Per on comencem?

Un ha de començar l’any amb els seus propis propòsits, fidel als seus convenciments. Per això aquesta entrada no ha estat penjada l’1 de gener. Cal deixar passar un parell de mesos i que cadascú hagi tingut prou temps per posar en pràctica les seves teories, aplicar els seus mètodes, traçar i seguir els seus propis propòsits. És a dir, triar amb quines lectures comença l’any.

Però superats pràcticament els dos primers mesos, podem pensar que ha transcorregut prou temps per fer balanç de les primeres tries, dels primers llibres que hem llegit. L’hem encertat? Anem pel bon camí? Ens hem dotat realment de nous propòsits? O no hem fet sinó continuar amb els d’altres anys?

Si estem convençuts que ho hem endevinat, endavant les atxes. Ara, si ens ha assaltat el dubte, si hem fracassat en alguna tria, un canvi d’estratègia no és només aconsellable, sinó peremptori. I què podem fer llavors? Una proposta que no falla mai és començar pel començament. És a dir:

  • Si mai no hem llegit La Ilíada, L’Odissea o L’Eneida, comencem per qualsevol d’aquestes tres obres que tinguem pendent. Si les vam llegir fa molts anys, sempre les podem rellegir, perquè després d’aquestes obres tot ja fa baixada; no només ens ho haurem passat bé, sinó que tindrem un estat d’ànim que ens predisposarà a encertar-la en les noves tries que hàgim de fer.
  • Si aquestes tres ja les hem llegit i rellegit, podem avançar en el temps i obrir qualsevol d’aquests volums: Khadjí-Murat, de Tolstoi, El jugador, de Dostoievski, o El cosí Basílio, d’Eça de Queirós.
  • I si tenim necessitat de plantar-nos al segle XX, qualsevol volum de Kafka, L’estranger, de Camus, o La llengua salvada, de Canetti, són cartes marcades que ens garantiran l’èxit absolut.

Fins aquí, unes quantes idees… Sabeu què passa, però? Doncs que ben mirat costa parlar de llibres, de lectures, d’art, del que ens agrada llegir o del que volem escriure, quan resulta que ens trobem immersos en uns temps tan terriblement delicats que van en camí de transformar-se en funestos. Funestos per a la llibertat (així, sense complement de nom, la llibertat en tots els àmbits i en tots els sentits). Un té moltes ganes de dedicar el seu temps a l’art i a la bellesa, però quan està en joc la llibertat aquest un acaba no sabent si ha de deixar el que està fent, tancar el llibre o el quadern, apagar l’ordinador, i sortir al carrer a defensar el que de debò està en perill.

Són temps de censura i, pitjor encara, d’autocensura. De mentides i tergiversacions. De corrupció i impunitat. De prevaricació i amenaces. De manca de llibertat d’expressió. De pèrdua flagrant i continuada de drets que semblaven consolidats. A Catalunya i arreu. A Catalunya sabem què passa, sabem tot el que està en perill, la nosa que fan la nostra llengua i la nostra cultura, la nostra sola existència. I a tot el que passa aquí cal sumar-hi els atacs que rebem pel sol fet de ser homes i dones que vivim en aquests temps que volen esdevenir funestos: Filmin fa llistes de pel·lícules que avui no es podrien rodar perquè es considerarien delictives, cantants i artistes de tota mena poden ser empresonats per les seves creacions, un pallasso és acusat de cometre un delicte d’odi…

Costa continuar. Als Estats Units hi ha massacres a les escoles cada dos dies, i la solució proposada és que les professors vagin armats. A casa nostra un dels drames més greus és la impossibilitat d’accedir a un habitatge per culpa de lloguers i preus de venda que no tenen cap relació amb els sous que es cobren. I hi ha l’assetjament contra les dones, una xacra que es reprodueix i s’estén com el virus més mortal. I hi ha l’assetjament contra els qui són diferents. I la Mediterrània convertida en cementiri. I una llista d’iniquitats que no s’acaba.

Per on comencem? Continuem parlant de llibres? Tot ha de poder coexistir, esclar: la defensa dels drets i les lectures que ens alimenten. Però, ara que la meitat del consell de redacció de L’Acció Paral·lela està llegint El món d’ahir, ressonen com mai les paraules del cronista Zweig a propòsit de Romain Rolland, l’escriptor que va veure de lluny com trontollava el món civilitzat tal com l’havien conegut ell i els seus coetanis, tal com el volien conservar. Què podia fer l’art davant la barbàrie que s’aproximava?

Potser ha arribat l’hora de deixar la ploma, tancar el llibre, i sortir a defensar-ho tot abans que no hi hagi res per defensar. Per on comencem?

Anuncis

6 thoughts on “Per on comencem?

  1. Us dono les gràcies per aquestes paraules tan sàvies i lúcides. Són un bàlsam per aquest temps tan convuls. El vostre blog és magnífic. Tota una troballa. Us envio una abraçada.

    Liked by 1 person

  2. És difícil decidir què hem de fer, però a mi no em desagrada aquella dita de Pascal: Tots els mals de l’home deriven del fet de no ser capaç de romandre tranquil·lament assegut i sol a la seva habitació. Amb un bon llibre, afegiria jo. Possiblement fa més profit al país llegir l’Odissea de Riba, que penjar l’estelada al balcó.

    Liked by 1 person

    1. Trobo que és compatible manifestar-se a favor de la independència, penjar al balcó l’estelada i llegir l’Odissea. No obstant, el teu comentari és molt interessant i m’ha fet pensar que fóra molt positiu que els dos milions i escaig de catalans que van votar a favor de la independència també fossin lectors en llengua catalana i “consumidors” de “productes” culturals en català. Em sap greu, però em fa l’efecte que, aquesta coherència i tossudesa demostrada cada 11S a l’hora de manifestar-se políticament, no té el parió idiomàtic i cultural que caldria: quant a la tria de la llengua pel que fa la lectura (si és que hi ha lectura), quant al conreu de la llengua… Quants independentistes són lectors d’uns diaris que són enemics de la república catalana? Quants independentistes són incapaços de fer l’esforç (un esforç que es converteix en gaudi) de llegir en català, i en canvi prefereixen llegir en castellà? Sí, de vegades penses què triaries? Si una llengua salvada, rica, viva i parlada o un estat propi? El que passa és que aquesta dicotomia és falsa. Si no ens enganyem, l’única esperança (i és esperança i no certesa) per a les nostres llengua i cultura és l’estat propi. Altrament, és la mort segura, amb un estat espanyol que ens és clarament enemic.

      Liked by 1 person

  3. Quanta raó que teniu tots dos! Tot és important, i tot ho podem fer alhora, i tot ho hem de fer amb aquell mínim de coherència que de vegades es troba tant a faltar. Perquè, tant si parlem de llengua com si parlem… de vins, hi ha tants independentistes que ho tenen mal entès!

    M'agrada

Respon a López Cancel·la la resposta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.