Es publica massa?

Un dels actes destacats del darrer Festival de Poesia Domini Màgic, celebrat a Santa Coloma de Farners del 16 al 18 de març, va ser la taula rodona “Editar poesia avui”. Hi van prendre part tres editors que són alhora poetes: Roger Costa-Pau (Llibres del Segle), Esteve Plantada (Edicions Terrícola) i Pau Vadell (AdiA Edicions), i al llarg d’una hora ben bona van conversar i exposar els seus punts de vista sobre tot el que comporta editar avui llibres de poesia a partir de les preguntes que els feia la moderadora, Margarida Casacuberta.

Van ser moltes les qüestions interessants que es van debatre: com construeix el seu catàleg cada editorial, quin és el paper de l’editor amb relació a les obres que decideix publicar, com està el mercat de la poesia, etc. Va ser inevitable que sorgís una pregunta que és una constant en aquesta mena de debats, i de fet en tota mena de converses on conflueixen editors, autors i llibreters: es publica massa?

En aquesta ocasió la pregunta se circumscrivia a l’àmbit de la poesia. La visió dels tres editors de la taula podia ser diversa tenint en compte el moment actual que viuen les tres editorials representades: Llibres del Segle treu uns tres volums per any; Edicions Terrícola es mou en xifres semblants, tot i que Esteve Plantada va confessar el seu desig de frenar una mica o fins i tot fer una pausa; en canvi, AdiA Edicions publica cada any al voltant d’una dotzena de llibres.

Dic que la visió podia ser diversa, però no ho va ser gaire. Cada editorial viu el seu propi moment, la seva pròpia dinàmica: els uns publiquen més; els altres, menys. El que no canvia gaire és el fet que vendre llibres de poesia avui —avui, i segurament sempre— costa molt. La “venda espontània” de poemaris a les llibreries és una rara avis, i cal recórrer a les presentacions, als recitals, a les fires, als festivals, llocs on els lectors són més propensos a fer el gest d’endur-se el llibre a casa, potser perquè es troben sota l’influx dels versos que han sentit dir a l’autor mateix.

Cal afegir que es manté vigent la brama segons la qual el nombre de lectors compradors de poesia en llengua catalana no passa de dos-cents. I, esclar, dues-centes persones disposades a comprar un llibre de poesia són molt poques. Quan els editors fan números, solen confirmar aquesta xifra. Si bé es fan tirades de 400 a 600 exemplars i de tant en tant cal reeditar algun títol, molts llibres no passen d’unes poques desenes de volums venuts.

Això és greu? Segurament. És un fet constatat que l’interès per la poesia està estancat. Tot i que en els últims anys hi ha hagut una florida de recitals i festivals, continua costant molt apropar el públic a la poesia i, encara més, convertir aquest acostament en vendes, fins al punt que es generalitza la impressió que hi ha més poetes (disculpeu, m’he deixat les cometes) que lectors.

Ara, tampoc no hem de caure en el desànim: a la taula rodona també es va dir que, si la comparem amb el que passa en altres literatures, la nostra situació no és tan dolenta. La poesia en llengua castellana té encara menys lectors que la que es publica en llengua catalana, a Itàlia la situació és dramàtica i a França llibreters ben informats afirmen que no hi ha pas més de 500 lectors compradors de poesia. A tot França! I parlem d’una demografia molt diferent de la nostra.

Però, llavors, quin és el punt de coincidència de tots tres editors a l’hora de respondre a la pregunta que ens ocupa —si es publica massa o no? Doncs que la resposta no passa per dir sí o no, sinó que passa per la reflexió següent: les editorials no haurien de publicar més llibres que els que són capaces de promocionar, acompanyar, presentar. Si publiquen un llibre és perquè hi creuen i perquè estan disposades a dedicar-li tota l’atenció, tots els esforços perquè sigui present a les llibreries, perquè se’n facin presentacions, perquè aparegui en fires i recitals i festivals i arreu on pugui trobar un lector disposat a deixar-se seduir. Si no, no cal que l’editin. Si s’han de limitar a fer arribar les caixes a la distribuïdora perquè reparteixi el llibre per unes quantes llibreries sense cap acompanyament de cap mena, llavors més val estalviar-se els diners i evitar la inflació de títols apareguts. Ves si és senzill.

Les coses de vegades s’entenen millor amb un exemple. Conec de molt a prop un autor que darrerament ha publicat dos llibres: Tot esperant la riuada (2015) i El pes (2017). Aquest darrer va treure’l al carrer amb Godall Edicions. L’editora va tenir cura del llibre des de molt abans que sortís en paper: va tenir cura del text, del disseny, de la idea que hi havia al darrere i dels primers passos que caldria fer un cop publicat. Després va organitzar unes quantes presentacions que es van sumar a les que l’autor havia previst, i va ser present en totes, sovint aportant-hi un plus (aconseguint que es pogués servir una copa de vi, que hi vingués una periodista a fer una entrevista a l’autor, gravant unes imatges per a la promoció, etc.). Va portar el llibre a fires i festivals diversos. En fi, hi ha cregut, se n’ha ocupat, ha fet el seu paper.

El primer, Tot esperant la riuada, va sortir publicat a Tres i Quatre. Se’n van fer tres presentacions, totes organitzades per l’autor mateix, que les va dur a terme en la més estricta solitud. L’editora no va assistir a cap d’aquests actes, no en va proposar cap altre; tampoc no va fer difusió del llibre —potser un anunci d’ofici en una revista. Res més. Cap contacte amb l’autor. De fet, des del 2015, ni tan sols l’obligatòria comunicació del nombre d’exemplars venuts, dels drets generats, fossin pocs o molts. Aquest és un llibre que l’autor té la sensació d’haver regalat a canvi de res a l’editorial, que el té literalment segrestat. No, no caldria haver-lo publicat. Tot i que l’autor se l’estima, preferiria no haver-lo publicat d’aquesta manera.

Es publica massa? Depèn, oi?

 

Anuncis

La mare de tots els pecats

Això que diré no passarà, però caldria que passés: tothom —i tothom vol dir, com a mínim, tots els ciutadans d’aquesta Europa dels nostres dies— hauria de deixar de fer el que està fent, aturar-se unes hores, seure en algun lloc i llegir d’una tirada Joventut sense Déu (Editorial Fonoll, 2017), la novel·la que Ödön von Horváth va publicar el 1938, el mateix any que, exiliat a París, una branca d’un dels plàtans dels Camps Elisis li va caure al damunt i el va matar.

I doncs? És que Joventut sense Déu és una obra mestra?, us deveu preguntar. No, no és una obra mestra; és, i no és pas dir poc, una bona novel·la, ben escrita, molt llegidora, que demana i mereix una sola tarda llarga de lectura (dues de breus si ho preferiu), i que no és més extensa senzillament perquè no conté un sol gram de palla. Tot el que hi és hi ha de ser. Al llarg d’una vida un ensopega amb poques obres tan depurades, tan reduïdes a l’essencial, i, malgrat tot, tan fàcils de llegir i tan absorbents.

Però qui és l’autor d’aquesta petita joia? Ödön von Horváth és un representant gairebé perfecte de la Mitteleuropa: fill d’un diplomàtic hongarès, va néixer amb el segle en una ciutat de la costa croata, i la seva vida va transcórrer en ciutats com Belgrad, Budapest, Munic, Berlín, Praga o París. Ciutadà de l’Imperi austrohongarès, va viure, veure i patir l’ascens al poder del règim nazi. Com a dramaturg i novel·lista, va escriure obres que descriuen la vida a l’Alemanya de finals dels anys trenta, fet que l’emparenta amb un autor com Hans Fallada. Tots dos han romàs desconeguts per a nosaltres fins fa ben pocs anys. Però si Fallada es caracteritza per unes novel·les extensíssimes, que recorren a una descripció minuciosa de l’època, de la societat, dels fets que succeïen, Horváth opta per la via contrària: la seva màxima bé podria ser less is more.

A Joventut sense Déu ens presenta un mestre que se les heu amb uns joves alumnes completament abduïts pel règim. Hi ha una història, un fil, una trama que li serveix a Horváth per fer el seu retrat del moment —i de la joventut del moment. El llibre és, per tant, dolorós. Però no és dolorós, de fet. Vull dir amb això que la trama és molt distreta i la lectura avança amb alegria, a bon ritme, gràcies a una manera de narrar directa, clara, i a una disposició de les frases força curiosa: sovint cada oració, per breu que sigui, és un paràgraf, cosa que agilita encara més la lectura. I tot i que el que s’explica és cru, la manca d’un excés de dramatisme, de fet, l’absència d’excessos, fa que el lector s’empassi amb facilitat idees i escenes que bé podríem trobar en un film com La cinta blanca de Haneke.

Llavors, per què és dolorosa la lectura? Doncs perquè massa pàgines del llibre, massa reflexions semblen escrites avui mateix a propòsit del que passa a Europa en aquests temps que corren i, sobretot, a propòsit del que passa a l’Estat espanyol. L’estat malalt que descriu en primera persona aquest mestre té massa punts de contacte amb l’Estat on encara vivim, i el principal d’aquests punts de contacte és alhora el gran tema que recorre el llibre: la gran abominació que representa la mentida; la mentida convertida en raó d’estat, en manera d’existir d’aquest Estat, en condicionant de totes les vides, en origen de tot el que ha de venir.

     Quan s’abomina el caràcter i l’únic que es tolera és l’obediència, la veritat se’n va i ve la mentida.
La mentida, la mare de tots els pecats.

(Joventut sense Déu, pag. 128)

El nazisme va aprofitar la mentida per bastir la maquinària de l’Estat, per acumular tot el poder, per sotmetre els qui no volien formar-ne part —o els qui n’eren rebutjats. L’Estat espanyol utilitza la mentida amb els mateixos fins i amb resultats semblants: l’autocensura dels ciutadans, el sotmetiment, la pèrdua de llibertats, l’adhesió a les idees dominants.

Joventut sense Déu, que ens arriba en una versió gairebé immaculada d’Anna Soler Horta, és una lectura dolorosa però imprescindible.

 

Cap a l’hivern

Vivim uns temps meravellosos. Darrere de casa hi ha un freixe que l’any passat va negar-se a morir. Va resistir la sequera de l’hivern i de la primavera, va aguantar un estiu inacabable, socarrimat per una xardor impenitent, va continuar dempeus durant la tardor eixuta. Aquest hivern ha suportat unes quantes gelades. La setmana passada va quedar enfarinat per la neu i va plantar cara a una ventada de les que no es troben ni al fons de la memòria. I avui, després d’un parell de dies de cel blau amb algun ruixat esporàdic, ha mostrat unes ganes immenses de començar a brotar. Tot el darrere de casa mostra aquestes ganes. La meteorologia ha estat severa aquests darrers mesos, però la natura ha resistit. I ara que rep dues ullades de sol i quatre gotes es mostra agraïda com només ella sap fer-ho.

Però, ai!, si ens sentís Bertol Brecht, ell que va escriure aquests versos:

Quina mena de temps, en els quals
Parlar d’arbres és gairebé un crim
Perquè implica silenci sobre tants delictes!

La natura ha resistit l’hivern, i té sort. Nosaltres també hem viscut un hivern rigorós, ple d’altes i baixes pressions, de tempestes d’una duresa que tampoc no recordem. La diferència, però, és que la natura s’encamina cap a la primavera i nosaltres fem via de nou cap a un hivern sec, brut i deplorable.

Perquè si un article com el que va publicar Jordi Galves a El Nacional comporta que un jutge imputi a l’autor un delicte d’odi, llavors tot està en joc: la llibertat d’expressió, la llibertat de pensament, la llibertat de premsa, la llibertat de discrepar, de ser… I això és només el començament: encara que a algú no l’hi sembli, només som al començament d’aquest hivern brut, càlid i despietat.

Per això hem de reaccionar, hem de plantar cara, com ho he vist fer al freixe; hem d’esgrimir arguments i defensar-nos. L’anormalitat és immensa. Si callem, si no ens guanyem de nou la llibertat plena, què escriurem, què llegirem, quin sentit tindran les nostres queixes i els nostres laments? Quan tornarem a riure?

Bertol Brecht no vol sentir a parlar d’arbres en aquesta mena de temps. I té tanta raó.

 

Als nascuts després

I

Certament, visc en uns temps molt foscos!
La paraula innocent és insensata. Un front net
Demostra insensibilitat. Aquell que riu
No ha sabut encara
La terrible notícia.

Quina mena de temps, en els quals
Parlar d’arbres és gairebé un crim
Perquè implica silenci sobre tants delictes!
Aquell que camina tranquil pel carrer
Potser és inaccessible als seus amics.
Que es troben en dificultats.

És cert: la vida encara me la guanyo.
Però creieu-me: és només per atzar. Res
Del que faig no em dóna dret a menjar fins a atipar-me.
Casualment me n’he sortit (però si la sort em deixa estic perdut).

Em diuen: menja i beu! Alegra’t de tenir-ne!
Però ¿com puc menjar i beure
Si tot allò que menjo ho prenc al qui passa fam i
El meu vas d’aigua manca al qui té set?
I en canvi menjo i bec.

També em plauria de ser savi,
Els llibres antics diuen allò que és savi:
Apartar-se de les lluites del món, i el temps escàs
Passar-lo sense por.
Defugir així mateix la violència
Pagar amb bé el mal que ens fan
No satisfer el desig, sinó oblidar
Es considera obrar amb saviesa.
Però jo no puc fer res de tot això:
Certament, visc en uns temps molt foscos!

II

Vaig arribar a les ciutats a l’hora del desordre
Quan regnava la fam.
Vaig arribar entre els homes a l’hora de la revolta
I em vaig revoltar amb ells.
Així va passar el temps
Que em va ser donat a la terra.

Menjava entre batalla i batalla
I m’ajeia a dormir entre els assassins.
Feia l’amor distret
I mirava la natura amb impaciència.
Així va passar el temps
Que em va ser donat a la terra.

Al meu temps els camins conduïen al llot
La parla em delatava els botxins.
Jo poc podia fer-hi. Però els qui governaven
Se sentien més segurs sense mi. Jo m’ho pensava.
Així va passar el temps
Que em va ser donat a la terra.

Les forces eren poques, la fita
Molt distant
Perfectactament visible, bé que difícilment
Jo pogués assolir-la.
Així va passa el temps
Que em va ser donat a la terra.

 

III

Vosaltres, els qui emergireu de la inundació
On hem sucumbit
Recordeu
En parlar de les nostres febleses
També aquests foscos temps
De què us heu escapat.

Perquè hem passat, canviant més sovint de país que de sabates,
Per la guerra de les classes, desesperats
Quan no hi havia res més que injustícia i cap revolta.

Malgrat tot, ho sabem:
També l’odi contra la baixesa
Endureix les faccions.

També la ràbia contra la injustícia
Fa més ronca la veu. Ai! Nosaltres
Que volíem preparar el terreny per a l’amabilitat
No vam poder ser amables.

Però vosaltres, quan haurà arribat l’hora
Que l’home esdevindrà un ajut de l’home,
Recordeu-nos
Amb indulgència.

                Bertol Brecht (traducció de Feliu Formosa)