la capacitat d’acordar la voluntat de dir amb l’encert en la tria d’una bastida retòrica justa.

L’any següent va publicar El llaütista i la captaire, i l’adjectiu erràtic em ve de nou al cap. Aquesta és una obra tan ben escrita com estranyament plantejada. Què ens hi vol explicar, Llavina? On ens porta, el llibre? És curiós: després que el vilafranquí hagués repudiat les seves obres primerenques, ens ofereix una novel·la que per to i maneres sembla un retorn a aquella primera època. Feia l’efecte que el tall que volia marcar Llavina en la seva obra no s’havia acabat de produir del tot, segurament perquè alguna cosa en ell no havia canviat prou. Vaig tenir la sensació que un dels escriptors més ben dotats i preparats del país errava el tret a l’hora d’aprofitar les seves capacitats i la seva ambició.

És de nou en la poesia, i en el seu següent llibre —Contrada—, on Llavina reprèn l’intent de trobar el to adequat —el to i els temes. La continuació de Vetlla és un pas endavant; aquest recull de sonets potser no del tot rodó —quina obra ho és?— conté poemes d’una gran bellesa i s’erigeix com un bon punt de partida en la bona direcció, una direcció que encara no està del tot ben definida, com demostra Matí de la mort, aparegut el 2015. Llavina me’n va fer arribar el manuscrit abans de la seva publicació per si li volia fer saber el meu parer. El llibre, però, no em va agradar, com li vaig confessar. L’amistat que ens uneix m’obligava a ser franc amb ell, i així li ho vaig dir. Evidentment, Matí de la mort conté alguns poemes notables, però alguns dels més narratius em semblaven innecessàriament llargs, hi veig un excés de metàfores i comparacions, la llengua se’m fa a voltes massa «noucentista».

Per tot plegat, les meves expectatives davant la lectura d’Ermita eren màximes, tan grans com la prudència amb què vaig començar a llegir aquest llarg poema de 1401 octosíl·labs. D’entrada, me n’agradava el títol, molt més que Fato de la meva vida, el primer títol que Llavina havia pensat per a aquest llibre (o que Matí de la mort, títol que a hores d’ara encara no entenc, o El llaütista i la captaire. Els títols i Llavina, una relació a vegades complexa).

Un cop llegit Ermita, són diverses les conclusions que en puc extreure. Els fonaments més ben assentats sobre els quals s’alça aquest llarg poema són la ja esmentada ambició literària del poeta, la idea al voltant de la qual construeix el text i el to de què dota els versos i amb el qual n’afronta el procés d’escriptura. A tot això caldria afegir-hi que Ermita posa en evidència la mestria de Llavina en el maneig de la llengua i la seva capacitat de sintetitzar i incorporar al text les seves lectures, la tradició a la qual està vinculat i la seva pròpia trajectòria literària i personal.

L’ambició, com hem dit, hi és sempre quan parlem d’un llibre de Llavina, i el domini de la llengua, també. En canvi, en obres anteriors de vegades el to i la composició —dels versos, de la narració— no semblaven acabar de lligar amb allò que ens volia explicar. Però, indiscutiblement, Llavina ha arribat a una maduresa que li permet forjar obres més plenes, més autèntiques, molt diferents dels seus llibres més frívols, per dir-ho d’alguna manera. Si abans poemes i relats eren l’ocasió per dibuixar escenes exhibicionistes de sexe sadollat o frustrat, per exemple, ara la seva producció vira cap a una poesia més contemplativa que li permet fer balanç des d’una certa calma, des d’un cert equilibri que no és mai complet, perquè viure és intentar mantenir aquest equilibri, no pas aconseguir-ho —només la mort ho equilibra tot.

A Ermita Llavina descriu la seva ascensió a peu a Sant Pere del Puig, lloc amb el qual manté un lligam des de la seva primera etapa vital —si més no el lligam que permet establir-hi el record, la memòria. Justament, mentre puja pel camí polsegós que duu a l’ermita un calorós dia de juliol, al poeta li venen al cap records esparsos que comparteixen espai amb descripcions del paisatge, amb reflexions sobre la vida i la mort, l’amor, la mateixa literatura i, sobretot, el pas del temps, o sobre el temps, més aviat: el seu pas, les marques que deixa o que esborra, els canvis de visió que provoca…

Els versos octosíl·labs són bons conductors de les idees que el poeta vol expressar, de la sonoritat amb què les vesteix —o basteix, tant se val—, de les metàfores. Hi ha passatges brillants aspergits al llarg de tota la composició. També n’hi ha d’altres de no tan aconseguits, on la vena lírica no queda tan ben fosa amb la narració, però és lògic que passi això en una composició de 1401 versos.

Ermita potser no ateny la volada de Vetlla —potser, dic—, però és un pas endavant valent i oportú en la trajectòria de Llavina, una fita enmig del camí, enmig d’una nova cruïlla. Totes les direccions són opcions obertes; seguirem amb atenció els seus pròxims moviments. En tot cas, les dificultats de Llavina per consolidar —això segons el meu parer, esclar— una trajectòria més regular, sense tants alts i baixos, són un bon mirall per als qui, com ell, intentem escriure alguna cosa no dita. Les seves dificultats són les meves dificultats.

Llavina, més madur vitalment i creativament, es troba en una disposició immillorable per, ara sí, produir els seus fruits més saborosos, més valuosos. Els propers anys en llegirem grans obres.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.