Un dels actes destacats del darrer Festival de Poesia Domini Màgic, celebrat a Santa Coloma de Farners del 16 al 18 de març, va ser la taula rodona “Editar poesia avui”. Hi van prendre part tres editors que són alhora poetes: Roger Costa-Pau (Llibres del Segle), Esteve Plantada (Edicions Terrícola) i Pau Vadell (AdiA Edicions), i al llarg d’una hora ben bona van conversar i exposar els seus punts de vista sobre tot el que comporta editar avui llibres de poesia a partir de les preguntes que els feia la moderadora, Margarida Casacuberta.
Van ser moltes les qüestions interessants que es van debatre: com construeix el seu catàleg cada editorial, quin és el paper de l’editor amb relació a les obres que decideix publicar, com està el mercat de la poesia, etc. Va ser inevitable que sorgís una pregunta que és una constant en aquesta mena de debats, i de fet en tota mena de converses on conflueixen editors, autors i llibreters: es publica massa?
En aquesta ocasió la pregunta se circumscrivia a l’àmbit de la poesia. La visió dels tres editors de la taula podia ser diversa tenint en compte el moment actual que viuen les tres editorials representades: Llibres del Segle treu uns tres volums per any; Edicions Terrícola es mou en xifres semblants, tot i que Esteve Plantada va confessar el seu desig de frenar una mica o fins i tot fer una pausa; en canvi, AdiA Edicions publica cada any al voltant d’una dotzena de llibres.
Dic que la visió podia ser diversa, però no ho va ser gaire. Cada editorial viu el seu propi moment, la seva pròpia dinàmica: els uns publiquen més; els altres, menys. El que no canvia gaire és el fet que vendre llibres de poesia avui —avui, i segurament sempre— costa molt. La “venda espontània” de poemaris a les llibreries és una rara avis, i cal recórrer a les presentacions, als recitals, a les fires, als festivals, llocs on els lectors són més propensos a fer el gest d’endur-se el llibre a casa, potser perquè es troben sota l’influx dels versos que han sentit dir a l’autor mateix.
Cal afegir que es manté vigent la brama segons la qual el nombre de lectors compradors de poesia en llengua catalana no passa de dos-cents. I, esclar, dues-centes persones disposades a comprar un llibre de poesia són molt poques. Quan els editors fan números, solen confirmar aquesta xifra. Si bé es fan tirades de 400 a 600 exemplars i de tant en tant cal reeditar algun títol, molts llibres no passen d’unes poques desenes de volums venuts.
Això és greu? Segurament. És un fet constatat que l’interès per la poesia està estancat. Tot i que en els últims anys hi ha hagut una florida de recitals i festivals, continua costant molt apropar el públic a la poesia i, encara més, convertir aquest acostament en vendes, fins al punt que es generalitza la impressió que hi ha més poetes (disculpeu, m’he deixat les cometes) que lectors.
Ara, tampoc no hem de caure en el desànim: a la taula rodona també es va dir que, si la comparem amb el que passa en altres literatures, la nostra situació no és tan dolenta. La poesia en llengua castellana té encara menys lectors que la que es publica en llengua catalana, a Itàlia la situació és dramàtica i a França llibreters ben informats afirmen que no hi ha pas més de 500 lectors compradors de poesia. A tot França! I parlem d’una demografia molt diferent de la nostra.
Però, llavors, quin és el punt de coincidència de tots tres editors a l’hora de respondre a la pregunta que ens ocupa —si es publica massa o no? Doncs que la resposta no passa per dir sí o no, sinó que passa per la reflexió següent: les editorials no haurien de publicar més llibres que els que són capaces de promocionar, acompanyar, presentar. Si publiquen un llibre és perquè hi creuen i perquè estan disposades a dedicar-li tota l’atenció, tots els esforços perquè sigui present a les llibreries, perquè se’n facin presentacions, perquè aparegui en fires i recitals i festivals i arreu on pugui trobar un lector disposat a deixar-se seduir. Si no, no cal que l’editin. Si s’han de limitar a fer arribar les caixes a la distribuïdora perquè reparteixi el llibre per unes quantes llibreries sense cap acompanyament de cap mena, llavors més val estalviar-se els diners i evitar la inflació de títols apareguts. Ves si és senzill.
Les coses de vegades s’entenen millor amb un exemple. Conec de molt a prop un autor que darrerament ha publicat dos llibres: Tot esperant la riuada (2015) i El pes (2017). Aquest darrer va treure’l al carrer amb Godall Edicions. L’editora va tenir cura del llibre des de molt abans que sortís en paper: va tenir cura del text, del disseny, de la idea que hi havia al darrere i dels primers passos que caldria fer un cop publicat. Després va organitzar unes quantes presentacions que es van sumar a les que l’autor havia previst, i va ser present en totes, sovint aportant-hi un plus (aconseguint que es pogués servir una copa de vi, que hi vingués una periodista a fer una entrevista a l’autor, gravant unes imatges per a la promoció, etc.). Va portar el llibre a fires i festivals diversos. En fi, hi ha cregut, se n’ha ocupat, ha fet el seu paper.
El primer, Tot esperant la riuada, va sortir publicat a Tres i Quatre. Se’n van fer tres presentacions, totes organitzades per l’autor mateix, que les va dur a terme en la més estricta solitud. L’editora no va assistir a cap d’aquests actes, no en va proposar cap altre; tampoc no va fer difusió del llibre —potser un anunci d’ofici en una revista. Res més. Cap contacte amb l’autor. De fet, des del 2015, ni tan sols l’obligatòria comunicació del nombre d’exemplars venuts, dels drets generats, fossin pocs o molts. Aquest és un llibre que l’autor té la sensació d’haver regalat a canvi de res a l’editorial, que el té literalment segrestat. No, no caldria haver-lo publicat. Tot i que l’autor se l’estima, preferiria no haver-lo publicat d’aquesta manera.
Es publica massa? Depèn, oi?
Això que diré no passarà, però caldria que passés: tothom —i tothom vol dir, com a mínim, tots els ciutadans d’aquesta Europa dels nostres dies— hauria de deixar de fer el que està fent, aturar-se unes hores, seure en algun lloc i llegir d’una tirada Joventut sense Déu (Editorial Fonoll, 2017), la novel·la que Ödön von Horváth va publicar el 1938, el mateix any que, exiliat a París, una branca d’un dels plàtans dels Camps Elisis li va caure al damunt i el va matar.
Vivim uns temps meravellosos. Darrere de casa hi ha un freixe que l’any passat va negar-se a morir. Va resistir la sequera de l’hivern i de la primavera, va aguantar un estiu inacabable, socarrimat per una xardor impenitent, va continuar dempeus durant la tardor eixuta. Aquest hivern ha suportat unes quantes gelades. La setmana passada va quedar enfarinat per la neu i va plantar cara a una ventada de les que no es troben ni al fons de la memòria. I avui, després d’un parell de dies de cel blau amb algun ruixat esporàdic, ha mostrat unes ganes immenses de començar a brotar. Tot el darrere de casa mostra aquestes ganes. La meteorologia ha estat severa aquests darrers mesos, però la natura ha resistit. I ara que rep dues ullades de sol i quatre gotes es mostra agraïda com només ella sap fer-ho.
L'Acció Paral·lela 